El català tindrà el 2032 un nou diccionari «sense cap varietat per sobre de l’altra»

El plenari de l’Institut d’Estudis Catalans va aprovar oficialment aquest dimecres el projecte per iniciar la substitució de l’actual diccionari de la llengua catalana, el ‘Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans’, o ‘DIEC2’, per una obra que ja no sigui una evolució del diccionari de Pompeu Fabra sinó una obra de nova planta. El nou diccionari, únicament en format digital i que tindrà versions personalitzades segons la preferència territorial de cada usuari, farà «un tractament equitatiu de les cinc varietats territorials de referència: balear, central, nord-occidental, septentrional i valencià» i s’elaborarà de manera «col·laborativa» entre la Secció Filològica de l’IEC, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Universitat de les Illes balears per tal de «reforçar la unitat de la llengua». Parlem d’aquest projecte amb la presidenta de l’IEC i membre del grup de treball del nou diccionari de la llengua catalana, la lexicògrafa M. Teresa Cabré.

¿Per què un nou diccionari i no seguir les actualitzacions del ‘DIEC2’ que ja han anat incorporant criteris com una inclusió més gran de les varietats de la llengua?

Fins ara el ‘DIEC1’ i el ‘DIEC2’ es basaven en les aportacions del diccionari de Fabra i altres diccionaris i les seves actualitzacions efectivament anticipaven que tractaríem la variació de forma més intensa, però mai s’havia fet d’una manera sistemàtica. Un diccionari de nova planta suposa que fins i tot la nomenclatura inclourà criteris nous i es basaran en els materials recollits al ‘Corpus de la Llengua Catalana’ [una exhaustiva base de dades sobre el català escrit] i algunes unitats del ‘Corpus de l’Estàndard Oral’. La segona raó és que la noció d’‘estàndard’ per a nosaltres ha canviat des de l’aparició de la gramàtica del 2016, que és una gramàtica que és alhora descriptiva i normativa. El missatge implícit és que hi ha una sèrie d’usos, ordenats per zones geogràfiques i situacions de comunicació, i el criteri d’‘adequació’ a aquestes circumstàncies es construeix d’igualtat o fins i tot es considera molt rellevant. I en tercer lloc perquè han canviat moltes les coses i l’altre diccionari es va fer de manera unidireccional des de l’IEC.

¿Fins a quin punt comparteix l’IEC ara la seva autoritat normativa?

Llavors era únic organisme que determinava sobre la normativa de la llengua catalana. Actualment continua sent l’únic organisme que determina sobre el conjunt de la llengua en totes les seves varietats però altres organismes com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua tenen funció normativa sobre la seva pròpia varietat. Si volem que la llengua catalana sigui unitària hem d’anar d’acord en el que després posarem al carrer com a obra normativa.El 2020 ja vam firmar un acord per una normativa unitària; respectant aquest pacte, aquest nou diccionari ha de satisfer els parlants de tots els territoris i hi ha d’haver un consens. Serà un diccionari col·laboratiu, que des del punt de vista tècnic serà interterritorial, amb equips de qualsevol dels territoris.

Si el diccionari ja no és només de l’IEC, haurà de canviar de nom. ¿Està decidit?

De moment parlem de nou diccionari normatiu. És anticipar molt les coses. El que sí que sabem és que si s’ha d’assumir interterritorialment li hem de buscar un nom que ens satisfaci a tots.

‘Diccionari català-valencià-balear’ ja està...

...sí, ja està ‘ocupat’. I tampoc seria aquesta denominació, que el que sí que reflecteix és el punt de vista territorial en el que estem treballant. L’AVL ha de passar pel seu plenari l’aprovació del projecte i la Universitat de les Illes Balears ja ha dit que s’empararà sota les sigles de l’IEC. Crearan els seus equips i hi haurà una coordinació general que també serà col·laborativa. Però hi haurà temps per buscar nom.

¿Quan serà?

Hem aprovat els fonaments i el mètode de treball, i ara el projecte tècnic, que encara no està consensuat. Aquest dimecres el president de la Secció Filològica [Nicolau Dols] va posar com a data que aquest diccionari s’acabarà el 2032.

¿I la seva publicació?

És la data en què s’acabarà. Però recordi que serà en format digital, no pensi en paper. Serà un diccionari dinàmic i selectiu. Com que eixamplem la base de l’estàndard, això suposa haver de distingir entre la competència activa i passiva: activament utilitzem una sèrie de formes que són les més pròximes i pròpies del nostre territori però passivament hem de conèixer la totalitat de formes del català global. Un producte fet en un format digital et permet que entris al diccionari i defineixis un perfil. Soc valencianoparlant, per tant m’interessa que em facis una selecció que quan hi hagi dues variants em donis la més pròpia del meu territori. O que en prioritzi una per sobre d’una altra. O no, i jo ja faré la meva elecció.

Si parlem d’aquest estàndard compost...

Ara la normativa ja ho és. És moderadament composicional; Fabra ja ho era, però encara hi havia zones del territori lingüístic que no se sentien representades. Ara a més de composicional és equitatiu, no hi ha una varietat per sobre de les altres.

La gran diferència amb el criteri per definir les formes estàndard de Fabra seria que...

Ell selecciona una forma i la resta es consideren complementàries, en aquell moment la gran majoria dels materials utilitzats venien del català central. Si volem treballar per una normativa unitària i volem que tots els parlants s’hi sentin representats, hem d’eixamplar les costures. Ja no poden considerar-se estàndard les varietats que comparteixen dues de les varietats de la mateixa llengua sinó que també han de ser-ho les que en una sola comunitat els parlants se sentin molt representats. Tot i que hi hagi només un dialecte que utilitzi aquesta paraula, però és emblemàtica i representativa, o bé que sigui la solució única en aquesta comunitat: això també es considera estàndard. Hem passat a una noció d’estàndard ampliat.

