Nando Cruz: «Som en la tercera guerra entre festivals de música, ara entre empreses internacionals»

Els macrofestivals de música popular celebrats a Espanya el 2019 van congregar 6.606.000 persones i van recaptar 221.143.000 euros, segons terminologia i dades de l’‘Anuari d’estadístiques culturals’ del Ministeri de Cultura. Són xifres rècord que potser es van batre en el postpandèmic i (¿massa?) eufòric 2022, a l’espera del mateix informe d’aquell any. El periodista Nando Cruz analitza la rebotiga del creixent fenomen a ‘Macrofestivales. El agujero negro de la música' (Península), assaig esclaridor i ple d’informació i arguments.

¿Poden arribar a condicionar les marques patrocinadores la programació d’un festival?

Un festival consolidat no crec que atengui peticions concretes, tot i que em consta que n’hi ha hagut algun intent. Un altre tema és com les marques influeixen en una mesura o una altra en el gust general i en la percepció que tenim de quins grups són interessants. Qualsevol tipus de patrocinador, al posar diners en uns festivals que programen determinats artistes i no en d’altres, genera un abisme entre música patrocinable i música no patrocinable. Exemple extrem: ¿quin banc estaria disposat a patrocinar un festival de trap gitano? Contraexemple: ¿quina cervesera està encantada de patrocinar un festival en el qual apareguin Love of Lesbian, The Strokes o Manel? Hi ha grups que no generen cap conflicte a una marca i hi ha artistes i gèneres que no encaixen. Això acaba per crear dues divisions: els grups que poden encaixar i els que no tenen encaix.

¿Com s’ha d’interpretar que el Primavera Sound celebri aquest any la seva primera edició a Madrid només un mes abans del Mad Cool de la multinacional Live Nation?

La meva interpretació és que el Primavera Sound volia consolidar un format de festival de dues setmanes a Barcelona i davant la negativa de l’ajuntament, històrica, perquè no hi ha gaires ajuntaments a Espanya que frenin els festivals, no li va quedar cap altre remei que fer-ne una edició paral·lela a Madrid. Òbviament havia de ser una setmana abans o una setmana després que la de Barcelona, cosa que la ubica un mes abans que el Mad Cool. Quant al calendari no crec que hi hagi cap estratègia. Però això és el que intueixo jo. Tot i que l’ànim expansionista del Primavera Sound està més que constatat.

¿I com s’ha d’interpretar que Live Nation organitzi a Madrid els concerts de Beyoncé i Guns N’Roses de manera simultània o gairebé al Primavera Sound?

S’hi han d’afegir les quatre dates de Coldplay a Barcelona poc abans del Primavera Sound de la ciutat, també de Live Nation. És una guerra oberta per veure qui aconsegueix col·locar millor les seves fitxes de cara a fer-se amo del pastís de l’oci musical de grans dimensions en aquest país. El tema de la guerra entre festivals és cíclic. Primer va ser entre el FIB i el Doctor Music. Després va ser una guerra a tres bandes: FIB, Summercase i Primavera Sound. Ara som en la tercera. El finat José Cadahía, director del Summercase, en plena segona guerra de festivals, deia que el que estava passant no era res comparat amb el que vindria, que seria la guerra entre empreses internacionals. I això que encara no havien entrat en joc els fons d’inversió [com els que tenen part de l’accionariat del Primavera Sound i el Sónar]. Aquí som.

¿Ens ha d’escandalitzar que l’Ajuntament de Madrid uneixi en una regidoria única Turisme, Cultura i Esport?

Em temo que no és l’únic. La majoria dels festivals es conceben a si mateixos com a empreses generadores de turisme i això converteix la cultura en un producte que té com a objectiu pel que sembla generar turisme. És el discurs que venen la majoria dels empresaris amb un projecte de festival, ja no a Madrid o Barcelona sinó a qualsevol ciutat de més de 30.000 habitants: ‘Et muntaré un festival i et portaré tanta gent que es gastaran tants diners; així que dona’m diners públics’. És una perversió del potencial que pot tenir la cultura, molt més gran que atraure turisme.

