Les editores que estan canviant el món del llibre

Riera, Echevarría, Gamundí i Soldevila són responsables de bona part d’aquests llibres de què avui tothom parlarà. La seva missió és trobar-los, polir-los i acompanyar l’autor en el procel·lós procés d’escriptura; en definitiva, aconseguir que existeixin i, després, que es llegeixin. Si vostè és lector habitual, és bastant probable que hagi llegit un (o més) dels títols que han passat per les mans d’aquestes quatre joves entusiastes del paper. 

L’olfacte per a un ‘hit’

Laura Gamundí és la responsable d’un dels fenòmens editorials més destacats dels últims temps, el protagonitzat per Ángel Martín i el ‘megahit’ ‘Por si vuelven las voces’ (Planeta). Amb 300.000 exemplars venuts i un monòleg que ha esgotat les entrades en totes les cites (també les 12.500 del Wizink de Madrid, on acabarà el tour al desembre), el llibre en el qual l’expresentador de televisió explica el seu brot psicòtic va ser dels primers a destapar el problema de la salut mental, un dels grans temes literaris de l’últim any. 

«L’Ángel va tocar una fibra especial, un nervi social que hi havia en l’ambient. A mi sempre m’havien agradat els seus monòlegs i li vaig escriure per Instagram per presentar-me. El llibre no es va cuinar, va ser ell que em va dir que tenia una història, la del seu brot, que només coneixien la seva parella, els seus pares i un amic, i que estava disposat a compartir-la», recorda Gamundí, que va saltar del món del periodisme al literari fa més d’una dècada i avui és editora executiva de no-ficció del Grup Planeta. 

La tradició els pertany

«Crec que una de les coses que tenim en comú és la missió de feminitzar el catàleg», afirma Anna Soldevila. Avesada en l’edició en català (ha passat per Edicions 62, va posar en marxa el segell de butxaca La Butxaca i des de fa anys és editora a Destino, del Grup Planeta), Soldevila és molt conscient que avui s’editen molts més llibres escrits per dones que abans. «Però si et descuides, tot es torna a masculinitzar. La tradició és d’homes: el fons de catàleg està ple d’escriptors, hi ha un gran desequilibri en les dècades passades», apunta. 

La seva missió al capdavant de Destino, sota el paraigua de prestigi del premi Nadal, és obrir les portes a més dones, malgrat les dificultats afegides que això comporta. «No hi ha temps, no hi ha espai ni diners; si una dona treballa i té família és molt difícil convèncer-la que tregui el temps necessari per escriure. Costa el doble que amb els homes», explica. A més de feminitzar el catàleg de Destino, Soldevila també aspira a descentralitzar-lo geogràficament: Madrid continua exercint un enorme poder i costa que veus d’altres punts d’Espanya es facin escoltar. En la seva cartera d’autores hi destaquen la gallega Ledicia Costas, la basca Karmele Jaio i la catalana Najat El Hachmi. 

Renovar un catàleg

Carme Riera està cridada a renovar el catàleg d’Alfaguara, un dels segells de perfil més literari del grup Penguin Random House. Després d’uns quants anys a Reservoir Books i Literatura Random House, acaba de ser nomenada Editora Sènior d’Alfaguara Hispánica després de la marxa de Pilar Álvarez a Alianza. S’ha mudat de Barcelona a Madrid i quan se li pregunta per la presència femenina en el catàleg del seu grup, el primer nom que pronuncia és el de l’editor Claudio López Lamadrid, finat el 2019. «D’alguna manera es va anticipar a tot, tenia aquesta visió: ell va fitxar Virginie Despentes, va contractar els drets de Joan Didion abans que es posés de moda i els contes de Chimamanda Ngozi Adichie abans de la bomba que va suposar ‘Tothom hauria de ser feminista’». Entre les missions de Riera hi ha la de «buscar noves veus» sense deixar-se arrossegar per les modes literàries i avança que publicarà pròximament el primer llibre de la periodista Alba Muñoz.

Pioneres

Per a Julia Echevarría, al capdavant del segell independent Alpha Decay, editar llibres escrits per dones és un fet natural. «L’important és que hi hagi una coherència entre tots els títols, que parlin entre si», explica la més jove de totes quatre, que va començar a l’agència de Carmen Balcells abans de començar a treballar en el segell d’Enric Cucurella. Amb Echevarría al capdavant, Alpha Decay s’ha convertit en una editorial una mica menys ‘underground’ del que va ser en els salvatges inicis. Però continua sent un d’aquests segells efervescents i pioners, molt sensible a les tendències del que es publica a l’estranger. 

Al catàleg hi són des de Joy Williams a Lydia Davis (notícia aquests dies per prohibir que els seus llibres es venguin a Amazon) i Gloria Steinem, les memòries de la qual, ‘Mi vida en la carretera’, van publicar anys abans de l’explosió feminista, el premi Príncep d’Astúries i totes les sèries i pel·lícules que van consagrar la icona feminista. «En perspectiva, diria que publiquem llibres que parlen del que implica ser dona avui i tot el que ells suposen», explica. ‘El buen sexo mañana’ de Katherine Angel, un assaig sobre el consentiment, i ‘Expuesta’ d’Olivia Sudjic, un altre sobre l’ansietat i l’angoixa pel present, són dos dels títols recents que més bé han connectat amb els esforços dels nascuts en les dècades dels dos mil i els 90. 

Notícies relacionades

El Museu Britànic s’obre a tornar a Grècia el fris del Partenó

Per què ens flipen les llistes anuals de Spotify i compartir la música que escoltem

L’important sempre és en els marges

«Un dels papers fonamentals que tenim, a banda de valorar obres literàries que et puguin arribar en forma de manuscrits, és animar a escriure qui no ho fa perquè és fora del circuit literari. ¡No tot poden ser homes de 40 anys heterosexuals! Ni escriptors de Madrid o en castellà», apunta Soldevilla. Riera hi coincideix: «Recordo quan vam traduir Eva Baltasar», una autora de Girona, que escrivia en català i totalment aliena a l’ecosistema literari (i al sistema en general: Baltasar va estar vivint sola, reclosa a la muntanya i desconnectada del món durant anys). «Quan veus que una proposta així triomfa i l’atenció s’amplifica t’adones de la fam que hi ha per conèixer el que no estava tan explorat», afegeix. Gamundí també creu que «en els marges, a la perifèria, és on hi ha el més interessant sempre».