L’encanteri del barroc de Xavier Sabata

Sabata, que acumula experiència i domini tècnic i estilístic, va mostrar una veu madura i flexible que ha guanyat en l’ús de colors i efectes. Va començar amb Bononcini –que ja cantava la Sutherland– i l’ària ‘Render mi vuole’ de l’òpera ‘Astianatte’ en un interessant diàleg amb el violí. De ‘Le fate’ de Ristori es va sentir ‘Bellezze adorate’, que exigeix un gran control del ‘fiato’ i el ‘legato’. De Sarro i la seva coneguda ‘Siroe, re di Persia’, Sabata va oferir una impressionant versió de la tràgica ‘Gelido in ogni vena’, negociant amb bon olfacte el passatge i que va mostrar un intèrpret entregat. Va acabar la primera part amb Geminiano Giacomelli i l’ària ‘Date o trombe il suon guerriero’ de l’òpera ‘Gianguir’, ornamentada, emotiva i en què també es van lluir els oboès, i la seva ària més coneguda, la florida ‘Mi par sentir la bella’, es va oferir després, també amb protagonisme de l’oboè.

Luxe local

Dani Espasa, al capdavant del seu aclamat ‘ensemble’ especialitzat en música antiga Vespres d’Arnadí, va tenir a càrrec seu l’arrencada de les dues parts del concert, a més de petits interludis instrumentals –gairebé tots provinents d’òperes– que van permetre el necessari descans al contratenor i mostrar la consolidada qualitat del conjunt, un luxe local. De la seva mà van desfilar per l’escenari Tomaso Albinoni i la seva simfonia d’‘Il nascimento dell’Aurora’, Antonio Lotti i la simfonia d’‘Ascanio’, una ‘toccata’ d’Alessandro Scarlatti i la simfonia de l’òpera ‘Alessandro il Grande in Sidone’, de Francesco Mancini.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Sabata, ja en la recta final, va interpretar l’ària ‘Qui tu scrivo o nome amato’ de l’òpera ‘L’oracolo del fato’ de Gasparini, tota una ostentació de línia i bellesa, abans d’impactar amb la virtuosa ‘Scuote la chioma d’oro’ de ‘Deianira, Iole ed Ercole’, amb gran presència de la corda greu, de Nicola Porpora. ‘Non sempre grandina’, d’‘Il Farnace’ de Giovanni Porta, va acomiadar entre l’alegria del públic el programa en una nova prova de l’encanteri que causa el repertori barroc.

Hi va haver dues propines; la primera, una virtuosa ària del prolífic Carlo Francesco Pollarolo que va contrastar amb un sorprenent i emotiu ‘Morgen!’ de Richard Strauss.