El talent i la controvèrsia de Karl Lagerfeld arriben al Met de Nova York

 

Tant la mostra com la gala, l’esdeveniment que l’editora de ‘Vogue’ Anna Wintour ha elevat fins a convertir en una de les cites més exclusives (i rendibles per al Met), arriben envoltades de controvèrsia. Perquè la tendència que tenia Lagerfeld, que va morir el 2019, a fer declaracions polèmiques li va portar acusacions de, entre altres coses, grassofòbia, misogínia i racisme i xenofòbia, i ara també han creat una fosca nuvolada sobre el Met.

 

Si se li pregunta per això a Max Hollein, el director del museu, assumeix que Lagerfeld «sens dubte era un provocador», però també defensa que «és important veure l’exposició com una celebració del seu art, de la seva expressió creativa, i l’abast de la seva persona pública». I parlant d’una figura prolífica que va desenvolupar una carrera professional de 64 anys i va deixar la seva empremta en firmes des de Balmain, Patou i Chloé fins a Fendi o Chanel, a més de fer-ho amb la seva pròpia línia homònima, Hollein recorda que «va establir un pont entre l’art i el comerç amb sofisticació i, com a dissenyador excel·lent, va entendre que la moda és una forma d’art però d’altra banda és una manera de portar un negoci i, també, de ser capaç d’envair a través del món comercial».

 

Hollein, a més, insta a «no oblidar que quan es va fundar el Met fa més de 150 anys una de les seves funcions era informar els artesans de l’època de com fer millor art, millors tèxtils, millors vestits...». I defensa que «una exposició com aquesta va amb la identitat del museu».

 

Línies i dicotomies

Notícies relacionades

Multimèdia | Penélope Cruz: l’amfitriona de la gala Met que encisa Hollywood

Barcelona, capital de la innovació social

El títol de la mostra està inspirat en ‘L’anàlisi de la bellesa’, un tractat del segle XVIII en què l’artista britànic William Hogarth va identificar la línia de la bellesa com una sinuosa. Però amb Lagarfeld també hi havia línies rectes. I Bolton, el comissari, recordava en la presentació a la premsa aquest dilluns que en la mitologia romana la intersecció d’una línia recta amb una sinuosa és el símbol de Mercuri, déu del comerç i la comunicació, «i Karl era en moltes formes la reencarnació de Mercuri».

Abandonant l’ordre cronològic, i a través d’una encantadora estructura laberíntica creada per l’arquitecte japonès Tadao Ando, Bolton ha optat per organitzar l’exposició en nou sales. Allà, com si cada una fossin petites caixes de nines, els maniquins a diferents altures mostren prop de 200 creacions elegides d’entre unes 10.000 que va fer Lagerfeld, exposant dicotomies: el femení i el masculí, el romàntic i el militar, el rococó i el clàssic, l’artesanal i el mecànic, l’històric i el futurista, el canònic i el contracultural, l’ornamental i l’estructural, el floral i el geomètric i el figuratiu i l’abstracte. També hi ha una sala dedicada a «la línia satírica», on desenes de telèfons mòbils mostren Lagerfeld rient i alguns dels aforismes que ja s’han qualificat com a «Karlismes».«Veig en tres dimensions», va dir una vegada Lagerfeld. I malgrat destacar també la transcendència d’esbossos que, com ha dit Bolton, «semblen espontanis però per a l’ull entrenat traslladen detalls precisos i instruccions matemàtiques», la mostra no aconsegueix traspassar aquesta genialitat. Els esbossos ocupen un espai mínim sota els maniquins. I l’exposició té un aire de bodegó inert, malgrat un parell de vídeos on es veu el dissenyador dibuixant, i d’altres on parlen les persones al capdavant dels tallers que realitzaven aquest traspàs des de les dues dimensions del paper a les tres de la creació. Tampoc hi ha grans portes obertes al caràcter polifacètic de Lagerfeld, també escriptor, editor, fotògraf o dissenyador d’interiors.