Chris Lloyd: «Els nazis van utilitzar bandes de delinqüents de França per caçar jueus»

«Si lluita contra monstres, ha d’assegurar-se de no convertir-se en un», diu Eddie Giral, el turmentat detectiu de la policia francesa al París del 1940, ocupat pels alemanys, i protagonista de ‘Réquiem por París’ (Principal Noir). Aquesta idea va impulsar el gal·lès Chris Lloyd a escriure aquesta sèrie de novel·la negra ambientada en època hitleriana (‘nazi crime’) que va iniciar amb ‘Los olvidados’. «Explorar com pot algú seguir amb la seva vida normal envoltat de tanta maldat, com pots sobreviure i fer una feina com la d’Eddie, justificant que investiga crims de menys envergadura veient el que està passant a tot Europa», explica l’autor per videoconferència des dels afores del seu Cardiff natal en un perfecte català i castellà, no en va va viure més de 20 anys a Catalunya i després a Madrid i el País Basc. 

També va recalar a Grenoble, on va investigar per a la seva tesi sobre la Resistència francesa. «Allà vaig descobrir que les seves faccions s’odiaven entre elles. L’Eddie està obligat a decantar-se entre la resistència i la col·laboració. ¿És heroi o dolent? Si ets un civil i treballes en una fàbrica al París ocupat, saps que ho fas per a la maquinària de guerra nazi, però ho fas perquè necessites portar menjar a casa. ¿Això et fa mala persona? Ningú és bo o dolent, sempre hi ha matisos. El 3% dels francesos van resistir activament; el 3%, van col·laborar amb els nazis. I el 94% només intentaven sobreviure seguint amb la seva vida sota l’ocupació alemanya». Lloyd sempre s’ha preguntat, afirma, què hauria fet en aquesta situació. «Ningú pot saber-ho».

L’Eddie, fill de llibreter, lidia amb la vigilància de la Gestapo i altres poders alemanys com l’Abwehr (intel·ligència militar) mentre intenta ajudar un antic amor, una francesa d’origen senegalès. «És un personatge que arrossega remordiments per actes del passat i un trauma des que va ser soldat durant la Primera Guerra Mundial, com els meus avis, que no vaig conèixer. Un va ser gasat i va morir d’asma uns anys després; l’altre era un miner gal·lès, el van ferir a una cama i no va poder tornar a treballar. És una cosa de la qual no es parla a França».

La novel·la de Lloyd coincideix en llibreries amb la de Jean-Christophe Grangé ‘Muerte en el Tercer Reich’ (Destino), dues novetats de ‘nazi crime’, subgènere de la novel·la negra en la millor tradició de la sèrie del desaparegut Philip Kerr i el seu detectiu Bernie Gunther.    

Com a escriptor de novel·la històrica Lloyd intenta «obrir portes que van quedar tancades perquè encara hi ha històries reals poc conegudes que es van perdent i oblidant a l’anar morint els testimonis». Per això a ‘Réquiem por París’ rescata lamasacre del ‘bois’ d’Eraine, el juny del 1940, quan els alemanys van executar soldats francesos que van intentar defensar els seus col·legues africans. «A aquests els van enviar a camps de presoners a França en comptes d’Alemanya, deien, per evitar la propagació de malalties tropicals i la contaminació racial de les dones alemanyes». 

Un altre fet real poc sabut és que a París, com que els nazis «estaven en la posició perfecta per abusar de la seva situació privilegiada i van desenvolupar alts nivells de corrupció i violència, van utilitzar bandes de delinqüents, que van arribar a tenir un poder horrorós, per caçar resistents i jueus». Un d’aquests criminals va ser Henri Lafont, que va liderar l’anomenada Gestapo francesa o Carlingue.   

Poderosa metamfetamina

Dona compte també Lloyd de la lliure circulació de la pervitina, una droga que el mateix Exèrcit alemany repartia sense recepta. «Els el donaven als soldats i als pilots de la Luftwaffe. Era metamfetamina, tan forta que els permetia estar tres dies sense dormir i no acusar el cansament, per això l’anomenaven la ‘sal del pilot’. Però tenia efectes secundaris greus, aturades cardíaques, psicosi, addicció... i va arribar a causar morts», explica.

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

Un fil recorre la novel·la, una curiositat que va descobrir i que va ser «un regal per a un escriptor». Mostra que «absurdes i estúpides podien ser algunes de les decisions del nazisme durant l’ocupació»: van manar que la primera obra que s’escenifiqués als teatres parisencs al reobrir el 1940 fos l’òpera de Beethoven ‘Fidelio’. «Un himne contra l’opressió i un cant a la llibertat dels presos polítics». Al final de la guerra també va ser la primera òpera a representar-se a Berlín.   

«Alguns diuen que escrivim novel·la històrica per parlar del present –conclou Lloyd–. El nazisme donava la culpa de tot a jueus i comunistes. Avui veiem que els governs fan el mateix amb els refugiats, els converteixen en bocs expiatoris de tot. És horrorós i trist veure avui els mateixos indicis. Rússia està utilitzant amb Ucraïna el mateix cinisme dels nazis».