Sílvia Pérez Cruz: «Sento l’edat que tinc per primera vegada en la meva vida»

Després de ‘Farsa (género imposible)’, en què aplegava temes compostos per a finalitats diverses, ‘Toda la vida. Un día’ té aspecte d’àlbum pensat com a tal.

Conté composicions noves que responen a un concepte molt clar, el de reflectir una vida sencera. Està ordenat per moviments, i cada moviment correspon a una edat: del naixement, als 20 anys; d’allà, als 40, als 60... I la mort com un moment de canvi i de renaixement. Hi ha un poema que ho aplega tot: ‘Aterrados’, de William Carlos Williams, en què ve a dir que, davant la immensitat del paisatge, et pots espantar, però que, si ordenes la vida flor a flor, afrontant els problemes un a un, pots anar mastegant-los i digerint.

Un disc que segueix un fil narratiu.

El primer moviment és la flor, perquè naixem a l’empara de les flors que van triar els nostres pares; després, la joventut, que és fugir de les nostres seguretats; el jardí, que seria on soc jo ara, triant les persones que et fan sentir bé, i després, el pes, el gran saber de la gent gran. Al final, el renaixement, en què intento explicar la circularitat del temps, tal com jo l’entenc.

¿La pols d’estrelles de la qual reneix la vida?

La cançó ‘Em moro’, que canto amb Salvador Sobral, ho explica molt bé: la lluna empeny el sol, el mar puja i baixa al riu... Tot va seguint el seu curs, i que cadascú agafi això a partir de les seves creences. Jo crec que ho faig d’una manera molt compartible. Vaig explicar a la meva filla, que ja té 15 anys, i a la meva mare com seria aquest disc, i que començaria amb una cançó de bressol per anar després creixent i, quan vaig acabar, la meva filla em va dir: «¿I per què no poses la cançó de bressol al final?». I vaig pensar: «Ho has entès millor que jo».

Va compondre aquest àlbum en vigílies del seu 40è aniversari (el 15 de febrer). ¿Pressentia que resultava significatiu aquest canvi de dígits?

Doncs no ho sé, perquè de fet em sentia més gran en els últims tres anys que ara. Ara sento l’edat que tinc, crec que per primera vegada en la meva vida, i hi estic molt a gust. Veig que això la gent ho porta malament. Més els homes que les dones, curiosament. Jo em sento positiva amb la meva edat.

Fa uns mesos, quan va rebre el Premio Nacional de Músicas Actuales, ja ens va parlar de la conveniència de deixar d’estigmatitzar les edats.

És una cosa que sempre m’ha interessat molt. A Barcelona som molt de la novetat, la novetat..., i estar amb gent de més de 70 anys, com Liliana Herrero, Pepe Habichuela i Carmen Linares, et fa pensar que són persones amb un saber molt rotund, potent, i que no podem deixar d’escoltar-les. El meu ideal sempre ha sigut que es barregin les edats. Sempre he tingut relació amb diverses generacions, i és una cosa que m’agrada molt, i ara no vivim això així: es fa que tothom caduqui molt ràpid, i no als 40, sinó als 27 o 28, que ja senten que van tard. En aquest disc hi ha des d’un nadó fins a Pepe Habichuela, que té 79 anys.

Som a l’era de l’inclusiu, en què és inadmissible desdenyar algú per qüestió de gènere, raça o creences, però en canvi no passa res per anomenar algú ‘boomer’ o exigir-li que es retiri i se’n vagi a casa perquè té una edat determinada.

I la por que hi ha en aquesta professió que ja no et cridin. Hi ha altres cultures en què ho tenen molt més clar: l’Àfrica i el Japó. Jo sempre intento tenir equips amb gent jove i gran, i la connexió és perfecta. M’agradaria que se’n parlés més, d’això.

¿Sent que aquest és un àlbum exigent per a l’oient, amb el seu fons conceptual i les seves 21 cançons?

Són 69 minuts. Sí, és absolutament exigent. Sé que és anticomercial, però és el que m’ha sortit. Reflecteix una vida sencera i no podia ser de cap altra manera. Però m’agrada també que la gent escolti les cançons una a una, o per moviments. És un disc circular i el pots començar on vulguis.

¿Què fa que triï el català, el castellà o el portuguès en una cançó?

En català, algunes són per a persones concretes amb qui parlo aquest idioma, però normalment trio la llengua per la sonoritat de la música. Cada idioma té la seva pròpia melodia. Sempre dic que el brasiler em va ajudar a cantar millor en català per la seva manera d’unir les paraules. En aquest disc, els textos són molt importants. Té una connexió molt forta amb ‘11 de novembre’ (2012). Va estar a punt de dir-se ‘21 de primavera’. Però llavors jo escrivia per necessitat, i aquí hi ha una maduresa diferent.

Vostè representa la recuperació d’una idea de cançó popular que semblava extemporània, passada de moda. En això coincideix amb Natalia Lafourcade, amb qui canta ‘Mi última canción triste’.

La música popular és música immortal, que ha superat el temps. La carrera de la Natalia és molt curiosa, sí. Vaig anar a casa seva, a Mèxic, i connectem molt.

Notícies relacionades

Sílvia Pérez Cruz, Premi Nacional, demana que es cuidi «tots els artistes, des dels més joves fins als de 80 anys»

«Això és la gota que fa vessar el got»: la teva pròxima cançó favorita l’ha fet la intel·ligència artificial

¿Amb quina actitud llança un àlbum en aquests moments, ara que tot sembla anar tan ràpid, al món i en la manera de consumir la música?

Tot és molt fugaç, hi ha molt estrès, angoixa i consciència del que passa. És dur, és dur. Celebro que la meva carrera comencés abans de tot això. M’afecta, per exemple, saber que ara a Sud-amèrica és estiu, i veure els meus amics d’allà a les xarxes. No sé si som capaços de gestionar tanta informació. Ho veig en els adolescents. Però amb el disc estic al màxim, amb moltes ganes, i això té a veure amb l’edat. Sé que la meva proposta és exigent, però potser necessitem una mica d’exigència. En tinc 40 i sento aquesta energia, i tinc coses per explicar i ganes de fer-ho.