En aquell moment, en un context de llengua no normativitzada, la prioritat seria crear un model segur, i de referència.

Era un model més monolític, més de referència, amb menys variació.

¿En la situació actual de la llengua aquesta necessitat d’un model a què agafar-se no ha deixat de ser necessària davant una multitud de dubtes, tot i que siguin per altres raons? ¿Un model menys rígid no pot crear inseguretat en el parlant?

La variació no s’ha de confondre amb el caos. No s’accepta el que es diu, sinó que hi ha una variació ordenada i orientada. De vegades s’ha dit que la gramàtica no és prou orientativa. Però en la gramàtica bàsica i l’ensenyament l’orientació ha de ser molt més explícita. Al diccionari ja hi ha una selecció. Si una paraula no és de prestigi en una varietat de la llengua o no està documentada per escrit, o els parlants cultes de la llengua la consideren un localisme, això no serà al diccionari.

Si aterrem a l’impacte que pugui tenir sobre la comunitat parlant, ¿l’efecte buscat és ampliar la identificació, però el preu pot ser augmentar la inseguretat sobre el model?

Comptàvem que amb la formació escolar el grau de competència lingüística segurament tindria menys vacil·lacions i hi havia més seguretat lingüística en el model que se seguiria. I la situació és la que és. Però que afavorirà la representativitat que hi hagi més parlants que diguin ‘aquest és el meu diccionari’ és evident. El que seria terrible per a la llengua catalana és que parlants de determinats territoris diguessin que no és la seva. Això a la llarga passaria per l’escissió. És bo per a la llengua catalana, si volem conservar-ne la unitat, que hi hagi un model de referència que sigui totalment inclusiu, perquè si no tenim les de perdre.

¿Els qüestionaments explícits a la unitat de la llengua han anat a la baixa?

Perquè hi ha hagut una conjuntura política que hi ha ajudat.

¿Utilitzar també una denominació composta de la llengua en alguns casos ajudaria a visibilitzar la unitat del català? Un exemple: a la web del Ministeri de Cultura es pot descarregar aquesta setmana un cartell del dia del llibre en català, que només diu ‘Dia del Llibre’ i un altre de diferent en valencià que diu exactament el mateix. ¿Una fórmula única com a ‘català/valencià’ ajudaria que en aquestes instàncies estatals es visibilitzés més la unitat de la llengua?

Per a això hi ha d’haver les condicions polítiques adequades perquè no creï rebuig. S’haurà de fer un pacte per a tot el que són actuacions fora del territori, l’aprenentatge per part dels estrangers, per a usos supraterritorials... S’haurà de treballar en això. ‘Valencià’ és el nom de la llengua a València però també el nom de la varietat, i això crea una ambigüitat.

L’estat de la llengua

L’estat de la llengua¿Quin és el seu diagnòstic sobre la incorporació o no de les noves generacions arribades a Catalunya, o el grau de militància en l’ús del català per part dels seus parlants?

La meva preocupació és molt alta sobre el grau d’incorporació de nous parlants i la seguretat per part del parlant d’automatitzar el manteniment de l’ús de la seva pròpia llengua. Ja no estem en aquella època en què les famílies no catalanoparlants s’incorporaven al català perquè era una llengua de prestigi i un signe de promoció social per als seus fills i van acceptar de bon grat el model d’immersió lingüística. No aconseguim incorporar nous parlants. Són necessàries actuacions de política lingüística, que no corresponen a l’IEC, però que sembla que la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, les diputacions, el món de la justícia estan començant a fer a través de plans de reforç de la llengua catalana. Amb aquests dos aspectes com els fonamentals. N’hi ha altres, com la pèrdua de prestigi del català. Que des del punt laboral no sigui un plus que et permeti trobar una feina. Que et doni punts per a la promoció social i laboral. En aquest punt hem anat cap enrere. Al terreny de la ciència, hem deixat que ens envaeixi una altra llengua. Hem de mantenir el català en situacions de prestigi, perquè això crea exemplaritat.

En àmbits juvenils el prestigi el marquen altres usos. O a més del prestigi compten elements emocionals.

La política lingüística encara es definia en l’anàlisi de necessitats que es va fer als anys 80. Però un replantejament de la política lingüística només s’està fent ara. Perquè compris una cosa t’ha de resultar efectivament atractiva o has d’obtenir-ne beneficis.

¿Tenim un problema d’identificació afectiva respecte al català?

Va ser important posar les dades negatives del model d’immersió lingüística sobre la taula, perquè aquest era el secret que sabíem tots però ningú deia. Només posant sobre la taula el problema el pots solucionar, i això s’ha fet. Tot i que ara sembla que se n’estigui parlant menys, d’això.

Notícies relacionades

L'Institut d'Estudis Catalans retoca l'ortografia de Fabra per eliminar accents

Front comú per «recuperar» el posicionament del català als cercadors d’internet

¿Identificar el català amb l’autoritat escolar, o amb una opció política, no pot haver creat desafecció?

Pensar que el procés té la culpa de tot... no. Tenim dret a decidir com regulem el nostre futur i actuar sobre la base del respecte. Primer de tot, respecto, però perquè hi hagi respecte a les llengües d’Espanya el discurs sobre respecte a la pluralitat lingüística i cultural a Espanya ha de canviar. I fa falta un gran reagrupament civil i associatiu. I no continuar repetint les mateixes polítiques.