El Museu de la Música visibilitza les pioneres de la música electrònica

Laurie Anderson narra a ‘Sisters with transistors’ (2020) la notable història no explicada de les pioneres de la música electrònica, compositores que van abraçar les màquines i les seves tecnologies per transformar la manera de produir i escoltar. L’aclamat documental forma part de l’exposició ‘Pioneres. [D’]ones i experimentació sonora’, inaugurada aquest dijous al Museu de la Música. Es tracta d’una petita però interessant mostra que es podrà visitar fins al 24 de setembre.

Coincidint amb la mostra, aquest dissabte l’Auditori ofereix a la Sala Oriol Martorell dos obres a càrrec de l’Ensemble Dedalus. Una és ‘Occam Océan’, una obra entorn de la vibració de l’aigua de la francesa Éliane Radigue (1932). L’altra, ‘Overlays transparent/opaque’ de la nord-americana Catherine Lamb (1982).

‘Sisters with transistors’ traça una nova història de la música electrònica a través de dones visionàries com Clara Rockmore, Daphne Oram, Bebe Barron, Pauline Oliveros, Delia Derbyshire, Maryanne Amacher, Eliane Radigue, Suzanne Ciani i Laurie Spiegel, tenint en compte que les experimentacions radicals van redefinir els límits de la música.

«A nosaltres, les dones, ens atreia especialment la música electrònica quan la possibilitat que una dona compongués era en si mateixa discutida», afirma la nord-americana Laurie Spiegel (1945) a ‘Sisters with transistors’. «L’electrònica ens permet fer música que d’altres puguin escoltar sense que hagi de ser presa seriosament per l’‘establishment’ dominat per homes».

Aquesta sensació de llibertat, d’explorar camins nous, era també el que perseguien Anna Bofill (1944) i Mercè Capdevila (1946). Totes dues van experimentar a Espanya gràcies a Phonos, el primer laboratori de música electroacústica i electrònica situat en una casa de Sarrià. «Als 70 hi havia gent jove amb moltes ganes de descobrir sons nous», recorda Bofill, que havia estudiat piano. «Assessorada per l’enyorat Mestres Quadreny, que sempre em va animar a fer música i va ser el meu pare espiritual, vaig assistir al primer curs d’electroacústica que van fer Lluis Callejo i Gabriel Brncic», recorda.

Experiment amb Stokos IV

La flautista i compositora Barbara Held, que va treballar amb el Grup Instrumental Català, també forma part de la mostra, en què es poden veure diverses partitures, entre les quals la primera peça electroacústica de Bofill, que també es pot escoltar, igual com d’altres d’altres compositores. Es tracta d’’Espai Sonor VII’, una obra realitzada amb Stokos IV, instrumentideat pel visionari Callejo que pot veure’s dins de la col·lecció permanent del Museu de la Música. «Era meravellós. A diferència dels sintetitzadors elèctrics, amb aquest podies generar sons discontinus amb seqüències aleatòries. Era fascinant perquè podies controlar els elements bàsics per a la producció del so però hi intervenia l’atzar matemàtic», comenta Bofill. L’obra es va estrenar al Palau de la Música Catalana el 1976. El programa d’aquell dia es completava amb altres obres de compositors que experimentaven amb el nou Stokos IV: Llorenç Balsach, Lluis Callejo, Eduardo Polonio, Andrés Lewin-Richter, Josep Maria Mestres Quadreny i Gabriel Brncic.

Avui el món és molt diferent. «La tecnologia no sempre va a favor de la creativitat i el talent. Avui tenim enciclopèdies de sons i hi ha aplicacions que permeten muntar el que vulguis amb facilitat. ¡Qualsevol pot atrevir-se a fer música!», critica. I la intel·ligència artificial ho està transformant tot, també en la música.

De l’època actual la fascina el ‘boom’ feminista generat pel MeToo. «Està molt bé tenir en compte les creadores a l’hora de programar. Només espero que no sigui una moda perquè les modes passen».

Quan ella començava en la música el panorama era molt diferent. Va assistir al primer curs que relacionava informàtica i música a la Fundació Miró amb Xavier Serra com a professor, entre d’altres, i va participar en el Primer Congrés de Nova Música a Sitges el 1982 amb Luigi Nono i Joan Guinjoan, entre d’altres, on va coincidir amb Mercè Capdevila, que el 1985 va estrenar el ‘Concert per a música electroacústica i rajos làser’, creada amb Oriol Graus, al Planetari de Barcelona. Aquell mateix any Bofill va fer un curs amb Jannis Xenakis a París aprofitant una beca al Centre d’Études de Mathématiques Automates Musical. «En aquella època no hi havia gaires dones. A París era l’única», recorda Bofill.

Notícies relacionades

Nagore Aranburu: "Cal revisar el grau de violència que permetem"

La sèrie ‘Santuario’ mostra un futur distòpic que espanta

Entre les obres més interpretades d’aquesta compositora destaca el ‘Poema per a pianoforte’ (1974), que va compondre per a Carles Santos quan encara no s’havia convertit en fantàstic i original ‘performer’. El pianista francès Jean-Pierre Dupuy la va gravar en un disc. Però després de divorciar-se i independitzar-se per crear el seu propi despatx d’arquitectura deixant enrere el del seu famós germà Ricardo Bofill, que va morir l’any passat, tot va canviar. «Vaig fer un gir de 360 graus. Havia de tirar endavant i com que la música no dona diners em vaig concentrar en l’arquitectura». Van passar dues dècades fins que va poder tornar a compondre.

Als 78 anys calcula que té unes 140 peces. «Moltes són obres purament acústiques però últimament me’n demanen moltes de mixtes per a un instrument i electrònica».