Els filharmònics berlinesos conquereixen el Palau

En tot un esdeveniment es va convertir la tornada, dimecres a la nit, dels Berliner Philharmoniker en un Palau ple de gom a gom. Va ser precisament la Filharmònica berlinesa la que, dirigida per Richard Strauss, va inaugurar l’auditori modernista el 1908, un vincle que s’ha estret amb la recent actuació de l’Orfeó Català amb l’orquestra a la seu del conjunt de la capital alemanya, el passat dia 1, a la basílica de la Sagrada Família de Barcelona –el Dia Europeu del Treball– i dimarts passat a Madrid, sempre sota la direcció del seu titular, Kirill Petrenko.Mozart i la seva ‘Simfonia núm. 25, en Sol menor’ (1773) van obrir el programa –peça que es va poder escoltar diumenge al temple de Gaudí–, i amb aquesta es va tocar la perfecció. Aquesta obra mestra marca un abans i un després en la producció mozartiana, un prodigi de síntesi i de profunditat psicològica. Tot això va estar present en la lectura de Petrenko, mantenint sempre la tensió, contrastant i frasejant en un encaix perfecte. Composta amb un Mozart de només 17 anys, l’obra va sonar miraculosament transparent, donant ímpetu a l’‘Allegro con brio’ del començament, fascinant en l’‘Andante’ i en el ‘Menuetto’.

Una joia

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

Uns mesos abans d’aquesta simfonia el geni salzburguès escriuria la segona peça d’aquesta vetllada, el deliciós ‘Exsultate, Jubilate’, que va comptar amb la soprano Louise Alder com a solista –i també inclosa en el concert de la Sagrada Família-, una joia que des de fa poc ha tornat al repertori fins i tot interpretada per contratenors. Concebuda per al llavors famosíssim ‘castrato’ Venanzio Rauzzini, que va crear el paper de Cecilio de l’òpera ‘Lucio Silla’ en l’estrena milanesa, aquest motet és tot un repte per a la solista. Alder va estar a l’altura, però sense brillar excepte en les agilitats; des de l’‘Allegro’ inicial va apostar per frases llargues, expressives i ben lligades, però amb una projecció limitada i una dicció de marcat accent anglosaxó. En l’‘Andante’ es va mostrar passional, per rematar-lo en un ‘Alleluja’ florit i virtuós, tot i que sense sobreagut final. El seu control del ‘fiato’, en tot cas, és rotund, i la seva emissió, clara i sense esforç aparent.

El contrast serè i profund arribaria a la segona part amb la ‘Simfonia núm. 4, en Re menor, Op. 120’, de Schumann, una obra que, si bé no requereix un gran orgànic, sí que planteja una tímbrica ambiciosa. Una vegada més l’execució va emocionar per l’esplèndida acció de conjunt, amb les tintes ben carregades per donar personalitat al discurs. Menció especial tant per al solista de trompa de l’OBC, Juan Manuel Gómez, com per al meravellós segon moviment, ‘Romanze’: ‘Ziemlich langsam’: impressionant.