Núria Espert: «Una carrera llarga, que acaba amb aquesta obra, té de tot»

Si es compleix la seva pròpia predicció, que es retirarà després de la seva última obra, representada ara al Romea de Barcelona, La isla del aire (escrita per Alejandro Palomas, dirigida per Mario Gas) serà l’última de les nombroses obres d’art que ha interpretat Núria Espert en l’escena espanyola i internacional.

Així explica ella aquesta retirada que ha anunciat a Barcelona, el seu lloc de naixement, la seva casa: «Amb aquest espectacle soc molt feliç. Té una llarga durada perquè suposa una gira que parteix de Barcelona, passa per Madrid i altres llocs. I sí: he dit que després d’aquestes representacions no hi haurà més projectes». Això passarà, segons les previsions de la companyia que l’acull, d’aquí a un any i mig, ja que aquesta obra està prevista en molts escenaris, amb les mateixes actrius que l’acompanyen (Vicky Peña, Teresa Vallicrosa, Miranda Gas, Candela Serrat), fins a dates que arriben al 2024, quan la gran actriu catalana, que ha omplert (i continua omplint) de públic les representacions que protagonitza, compleixi 88 anys.

El seu director ara és Mario Gas, barceloní com ella, que l’ha dirigit ja a Salomé, d’Oscar Wilde, el 1985, Master Class (sobre María Callas) el 1998, Incendis (de Wajdi Mouawad), el 2016, i aquesta d’Alejandro Palomas, que continua vigent al Romea.

És simbòlic que sigui el Teatre Romea, on va debutar d’adolescent, quan tenia 16 anys, el lloc on ha estrenat la que ja és l’obra amb què al final s’acomiadarà de la seva casa, i després dels escenaris, l’actriu més important que ha tingut el teatre espanyol en molts anys.

En aquella estrena històrica per a la seva vida al Romea va ser quan el dramaturg Josep Maria de Sagarra va dir que «aquesta dona té més collons que un toro», per la força del seu caràcter com a actriu. Després van tenir ocasió de comprovar el poder de la seva presència als escenaris gent molt diversa, com Víctor García, Lluís Pasqual o Adolfo Marsillach, i ho va demostrar portant a escena obres de Lorca, de Colette, d’O’Oneill, de Shakespeare, de Fernando Arrabal, de Jean Genet. Mario Gas, que serà el seu últim director, compta en el seu present elenc amb la jove actriu Candela Serrat, que ha ressuscitat el que Sagarra va dir de la que seria la seva mestra: «Si algun dia arribo a tenir els collons de Núria Espert em donaria per contenta».

A La isla del aire hi ha també aquesta Núria que va veure Sagarra i a la qual vol aproximar-se Candela Serrat. Després de la representació, encara vestida amb les robes de l’escena, la primera actriu va parlar amb aquest diari a la rebotiga del Romea. La veu queda com en l’obra, els ulls, com en l’escena, atents a qualsevol cosa, ja sense la fúria que se li veu a dalt quan mira de posar ordre en una família rabiosa i trista, la de l’obra de Palomas, Núria Espert parla, de vegades amb furor, de vegades amb melancolia, del teatre i de la vida. Intèrpret a l’escenari, ciutadana davant la vida.

A dalt, en un moment determinat, abans de posar fermes les dones de la família de la ficció, té un moment d’actriu especialment imperiós, en el qual es dedica a escoltar, i aquest és un instant sublim sobre el qual primer li demanem que parli.

P. ¿Com s’aprèn a escoltar al teatre?R. Escoltant. Escoltar és el factor principal al teatre i en la vida, ¿no creus? Però, a més, has de pensar quin material tens a les mans per després dibuixar el personatge. Per a aquesta obra, l’autor ha creat un univers que jo m’he cregut a l’instant i això m’ha servit molt per preparar la interpretació. Arriba el moment en què la mare de la nena ofegada es pregunta per què estem tan soles, però després veus que l’arribada de la mare serveix per revelar les coses que han passat. És veritat que l’avi ho va explicar tot abans de morir, però... aquest és un text que és una sorpresa molt agradable fins al final. Crec que el final és una meravella: «He fet per tu el que no he fet per ningú».

P. La seva actitud en aquest final, quan s’enfada amb les seves filles en l’obra, i recondueix la vida de cada una d’elles, m’ha recordat Carmen Balcells, aquella agent literària que va revolucionar la vida de la literatura i dels seus autors... R. És que... ¡quina dona! Però és que aquí tots els personatges semblen molt autèntics, molt humans, veritables. Això és important perquè et creguis el que t’expliquen.

P. A l’obra hi ha tristesa, però també humor.

R. Sí, sí. Aquest drama em permet, i li permet al públic, riure’m. Crec que també per això el text és magnífic.

P. ¿Cada obra de teatre és única?R. Sí, aquesta obra de Palomas és única. Jo sempre he llegit tot el que m’han portat i el que he buscat, però aquesta obra que estem fent em sembla una obra que és molt teatral en tot el sentit de la paraula. Perquè està plena de sorpreses. Només els grans fan aquest tipus de personatges. Txékhov, per exemple. Txékhov, per cert, també introduïa humor a les seves obres.

P. ¿Quin valor té per a vostè el record d’haver fet altres obres? ¿L’obliga a actuar d’una manera precisa?R. Sí. Una carrera tan llarga té de tot. Però aquesta obra ha arribat al final de la meva carrera, és d’un autor espanyol, viu... Cosa que sempre havia volgut.

