Ed Sheeran és un cantautor torturat en el seu nou àlbum

L’estela de ‘Shape of you’, tema que el 2017 va treure la guitarra acústica del museu i la va reivindicar com a instrument ‘sexi’, ha anat perdent una mica d’ímpetu, i el punt més crític ho va suposar l’àlbum titulat amb el símbol ‘= (conegut en anglès com a ‘equels’), llançat fa any i mig. Obra dèbil a què ara Ed Sheeran respon atacant per un altre flanc: la seva nova obra, ‘-’ (signe de resta: ‘subtract’), reposa en cançons més recollides, tonades sentides i atmosferes greus, ja sigui per la via electrònica o de l’arranjament de corda.

És un àlbum que proposa un gir operatiu, perquè Sheeran ha sotmès el seu equip de treball a una notable purga. S’han esfumat còmplices habituals com Johnny McDaid i entren en escena quatre alts operaris: tres avesats ‘hit makers’ com són Shellback, Max Martin i Fred Again, (que ja havien col·laborat ocasionalment amb el pèl-roig de West Yorkshire) i, més determinant encara, Aaron Dessner, membre de The National, a més de productor dels discos intimistes de Taylor Swift, ‘Folklore’ i ‘Evermore’ (tots dos del 2020).

Cicatrius que guareixen

Dessner no només cola el seu nom com a coproductor, sinó també com a coautor de la majoria de les cançons, i és fàcil establir comparacions amb el clima dominant en aquells àlbums de Swift. Un pols introspectiu, confessional, que Sheeran practica des del primer tema, ‘Boat’, basat en la veu i els acords de la guitarra, on parla d’onatges amenaçadors («no trencaran la meva barca», fa saber) i de «cicatrius» que «guariran». Moment per recordar que aquest àlbum és el seu correctiu anímic després d’alguns episodis ingrats: la mort del seu amic Jamal Edwards (emprenedor de l’entorn musical) i el càncer de la seva dona, Cherry Seaborn, quan estava embarassada del seu segon fill, així com, en un altre ordre, l’angoixa derivada del judici per plagi de ‘Shape of you’, que es va resoldre a favor seu.

De tot això emergeix un Sheeran més donat al monòleg sensible que al coqueteig sensual, i allà el perill és la cançó llauna, en què el cantautor s’escolta a si mateix sobre greus capes de microcirurgia electrònica. Cal esperar fins ben començat l’àlbum per topar amb les peces més substancioses, cas d’aquest càntic entorn del temps perdut anomenat ‘End of youth’, l’acollidora ‘Colourblind’ o l’udol de l’ànima en pena de ‘Borderline’, sobre un piano minimalista.

La intimitat deriva en un excés de pes litúrgic en els temes que al·ludeixen a l’episodi hospitalari de la seva dona (‘Sycamore’, ‘No strings’), i en direcció contrària, despunta la fibrosa ‘Curtains’. Amb tot això, aquesta versió d’Ed Sheeran com a compositor torturat surt a la superfície, fent equilibris entre la filigrana emotiva i la presumptuositat. Caldrà veure si aquell públic que el va impulsar amb ‘Shape of you’ el segueix. Jordi Bianciotto

Altres discos de la setmana

El disc més trist dels germans D’Addario és també el més bonic: una col·lecció de balades acústiques d’accents folks i píndoles de power pop que, davant els revessos de la vida, busquen refugi en la glòria d’un passat musical que es va extingir molt abans que ells naixessin. Aquí hi ha ecos de Simon & Garfunkel, Brian Wilson, Big Star i els Carpenters, sí, però també, i sobretot un rar talent per compondre i interpretar cançons de bellesa atemporal. Rafael Tapounet

‘Secret Life’ és un disc preciós. Com no ho ha de ser. Delicat però absorbent. Produït amb mestria entre l’eteri i l’íntim. Però sobrevola la sensació d’una oportunitat no del tot aprofitada. Fred Again és un dels productors més interessants del moment. Brian Eno, una llegenda. I no obstant, ens trobem un disc molt menys imaginatiu del que prometia. La versió de tres hores, en el canal de Youtube de Brian Eno, potser pot semblar molt menys digerible, però aquesta és la realment brillant. Patri Di Filippo

Notícies relacionades

L’‘home’ de dos caps

Estopa: "Patim una mica la síndrome de l’impostor, però, és clar, és un honor"

Si en l’admirable ‘L’amor fa calor’ (2020), Clara Viñals esbossava un estil més desimbolt i menys melancòlic, en el seu relleu accentua el gir amb tonades juganeres, conats de graciosa fanfarroneria i arranjaments audaços. Llaminera rebosteria melòdica, amb esveltes siluetes a ‘Globus’ o ‘El riu’, sensuals invectives en la urbana ‘S’està millor al carrer’ i entremaliadures compartides amb Hidrogenesse a ‘Encaix’. Probablement, un dels nostres discos pop de l’any. J. B.

Mai abans la duquessa del ‘cool’ havia gravat un disc sencer d’estàndards. Ni va tenir –ni té– la veu o els recursos per competir amb les grans dives del jazz. Però a la Rickie Lee Jones de ‘Pieces of Treasure, gairebé 70 anys i molta carretera a la seva esquena, no li fa falta. Vulnerable i dolguda, però també un punt pícar, Jones arrossega la seva veu indolent per versos dits amb una tristesa que estremeix. Al final del disc, ‘It’s all in the game’, se sent un sanglot contingut. Si és teatre, és teatre del millor. Roger Roca