¿Per què els polítics busquen ridiculitzar-se?

El vídeo d’Ada Colau en un colmado de Barcelona (amb una penosa interpretació, edició i producció) en el qual pregunta espontàniament al responsable de l’establiment què podia fer per ell... Fins i tot Yolanda Díaz, més tímida a participar en aquests registres, es va acabar prestant junt amb l’alcaldessa de Barcelona per creuar-se de braços en un tiktok titulat ‘Mamis de España’... Per demostrar el seu suport a Ernest Maragall, Pere Aragonès, a tall de ballarina de ballet atrapada en una capsa de música, va accedir a una plataforma mòbil circular on una càmera gravava com (no) es movia el president menys arrítmic i carismàtic (i vegin que aquest èxit no és fàcil perquè prèviament els catalans hem patit exemplars com José Montilla i Quim Torra...).

Fa unes setmanes, el PP va organitzar un acte multitudinari amb una telepredicadora evangelista per seduir el públic llatí... Pel que fa a Isabel Díaz Ayuso i José Luis Almeida, no hi entro en detall, perquè en els seus casos el ridícul és persistent i independent de si estem en període electoral o no. Però també a Madrid, Begoña Villacís es va disfressar del príncep de Bel-Air perquè a l’agència d’‘influencers’ que la candidata de Cs a l’alcaldia de Madrid ha contractat, per tenir més repercussió en les plataformes virtuals de cara al 28-M, li va semblar bona idea seduir (caricaturitzar) així els votants d’origen llatí...

Podríem continuar durant hores recitant més exemples de tots els colors polítics. En un any en què es concentren tantes cites electorals (municipals, autonòmiques i generals), pocs o cap candidat podrà escapar-se del «políticament ridícul» que les xarxes reclamen i exigeixen per alimentar-se. Primer, perquè, si no es disposa d’un bon candidat o un bon programa, és millor que la gent es rigui de tu (comparteixin el teu vídeo) que t’ignorin. Per tant, si vostè és polític i el seu assessor li proposa que faci pena és perquè ha contractat un mal professional o simplement considera (amb raó o no) que vostè no dona la talla i, per tant, és millor que l’opinió pública parli malament de vostè que no pas que no se’n parli.

Per la meva banda, desconfio de qui vulgui prioritzar la imatge per sobre de la idea, perquè una bona imatge (autèntica i ben construïda) acompanyarà, però mai eclipsarà, un programa electoral ple de solucions i propostes als problemes de la ciutadania.

Segon, perquè els polítics i els seus assessors confonen «humanitzar-se amb ridiculitzar-se». És a dir, deuen tenir en molt mala consideració l’espècie humana, ja que en comptes de preferir humanitzar-se elevant-se com José Sacristán o Meryl Streep prefereixen rebaixar-nos al grau d’un Javier Cárdenas o una Kim Kardashian.

Notícies relacionades

La falsa Marianne de ‘Playboy’

Menys formació militar i més classes d’art

Tercer, perquè el polític o el seu equip s’han cregut que només per desitjar-ho i posar-se davant d’una càmera ja podran meravellar-nos ballant amb el ‘flow’ de Barack Obama, tractar els nens amb tanta complicitat com Jacinda Ardern o participar en un esquetx amb James Bond (Daniel Craig) com la reina d’Anglaterra (Isabel i no Camil·la, ‘obviously’) i que la interpretació sigui acceptable (natural, simpàtica).

Quart, perquè ens han fet tornar tan babaus que som capaços de preferir menjar hamburguesa de McDonald’s i vestir unes ‘flip-flop’ abans que assaborir unes gambes de Palamós o calçar unes boniques espardenyes de set vetes i justificar-ho amb la rematada de l’estupidesa: «¿i què passa?, és molt còmode». I és cert, pensar és bastant incòmode. Guanyar eleccions per les teves idees, amb una imatge coherent i respectable, sense necessitat de fer el ridícul, no és fàcil ni ràpid. Però, sí, possible.