Carreteres, rius i cors famolencs. ¿Quines són les 10 millors cançons de Springsteen?

(‘Darkness on the edge of town’, 1978)

Imbatible himne de rock proletari. Després d’un període de silenci forçat per un lleig plet amb el seu antic mànager, Springsteen abandona l’èpica juvenil dels seus primers discos per retratar l’heroica lluita quotidiana dels que miren de mantenir viu el foc dels ideals en un món sense ànima al qual tot li importa un rave. El so s’endureix, els versos es fan tensos i desafiadors i els ferotges solos de guitarra i saxo ens adverteixen que el protagonista està disposat a estavellar-se una vegada i una altra contra el mur fins que un dels dos s’esquerdi. Rafael Tapounet  

(‘Nebraska’, 1982)

La brutícia del so de ‘Nebraska’, grapat de gravacions en (glorioses) quatre pistes, resulta especialment adequada per a un tall com ‘Atlantic City’, indagació en el costat més fangós d’aquesta Las Vegas de la costa est. Amb una mica d’autèntica crònica negra (arrenca amb la voladura del gàngster Philip ‘Chicken Man’ Testa a la seva pròpia casa el març de 1981), però encara més de ‘noir’ romàntic, és la història d’una fuga cap a, segurament, enlloc, com sembla saber un narrador que utilitza la tornada per recordar la inevitabilitat de la mort. La resignació mai ha sonat tan brutament bé. Juan Manuel Freire

(‘Darkness on the edge of town’, 1978)

Il·lustra l’obsessiva manera que té Springsteen de treballar en les cançons. El número utilitza l’esquelet musical i versos de ‘Fast song’ (peça ja amb potencial de cavall guanyador) i part de la lletra de ‘Candy’s boy’. I a l’estudi se’n van fer la tira de preses i encara més barreges fins a trobar el resultat definitiu. El solo de guitarra que fa esclatar el tema és de categoria, però la bateria de Max Weinberg i el piano de Roy Bittan no es queden enrere. La Candy del títol és un dels personatges més tèrbols del Boss i la seva interpretació ha fet córrer rius de tinta. Ramón Vendrell

(‘Darkness on the edge of town’, 1978)

Els joves amants que a ‘Thunder road’ es van llançar a la carretera a la recerca de la terra promesa es veuen atrapats al desolat erm de la vida adulta amb tots els seus somnis fets miques. Les cites als Beach Boys (‘Don’t worry baby’) i Martha and the Vandellas són només fantasmes d’una època d’entusiasmes i promeses ja desapareguda. Una sublim mostra del talent de Springsteen com a lletrista a Cinemascope que el piano de Roy Bittan, l’òrgan de Danny Federici i la bateria de Max Weinberg eleven a cotes d’emoció devastadora. R. T.

(‘The river’, 1980)

Solem parlar de ‘The river’ com un àlbum sobre els alts i baixos de la vida, però el seu tall titular és, abans que res, una successió de baixos. La història (basada en la germana de Bruce) d’una parella desbordada sempre per les circumstàncies: un embaràs adolescent, el casament més trist del món («sense flors, sense vestit de núvia»), una economia en caiguda lliure... I amb el riu del títol com a únic lloc on respirar, refugiar-se o tornar a creure en els somnis d’adolescència. Springsteen i l’E Street insuflen èpica tranquil·la a les seves lluites per recordar que no hi ha vides petites. J. M. F.

(‘The river’, 1980)

I sona el redoblament i els caps (al bar, a la botiga de discos, al concessionari, a l’habitació de la parella) comencen a dir que sí, que sí, o que no, que no, a ritme. Si el lloc és buit, s’omple. Si la persona està trista, somriu. ¿Per què? Perquè tothom té un cor famolenc. Composta inicialment per als Ramones, però retinguda per Springsteen per consell del seu mànager i llançada com a primer gran ‘single’ de ‘The river’, ‘Hungry heart’ embolica en la cel·lofana d’un piano contagiós i una bateria bàsica (de les que bomben com un cor bondadós o alegre) una lletra que va d’un que marxa, s’equivoca de camí, aguanta, continua tirant i pensa que tothom té un cor famolenc, però també que tot cor famolenc necessita una casa. De vegades, aquesta cançó és, precisament, aquest passeig i també aquesta casa. O sigui, la vida. I l’odissea. Miqui Otero

(‘Born to run’, 1975)

Tancant el recorregut de ‘Born to run’, com a desenllaç de l’aventura esbossada per ‘Thunder road’, Springsteen descendeix als baixos fons per dedicar a la gran urbs una mena de poema simfònic de reminiscències ‘gershwinianes’, amb arranjaments de corda, que s’estén fins més enllà dels nou minuts (més de dos dels quals corresponen a l’imperial solo de saxo de Clemons). Del relat ple de detalls dramàtics i de la seva descripció de personatges i vinyetes, hereva de la literatura de Dylan, en surt victoriós el rock’n’roll, reconegut com a taula de salvació per a «els famolencs i els caçats». J. B.

(‘The wild, the innocent & the E Street shuffle’, 1973)

En els seus millors moments, aquella antiga alineació de l’E Street Band, amb el bateria Vini López i el teclista David Sancious, era com un tren carregat d’explosius llançat a tota velocitat, a punt de descarrilar i conduït per un maquinista que ha pres amfetamines. Amb les seves generoses dosis d’idil·li juvenil, rebel·lia de carrer i desafiament al món adult, el primer gran ‘showstopper’ de la carrera de Springsteen és com una versió rocker de ‘Romeu i Julieta’, tot passió i fanfarroneria. «Sé que al teu pare no li molo, però ell mai ha entès res». R. T.

(‘Born to run’, 1975)

Apoteòsica mini-‘suite’ (altres artistes haurien fet dues i fins i tot tres cançons amb tanta música i tantes paraules) que sublima els somnis adolescents d’amor, llibertat i menjar-se el món a través d’una canònica iconografia automobilística i una cascada de so d’inspiració spectoriana, però amb sorprenent detallisme. Més que un ‘tour de force’, ‘Born to run’ és un moment bíblic del rock. Springsteen i l’E Street Band a l’11 d’intensitat en un tema capaç de convertir a la causa el més cínic dels ‘indies’. R. V.

(‘Born to run’, 1975)

El pòrtic de l’àlbum ‘Born to run’ és un tros de pel·lícula ‘in crescendo’ que ens convida a menjar-nos el món deixant enrere laments, pors i fatalismes. El narrador s’adreça a la noia, la Mary, per demanar-li que pugi al cotxe: «Hi ha màgia en la nit» i «una última oportunitat de fer-ho real». Peça coneguda inicialment com a ‘Wings for wheels’, Bruce la va retitular inspirat pel cartell del film que Robert Mitchum va protagonitzar el 1958. Dinàmica vertiginosa, enfilant-se a partir del piano de Roy Bittan fins al gloriós clímax esperonat pel saxo de Clarence Clemons, impulsant la cançó cap a l’eternitat. Jordi Bianciotto