Segona nit a Montjuïc
Bruce Springsteen ho torna a fer: un altre remolí emocional a l’Estadi
El cantant es va acomiadar de Barcelona amb una altra inflamada sessió amb l’E Street Band en què va delectar els seus fans amb alguns canvis de repertori i la inclusió de temes com ‘My love will not let you down’, ‘Johnny 99’ i ‘Ramrod’
Springsteen a Barcelona: quan Mr. Marshall és català
La pel·lícula que Springsteen va muntar a Barcelona
Crònica del primer concert: El ‘Boss’ sotmet l’Estadi realçant el poder del rock’n’roll

Amb una mica menys de focus mediàtic que divendres, passada la catarsi de la sessió inaugural, la de diumenge va ser una nit ideal... per a una altra catarsi. Aquesta, sense el beneït folklore ‘vip’ i obrint una mica el repertori a altres cançons. Sessió, un cop més, aclaparadora i generosa, la segona i última a l’Estadi Olímpic, que Bruce Springsteen i l’E Street Band van brindar, tornar a forçar la idea de puntualitat (la ‘troupe’ va entrar en escena a les 20.55 hores) i amb la salutació ritual: «¡Hola, Barcelona, us estimem, Catalunya!». Ambient refrescat a Montjuïc gràcies a l’aigua benefactora que l’artista va portar a la ciutat durant la tarda. A veure, ¿qui sinó? El Boss, déu de la pluja i portador de bones noves, entossudit a fer-nos la vida una mica més feliç i a gratificar els soferts ‘connaisseurs’: aquí l’obertura inusual amb ‘My love will not let you down’, peça de la collita de 1982, pertanyent a la caixa de rareses ‘Tracks’. D’aquí, a un ‘No surrender’ que fa temps que sona més guitarrer que en la versió original, correctiu aplicat en general a la collita de ‘Born in the USA’.
Llampecs de la Fender
El tram de benvinguda va seguir més o menys l’ordre de divendres (ens vam anotar una dolorosa víctima, ‘Candy’s room’), exaltant ànims a base de ‘Prove it all night’ i ‘The promised land’. Un Springsteen amb la veu una mica castigada respecte a divendres, tot i que ben assistit per la massa coral, i a punt per rememorar les seves aventures juvenils amb un ‘Kitty’s back’ amb vista al Greenwich Village dels 70. Parlem poc del Bruce guitarrista, i aquest tema ens va reservar un senyor solo a la seva esquerpa manera, enfilant-se cap als trastos més alts de la vella Fender Telecaster. Ens referim també molt al rock’n’roll a propòsit del Boss, normal, però en aquesta gira floten altres ingredients, en particular el soul, que creix amb la presència de la secció de metalls i la textura coral. ‘Nightshift’, de Commodores, va reforçar aquesta carta, i ‘Mary’s place’, plataforma d’un joc amb el públic en què Springsteen hereta la manera de fer dels ‘entertainers’ afroamericans.
Gresca a costa de ‘Johnny 99’
Notícies relacionadesGresca a costa de ‘Johnny 99’Les segones nits de Bruce en una ciutat solen ser camp propici per als ‘deep cuts’, temes poc obvis del seu catàleg. I aquí les sorpreses van venir per la via d’un furiós ‘Trapped’, la seva poderosa adaptació de Jimmy Cliff, i del penitenciari ‘Johnny 99’, incursió en l’acústic ‘Nebraska’ (82), aquí a tota banda, a tota electricitat i amb joiosa deriva al ‘marching band’ de Nova Orleans. Ja en els bisos, una altra sorpresa la va portar la rocanrolera ‘Ramrod’. Menys canvis de ‘setlist’, s’ha de dir, que en altres doblets del passat a Barcelona. Bruce rock, Bruce soul i Bruce trobador, un dia encantat per l’art country de Hank Williams. Algun vestigi d’això es va filtrar a ‘Last man standing’, la cançó en què explica com d’inquietant resulta ser adonar-se’n que molts amics de joventut (com els de la seva banda d’adolescència The Castiles) ja han creuat el llindar de l’últim refugi.
A la carretera del tro
Van pavimentar el camí del clímax els números previstos: un ‘Because the night’ amb el febril solo de Nils Lofgren, el tam tam a l’estil Bo Diddley a ‘She’s the one’, l’alliberament de ‘The rising’... La invocació a les males terres i la carretera del tro, amb Jake Clemons retent honors a l’oncle Clarence nota a nota (amb l’atrevida presència de la secció de vent). Duel de titans entre dos àlbums ‘blockbusters’ com van ser al seu dia ‘Born to run’ (1975) i ‘Born in the USA’ (1984), amb els seus temes titulars en disputa, i ‘Glory days’ (aquest cop, sense coristes famoses), ‘Bobby Jean’, ‘Dancing in the dark’ i ‘Tenth avenue freeze-out’ (Clarence Clemons i Danny Federici a les pantalles), marcant el pas fins al final. Festa i alegria, en contrast amb la mística del tema de comiat, ‘I’ll see you in my dreams’, amb el Boss a soles amb la guitarra, recordatori que aquesta gira ens interpel·la tant a través de la festa com de la transcendència.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Famosos Antonio Orozco, durant un avançament del seu documental: "Estava a casa creient literalment que m'anava a morir"
- Funcionaris La Generalitat convocarà una oferta d’ocupació pública de més de 7.000 places
- Avenços mèdics El Clínic remet la meitat de casos de càncer sense opcions
- Macrofesta de dia L’Hospitalet acollirà aquest dissabte «el tardeig més gran de la història»
- Pòdcast José Elías ho deixa clar: en què invertir per tenir rendibilitat sense riscos
- La resposta La Lliga recorrerà de manera immediata la decisió del CSD sobre Dani Olmo i Pau Víctor
- Tribunals El TSJC permet a un pare personar-se per impedir l’eutanàsia del seu fill
- Ametller i l'empordanesa Arnall s’uneixen per "impulsar" el negoci de les carnisseries
- Una discussió en una fleca de l'Estartit per demanar una barra de pa en català acaba als jutjats
- ACTUALITAT BLAUGRANA El CSD dona la raó al Barça i permet que Dani Olmo i Pau Víctor acabin la temporada