Domènech i Montaner, un arquitecte per descobrir

Aquests últims dies, dos grans esdeveniments musicals han sigut notícia a Catalunya. Un, la visita de Bruce Springsteen, de qui ens ho han explicat tot i només ha faltat saber-ne el color dels calçotets. L’altre, més discret, ha sigut el concert que la Filharmònica de Berlín va oferir amb l’Orfeó Català a la basílica de la Sagrada Família per interpretar algunes de les obres més conegudes de Mozart.

I de rerefons l’arquitectura ho va connectar tot amb un fil invisible. En el cas de la Filharmònica, no fa falta ni explicar el perquè. I en el del Boss, l’escenari va ser l’Estadi Olímpic, originàriament construït el 1929 per Pere Domènech Roura, que era fill de Lluís Domènech i Montaner, creador del Palau de la Música, precisament la seu de l’Orfeó Català.

Centenari de la mort

Aquell auditori i la Sagrada Família són dues perles modernistes que no es poden entendre un sense l’altra, igual com Gaudí està vinculat a la figura de Lluís Domènech i Montaner, de qui aquest any es commemora el centenari de la seva mort. Aprofitant l’efemèride, s’han organitzat una sèrie d’actes arreu del país per reivindicar la seva trajectòria. És cert que tant el Palau com l’Hospital de Sant Pau són dos edificis extraordinaris, però el nom del seu autor sempre ha quedat eclipsat pel de Gaudí, i això que Domènech i Montaner va ser el seu professor a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona.

De fet, després de la seva mort i fins als anys setanta, la seva figura no va rebre gaire atenció per part dels estudiosos de la història de l’arquitectura. Ho explica el seu besnet, Lluís Domènech Girbau, al llibre publicat per Viena edicions (‘Lluís Domènech i Montaner, una visió des del segle XXI’) i al nostre pòdcast. Durant la conversa, el també arquitecte evoca que no va ser fins a començar les pràctiques amb Oriol Bohigas que algú li va parlar amb profunditat del seu besavi. Tampoc és estrany. Malgrat compartir professió amb el seu pare i el seu avi (l’autor de l’Estadi Olímpic), a casa dels Domènech, no es parlava gaire del besavi. Ara pot sorprendre però s’entén quan es té en compte que va morir el 1923, just quan van començar set anys de dictadura; al cap de poc va esclatar la Guerra Civil i a Domènech Girbau li va tocar créixer sota una nova dictadura.

Durant el franquisme, tot vincle amb el catalanisme quedava restringit a la intimitat i el cert és que aquesta figura del modernisme tenia molta relació amb l’articulació política de la identitat nacional catalana. Es pot comprovar visitant l’exposició que fins al juny acull l’Ateneu Barcelonès. La mostra ha sigut comissariada per l’historiador Carles Sàiz Xiqués i té per objectiu analitzar el vessant polític de l’arquitecte. Conversar amb Sàiz permet fer-se una idea de la importància que va tenir l’homenatjat des que el 1870 va militar a l’entitat Jove Catalunya, on va col·laborar amb Àngel Guimerà, Pere Aldavert i molts d’altres...

President de la Lliga

Després va passar al Centre Català i posteriorment va ingressar a la Lliga de Catalunya, de la qual va arribar a ser president el 1888. Al cap de tres anys va formar part del grup escindit que va constituir la Unió Catalanista i el 1892 va presidir l’assemblea en què es redactarien les famoses Bases de Manresa, considerades el primer document modern que reclamava l’autonomia. Posteriorment va ser un dels integrants del grup fundador de la Lliga Regionalista, però va partir peres amb Francesc Cambó, a qui retreia que fes la gara-gara a Alfons XIII i que estigués massa pendent de Madrid.

Notícies relacionades

Carme Karr, referent feminista

Barcelona, capital de la innovació social

Així, malgrat ser un burgès d’idees més aviat conservadores, Domènech i Montaner va participar en la creació del Centre Nacionalista Republicà i el seu diari portaveu «El Poble Català». D’aquella etapa, una de les coses que crida l’atenció és que es va mostrar contrari a la creació de la Mancomunitat, perquè segons el seu parer allò només era una distracció en el camí per aconseguir la veritable autonomia de Catalunya, que era la seva aspiració.

Aquest posicionament tan particular, afegit a la distància generacional respecte a altres personalitats influents com el també arquitecte i polític Josep Puig i Cadafalch, amb qui va mantenir una relació una mica tensa, i sumat que la seva mort es va produir el desembre del 1923, quan feia dos mesos que Primo de Rivera havia aconseguit el poder, van provocar que el seu nom quedés deixat de banda. Amb el pas dels anys, els historiadors s’han adonat de la seva transcendència política i els arquitectes admiren les solucions constructives que va aportar en edificis com el Palau de la Música i l’Hospital de Sant Pau, que per més anys que passin, continuaran deixant amb la boca oberta qui els contempli.