Deu reis anglesos de pel·lícula per acompanyar la coronació de Carles III

‘El león en invierno’ (Anthony Harvey, 1968)

Quatre anys després d’interpretar Enric II en la formidable ‘Becket’, Peter O’Toole va tornar a donar vida al primer rei d’Anglaterra de la dinastia Plantagenet en aquesta brillant adaptació d’una obra teatral de James Goldman en la qual el monarca reuneix la seva família per Nadal per anunciar qui serà el seu successor. Anthony Hopkins va fer aquí el seu debut a la gran pantalla encarnant Ricard Cor de Lleó, però és Kathaerine Hepburn qui roba netament la funció en el paper de la intrigant Elionor d’Aquitània.

‘Enric V’ (Kenneth Branagh, 1989)

El drama històric de Shakespeare sobre el rei que va comandar les forces angleses en la decisiva batalla d’Azincourt havia sigut portat al cine el 1944 per Laurence Olivier, en una adaptació que suavitzava els aspectes més brutals del personatge per servir als propòsits de propaganda bèl·lica requerits per Winston Churchill. Gairebé mig segle després, la convincent versió dirigida i protagonitzada per Kenneth Branagh (secundat per un repartiment d’impressió) recuperava la cruesa del text original, però, a canvi, desposseïa l’obra dels seus elements còmics.

‘Ricard III’ (Laurence Olivier, 1955)

L’implacable retrat que Shakespeare va fer de Ricard III en el seu drama homònim ha convertit l’últim rei de la casa de York en un dels grans dolents de la història d’Anglaterra. Un paper massa temptador per a un actor com Laurence Olivier, que va adaptar l’obra en rutilant Tecnicolor i amb un repartiment encapçalat per quatre cavallers de l’Imperi Britànic (Cedric Hardwicke, John Gielgud, Ralph Richardson i ell mateix). De les tres pel·lícules shakespearianes d’Olivier, aquesta va ser la menys exitosa en el moment de la seva estrena. També és la millor.

‘La vida privada d’Enric VIII’ (Alexander Korda, 1933)

El segon monarca de la casa Tudor ha perdurat en la memòria popular com el rei que es va casar sis vegades i va ordenar decapitar dues de les seves esposes. És comprensible, doncs, que no se’l solgui representar com un tipus especialment agradable. La pel·lícula d’Alexander Korda constitueix una deliciosa excepció: valent-se de l’excel·lent interpretació de Charles Laughton i alterant els fets històrics a conveniència brinda un retrat benèvol i fins i tot afectuós del sobirà que va trencar amb Roma i va fundar l’Església d’Anglaterra.  

‘Elizabeth’ (Shekhar Kapur, 1998)

La Reina Verge ha sigut, juntament amb la seva homònima Isabel II, la monarca anglesa més vegades representada en el cine i la televisió. Al llarg dels anys, ha tingut el rostre, entre altres, de Bette Davis, Jean Simmons, Glenda Jackson, Miranda Richardson, Judi Dench, Helen Mirren i Cate Blanchett, que la va interpretar en l’exitós díptic format per ‘Elizabeth’ (que relata l’arribada d’Isabel al tron i compta amb el futbolista Éric Cantona en el paper d’ambaixador francès) i ‘Elizabeth: L’edat d’or’ (la trama de la qual se centra en la guerra contra Espanya). 

‘La favorita’ (Yorgos Lanthimos, 2018)

El regnat de l’última sobirana de la casa Estuard va ser un període pròdig en conspiracions successòries i intrigues palatines. Entorn del triangle format per la reina Anna, la seva amiga i consellera Sarah Churchill i la cosina d’aquesta, Abigail Masham, el grec Iorgos Lanthimos construeix una perversa tragicomèdia que se sustenta en una sumptuosa producció i en el formidable treball dels seus tres protagonistes: Olivia Colman (al paper de la volàtil i impertinent monarca), Rachel Weisz i Emma Stone.   

‘La follia del rei George’ (Nicholas Hytner, 1994)

El tercer monarca de la casa de Hannover va regnar durant 60 anys; en aquest període, Jordi III va convertir la Gran Bretanya en la potència hegemònica en el món després de derrotar França en les guerres napoleòniques, va perdre les colònies a Amèrica del Nord i, en l’última etapa de la seva vida, va patir greus trastorns mentals com a conseqüència de la porfíria. Aquest episodi és la base de l’obra teatral d’Alan Bennet que Nicholas Hytner va portar brillantment al cine amb un esplèndid Nigel Hawthorne en el paper del rei boig.  

‘La reina Victòria’ (Jean-Marc Vallée, 2009)

La rebesàvia d’Isabel II va ser una monarca longeva i carismàtica que ha sigut retratada amb freqüència en llibres, pel·lícules, sèries de televisió i fins i tot videojocs. Amb diferència, el capítol més trillat de la seva biografia és la relació que va mantenir amb el seu cosí el príncep Albert de Saxònia-Coburg i Gotha, amb qui va estar casada 21 anys. Una història d’amor i poder que Jean-Marc Vallée va relatar en clau romàntica amb guió de Julian Fellowes (‘Downton Abbey’) i Emily Blunt com una Victòria imposiblemente atractiva.

‘El discurs del rei’ (Tom Hooper, 2010)

L’home que va arribar al tron d’Anglaterra l’11 de desembre del 1936 després de l’abrupta abdicació del seu germà gran, Eduard VIII, era un individu malaltís i acomplexat per la seva tartamudesa. També era, pel que sembla, un tipus bastant decent. La pel·lícula de Tom Hooper se centra en la relació entre el monarca (interpretat per Colin Firth amb la seva solvència característica) i un logopeda australià (Geoffrey Rush) que l’ajuda a superar els seus problemes de dicció i a preparar el discurs radiat a la nació després de la declaració de guerra a Alemanya el setembre del 1939.

‘La reina’ (Stephen Frears, 2006)

Helen Mirren va guanyar tots els premis d’interpretació possibles per la seva interpretació d’Isabel II en una pel·lícula escrita per Peter Morgan una dècada abans que ell mateix posés en marxa la popular sèrie ‘The Crown’. El film barreja realitat i ficció per descriure com va gestionar en privat la sobirana la profunda commoció que va sacsejar la societat anglesa després de la mort de Diana de Gal·les. La reina va quedar tan impressionada per l’actuació de Mirren que la va convidar a sopar al Palau de Buckingham (l’actriu va declinar cortesament).