Neus Català i la memòria històrica: una heroica vida de cine

A partir del llibre de Carme Martí sobre Català, Miquel Romans ha realitzat ‘Un cel de plom’, que no és tant un film biogràfic sobre el personatge com la reconstrucció dels dies que va passar reclosa i la complexa tornada a casa després de l’alliberament. El film s’ha presentat en el BCN Film Fest i s’estrena a les sales divendres vinent.

Català va morir el 13 d’abril del 2019 als 103 anys. ¿Quan comença el projecte? ¿Romans i l’actriu que la interpreta, Nausicaa Bonnín van arribar a conèixer-la? «No. L’espurna que encén el projecte és precisament aquell 13 d’abril», ens comenta el director. «Llavors vaig llegir la novel·la i de seguida vaig tenir clar que era una pel·lícula que s’havia de fer. En vam comprar els drets i vam començar el guió, però en aquell moment va arribar la pandèmia. El guió de Lydia Zimmermann es va escriure durant el confinament».

Bonnín es va incorporar pocs mesos abans de començar la filmació. «Vam estudiar imatges posteriors al que s'explica a la pel·lícula, però són imatges molt reveladores de com era, per la seva manera de vestir poc convencional, per exemple», explica l’actriu. Sorprèn a l’inici de la pel·lícula, quan, després del final del conflicte bèl·lic, la protagonista torna a casa dels seus pares a la localitat francesa de Sarlat, i no es treu la roba que havia portat durant tants mesos al camp de treball. Però aquesta roba és fonamental, ja que a la foto més icònica de Català hi apareix vestida així, una manera d’explicar el pes de la memòria i la lluita contra l’oblit. «Partim d’un punt concret, d’on sorgeix aquesta imatge, per desenvolupar la lluita sobre la memòria històrica que va protagonitzar Català», apunta Bonnín.

Amb la realització d’aquesta foto a l’estudi d’un fotògraf francès es tanca la pel·lícula. «Tot això és real, ella va tornar vestida així. Potser no tenia cap roba més quan va ser alliberada, però és un gest molt simbòlic», comenta Romans. El director s’endinsa en el tema: «Abans, la sensació generalitzada és que s’havia d’esborrar el passat. Però Català tenia clar que no s’ha d’oblidar. La seva cunyada li va cremar el vestit del camp després de fer-se la foto. La relació amb la família va ser complicada. ¿Com encaren la tornada d’una deportada? ¿Què és el primer que li dius quan torna d’un camp nazi?».

Més enllà del camp

 El relat està plantejat en diversos temps, al camp i després de l’alliberament, amb alguns records de la infància. «M’interessava el contrast entre quan és presonera i quan és alliberada», diu Romans. I Bonnín afegeix: «Ella va tenir més moments de felicitat al camp de treball, amb les seves companyes, que fora d’aquesta presó.»

Notícies relacionades

Un dia en el rodatge de ‘Ravalear’ (Max), la sèrie de Rodríguez i Lacuesta sobre família, cuina i els dilemes de la Barcelona actual: «És necessari que la ciutat es transformi, però ¿a quin preu?»

Òmnium i Abacus pugen a 75.000 euros el Premi Sant Jordi i el converteixen en el més ben dotat de les lletres catalanes

 «Després de tanta guerra, ¿aquesta és la pau que volem?» els recrimina Català als seus pares. ‘Un cel de plom’ parla d’aquesta sensació, la d’haver guanyat la guerra i viure en una pau malmesa. «¿Com et recuperes d’una cosa així?», es pregunta Romans. «Altres presoners europeus van tornar als seus països, però ella, com tants espanyols, es va quedar a França. És molt dur en aquesta situació poder recuperar la vida anterior a la deportació».

Per a Bonnín, el repte «era interpretar algú que existia, amb molts referents, amb una aura especial. La qüestió important és que no fos una imitació. Em vaig centrar en tot el material gràfic que es conserva, i a entendre cada seqüència com la Neus l’havia viscut, aproximar-s’hi, una mena de simbiosi». Romans afegeix que la filla de Neus Català, Margarita, es va emocionar amb la interpretació de Bonnín.