P. ¿Què aprèn quan fa una obra com aquesta?R. Aquesta obra a mi em produeix una gran alegria i penso en la bona sort. Perquè estàvem a punt de fer un altre projecte, però es va desfer i va aparèixer de sobte aquest i ens va agradar. Va ser com un regal, la veritat.

P. És una obra sobre les soledats, cada dona és una soledat. ¿Quin tipus de soledats estem vivint avui?R. Soledats desorientades, ¿no? Jo crec. Abans tenies amics i et confessaven que estaven desorientats, perquè eren del món de la cultura, on hi ha desorientació, mai estàs content del tot, sempre hi ha un malestar... Però ara sembla que això els passa a tots i que es tracta d’una cosa mundial. Hi ha un desconcert tan evident.... Els caps pensants del país no són acceptats i crec que no tenim un espai com de tiradora de cartes, un lloc on puguis veure una mica del teu futur. Avui tot està difús. Cada vegada que es reuneixen els grans personatges del nostre món actual es veu la desorientació. Perquè estem desorientats.

P. ¿Com se sent ara, vivint a la seva ciutat, com a ciutadana d’aquest país i de Catalunya?R. Amb tota sinceritat, crec que la vida m’ha fet un regal formidable amb aquest espectacle. Portem 18 representacions [dissabte, 15 d’abril] i cada dia la disfruto més. Cada dia crec més que tinc una cosa valuosa a les mans i que tinc un gran director recolzant un repartiment excepcional. Però ara arribaré a casa, veuré les notícies a la televisió i és probable que aquesta alegria es dilueixi amb tot el que passa en aquest país i al món.

P. Però m’agradaria saber quina és la seva relació ara amb Espanya i amb Catalunya.

R. Per a mi hi ha un sol país. Un país valuós, amb una gran història, on tots hem col·laborat per construir-lo. Però jo visc dolorosament les comunitats espanyoles i si la meva paraula tingués algun valor, diria: quina llàstima veure el que passarà durant 20 o 50 anys.

P. Vostè ha fet de la poesia una aposta constant, que ha marcat la seva vida alhora que el teatre. ¿Quin valor té ara la poesia per a vostè? R. Em recordo parlant amb Armando [Moreno, el seu marit, productor de tota la seva obra mentre va ser viu, hasta1994], dient-li que aquest era el moment de la poesia. És el moment de donar-los veu als poetes. Després la vida m’ha permès fer-ho amb molts dels nostres poetes. Perquè sentia que calia treure els que saben explicar les coses.

P. El teatre sempre ha servit per explicar el que li passa a la gent.

R. Sí, sí. El teatre viu enganxat a la vida. Quan la vida rellisca o s’equivoca i causa grans dolors, o quan mira d’aixecar-se i posa tota la carn a la graella, allà hi ha la poesia i la dramatúrgia i els llibres i els autors. Però no sé si ara som en un bon moment.

P. ¿Com veu l’avenir del teatre espanyol?R. Hi ha molta gent nova mirant de trobar la seva cadira o el seu lloc per expressar-se. Però aquí a Barcelona ja han tancat un teatre per falta de públic. Això és bastant dolent, ¿no? El teatre necessita carinyo, necessita un públic que l’estimi. El teatre és fràgil i quan hi ha uns cinc títols extraordinaris en cada temporada, el teatre floreix i la gent floreix.

P. ¿No ens hem pres seriosament la importància que té el teatre per a la democràcia? R. Tinc amics en diversos teatres i estan una mica, no ho sé, ¿decebuts? Podria haver-hi un nexe d’unió entre el que passa en diferents parts del món: a Roma o a Londres no hi ha una gran exaltació pel teatre. I crec que aquí ens passa el mateix. Això és així.

P. ¿A què creu que es deu aquesta falta d’exaltació?R. Doncs jo vaig veure la possibilitat de canvi quan Franco es va morir. Però en el sentit polític. De la cultura gairebé no se’n van ocupar. I avui aquesta oportunitat del gran canvi no s’ha presentat. Després del dolor de la dictadura es van despertar en nosaltres moltes coses i en canvi ara... ja no són els grans grups teatrals, per exemple.

P. Quan la gent l’aplaudeix al final d’aquesta obra, òbviament l’aplaudeix a vostè, a les actrius, al muntatge, a l’autor, però ¿què està aplaudint en realitat també?R. L’emoció. Una emoció que, per desgràcia, ja no és tan comuna al teatre. Com que el teatre d’avui és més fred, més cerebral. Ja no hi ha la satisfacció que et proporcionen Shakespeare o Buero Vallejo, per exemple.

P. Un dia em va dir que es preguntava si s’havia portat bé amb la gent. ¿S’ho segueix preguntant?R. Sí, sí. Perquè és una cosa que m’importa. Però... com a resposta em dic: m’he portat acceptablement bé.

Notícies relacionades

La salut mental en les sèries, una ficció molt real

‘Joker 2’, Almodóvar i Cuarón se citen a Venècia

P. ¿I com se sent en el paper d’àvia, en l’obra i en la vida?R. Em sento bé. Crec que l’autor ha anat molt amb compte de no fer una senyora encantadora que porta la pau a la casa, sinó algú que sap que té la mort pròxima i sap que s’ha de fer això digerible per als seus.

P. Un dia em va dir també que calia deixar que fluïssin les coses. ¿Com flueixen les coses entre l’elenc que actua allà a dalt, a l’escenari?R. Amb una facilitat, una sinceritat, unes ganes de créixer... Des del segon dia que vam començar a treballar va sorgir tot això. Per això crec que ara presentem un espectacle madur.