¿Per què ells no volen vestir frac (i tu els hi desitges imposar)?

A diferència del vestit diplomàtic (que va néixer amb els ‘sans culottes’ i té un germen revolucionari); el jaqué, el frac i l’esmòquing s’han considerat sempre símbols oligàrquics. Aquestes peces no només es van crear específicament per a l’oci de l’elit; van ser pensades per perpetrar la distinció visual entre classes. Quan al segle XIX la burgesia s’apodera del vestit revolucionari i l’imposa a la resta amb l’excusa que així mai més hi hauria diferències estilístiques per estatus social, de seguida van crear nous codis per allunyar-se de la plebs. Els teixits, el patronatge, la sastreria, el tarannà o, fins i tot, el mateix cos de l’obrer exercitat el delaten (condemnen). A més, es van crear aquests nous vestits exclusius per a l’home blanc, ric i poderós.

Amb tot, tot i que una petita part de l’esquerra a principis del segle XX va abraçar i va defensar algunes fórmules estilístiques de l’elit al comprendre que no només uns quants havien de tenir dret al luxe i la bellesa en el vestir; respecte al jaqué, el frac i l’esmòquing hi ha poc debat.Els grans (autèntics) líders progressistes han rebutjat utilitzar-lo.

«El pije»

Salvador Allende, a qui anomenaven «el pije» pel seu gran entusiasme per la roba i el vestir, va ser el primer president xilè a ser investit amb vestit i no en jaqué com era norma. En comparació amb la polèmica que es va generar per la tremenda gosadia, les crítiques a Gabriel Boric per no lluir corbata van ser carícies. Gabriel García Márqueztampoc va vestir frac al rebre el Nobel de literatura i en el seu cas va reivindicar el vestit caribeny liqui liqui. Cal tenir present que el vestit tradicional d’una regió o territori guarda des de fa anys la mateixa consideració d’etiqueta que qualsevol altre uniforme occidental.

Si al president d’Andalusia li vingués de gust (s’atrevís) a anar vestit de curt o al Rei de pinxo, ningú hauria d’oposar-s’hi i, fins i tot, tindria més sentit (seria més patriòtic) que enfundar-se robes imposades per britànics i francesos... Nelson Mandela va declinar una invitació de sopar d’Estat a Buckingham perquè com a representant del seu país no podia complir amb el codi estilístic que s’exigia a palau. La reina Isabel II el va entendre i va permetre que portés la seva característica madiba (camisa representativa de la indumentària africana). A Espanya, a Santiago Carrillo li va passar el mateix amb una invitació del rei Joan Carles: «Ni en temps de clandestinitat, quan vaig haver de viatjar en primera en transatlàntic fingint ser diplomàtic, he acceptat utilitzar aquestes peces. Jo pensava que si em disfressava amb un esmòquing o un frac ja no podria tornar mai a Vallecas».

Hi ha excepcions

Notícies relacionades

¿Per què els polítics busquen ridiculitzar-se?

¡La Verge!, per Patrycia Centeno

No obstant, d’excepcions n’hi ha. Serveixi l’exemple del Govern socialista, amb Pedro Sánchez al capdavant, en el sopar amb Petro. Tots acatant el frac, tot i que el vestit et quedi com a Miquel Iceta... El fundador Pablo Iglesias, sí que va entrar al seu dia al Congrés amb capa i barret flexible, trencant amb el costum d’acudir amb vestit d’etiqueta i barret de copa. Però és clar, eren altres temps on els polítics sabien com vestir les seves idees. Fa uns anys el Pablo Iglesias de Podem, el presumpte ‘enfant terrible’ de l’esquerra espanyola, va aparèixer en una gala dels Goya amb un esmòquing (quatre talles més gran) perquè Antonio Resines l’hi va demanar. Com bé recorda Pepe Mujica, «el poder no canvia les persones, només revela el que en veritat són».

Petro va voler ser coherent amb els seus ideals. Agradarà o no, però atacar-lo per no vestir frac és classista. A més, si es buscava ridiculitzar-lo estèticament n’hi havia prou amb fixar-se en els dos botons cordats de la seva americana (¡mai es corda el de baix!). Allà sí que tenen els seus adversaris munició per criticar-ho «fins que la dignitat (indumentària) es faci costum».