Els festivals, compte, estan molt ben dissenyats per treure a l’assistent tants euros com sigui possible. ¿Un paradigma d’aquesta enginyeria escurabutxaques?

Obvi, però definitiu: els preus de les begudes i el menjar. Compara amb un bar a 300 metres del recinte. La multiplicació de preus de tot el que es consumeix allà dins no es dona en gaires llocs més.

Pel que sembla abunden els ajuntaments que es consideren exempts de fer una política cultural després d’haver subvencionat un festival.

L’excusa que posaran és que han gastat un munt de diners en cultura. El problema és que els hauran destinat a un sol esdeveniment que dura tres dies, oblidant que els anys en tenen 365 i que hi pot haver gent que vulgui disfrutar de la música d’una manera no condensada. Dies enrere parlava amb tècnics de Cultura de municipis de Barcelona i m’explicaven que el fet que hi hagi tants festivals també els afecta. Molts grups estan demanant cada vegada més diners a les festes majors i es troben que estan dedicant un percentatge elevadíssim del pressupost cultural de l’any a pagar els artistes de la festa major. Això és un model de política cultural que considero devastador. Deixa la resta de l’any convertit en un sequer.

¿Quins efectes té en la programació dels festivals el fet que un grapat d’agències concentrin un gran volum d’artistes molt populars?

Qui té la paella pel mànec són aquestes agències, principalment nord-americanes. Els festivals han de negociar amb molt poques persones que al seu torn estan negociant amb moltíssims festivals. Això desequilibra la llei de l’oferta i la demanda i deixa el control del mercat en mans d’aquestes empreses de representació.

¿Espanya, amb uns 900, té una quantitat exagerada de festivals en comparació amb altres països o està en l’estàndard?

Més que comparar la quantitat amb altres països cal justificar-la al mateix territori. ¿Espanya té un volum raonable de festivals tenint en compte les sales de concerts que hi ha al país? No. En té un volum desmesurat. ¿Espanya té un volum de sales de concerts desmesurat en funció del consum musical que hi ha a Espanya? Segurament també. És la paradoxa d’Espanya: un país que mai ha sigut un gran comprador de música i on mai hi ha hagut un circuit de sales prou musculat perquè els grups puguin estar girant tot l’any és justament un dels països on més ràpidament ha crescut el circuit dels festivals. Es tendeix a dir que els festivals enriqueixen el teixit cultural i fomenten l’hàbit del consum musical. Bé, van passant els anys i no s’ha demostrat de cap manera que això passi. I la prova és que molts artistes que actuen en festivals espanyols quan arriba la tardor continuen fent les seves gires per Europa, però no venen aquí perquè el públic desapareix a l’acabar la temporada de festivals.

¿De veritat hi ha grups espanyols per als quals s’ha dissenyat un so festivaler?

Fa més d’una dècada que es parla de bandes de so festivaler, i simplement vaig fer la pregunta a productors [Guille Mostaza i Paco Loco]. M’ho van explicar com ho explico: grups que arriben a l’estudi i diuen: ‘Volem tocar a Sonorama, però el nostre so de garatge no ens serveix, cal donar-hi volum’. Hi ha una arquitectura sonora per fer-ho, com hi ha una arquitectura de tots els sons.

La consciència ecològica avança i els festivals intenten tranquil·litzar-la, tot i que sembla un flanc molt feble per molt vas reutilitzable que venguin, no poques vegades un altre truc per treure’n diners. ¿Poden arribar a nivells de sostenibilitat acceptables?

Hi ha una cosa clara: entorn del 75% de l’empremta de carboni que generen els festivals la genera el públic. Qualsevol festival destinat a públic no majoritàriament del lloc on se celebra està condemnat a ser sempre agressiu en l’aspecte ecològic. Això no hi ha manera de resoldre-ho, ja es poden plantar arbres on sigui. Els festivals poden fer esforços i poden servir com a banc de proves per a maneres de fer que després es puguin aplicar fora seu. És una cosa que està fent per exemple el Rototom. Però crec que en aquest terreny el que és macro sempre és conflictiu, i el desplaçament de persones també.

A Espanya, els festivals tal com els coneixem van començar a forjar-se en la segona meitat dels 90, associats a músiques minoritàries i per tant amb un suposat plus creatiu. Com ha canviat la cosa, ¿no?

N’hi havia almenys una excepció: el Doctor Music, que es plantejava com un festival generalista i que en la pugna amb els festivals de nínxol va acabar fracassant. En aquell moment el que es va consolidar va ser el model de tres dies, que s’ha expandit a tota mena de gèneres: metall, reggaeton, pop ‘ultramainstream’ ... Alguns macrofestivals actuals s’assemblen més al Doctor Music que al FIB. Algú va dir que s’ha produït una ‘sanferminització’ dels festivals, amb referència al fet que els festivals són un lloc al qual anar i no sempre amb la música com a raó principal. Una cosa que intento explicar al llibre és que els festivals han acabat expulsant melòmans.

¿Com condiciona el format festival l’experiència del directe?

Posa l’espectador contra les cordes, físicament i mentalment. T’obliga a consumir un munt de concerts d’una forma molt ràpida, molt concentrada i no sempre amb les mínimes qualitats de visibilitat i d’acústica. Això és contraproduent parlant de música, de menjar i de qualsevol cosa. Un problema que hi hagi tants festivals és que s’està assentant o s’ha assentat ja la idea que és una manera raonable de consumir música. Ho rebutjo de ple. És difícil que aquesta música deixi pòsit.

Milions d’espanyols van cada any a festivals i s’ho passen bomba. ¿Per què haurien de voler conèixer la rebotiga dels festivals?

Per la mateixa raó per la qual és interessant conèixer la rebotiga de la banca, de les grans superfícies comercials o de l’esport d’elit. És un entramat prou poderós i omnipresent per començar a fer-nos preguntes i qüestionar-nos en què s’està convertint el nostre oci musical i quines opcions ens estan quedant per disfrutar de la música en viu. La cultura és un espai més de la batalla en què lidiem com a persones, però fa la sensació que com que és un espai en el qual principalment es disfruta no hi ha per què qüestionar-ne el context quan s’encenen els focus. Malgrat aquesta imatge d’oasi de pau i diversió, els macrofestivals són espais que fomenten i perpetuen moltes de les disfuncions del capitalisme: desigualtats socials, abusos de poder, negacionisme climàtic...

¿Com estan els cartells dels festivals quant a diversitat de gènere i racial?

En la primera hi va haver una empenta abans de la pandèmia que es va frenar l’any passat perquè calia rendibilitzar els festivals després de la covid. En diversitat racial estan fatal. No només als escenaris, sinó en el públic: viuen totalment d’esquena a la diversitat racial del lloc on se celebren. Són bombolles alienes a la realitat del seu entorn.

Queda clar a ‘Macrofestivales’ que el caixet d’un artista pot fluctuar molt en funció de diversos condicionants. Amb tot, ¿quant podrien demanar els Smiths o Oasis si renaixessin?

Ni idea. Però l’altre dia sortien xifres de caixets a Coachella i es parlava de tres i quatre milions d’euros. A més, ja s’han començat a monetitzar determinats concerts en festivals, molt ben preparats, també a través de Youtube i plataformes.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Quants ‘no’ i silencis per resposta ha rebut a peticions d’entrevistes i informació per al llibre?

No massa, perquè ja saps on preguntar i on no. Quatre o cinc. És més rellevant la quantitat de gent que ha demanat l’anonimat i és una cosa que esperava. Molta gent viu i ha de continuar vivint molts anys d’això.