Hernán Díaz, autor de ‘Fortuna’: «El que defineix el poder és la seva habilitat de presentar el seu relat com l’únic possible»

Aquesta és una novel·la que s’apuntala narrativament en el tema dels diners. ¿Per què li va interessar?

L’esperó va ser mirar de lidiar amb aquest tema, omnipresent en tota la tradició del realisme del segle XIX, capaç d’arribar fins al present. Em va interessar perquè sempre apareix d’una manera sublimada. La majoria de les vegades veiem més les conseqüències, els efectes dels diners, que la producció d’aquests i això és perquè s’ha convertit en un gran tabú social.

¿Es tractava de fer visible alguna cosa del que no s’ha parlat, no?

Estudiar sobre el tema em va permetre endinsar-me en qüestions que per a mi van acabar sent essencials. Bàsicament, quin tipus de narrativa generen els diners, quin tipus de veus estan excloses d’aquest discurs i com aquestes narratives afecten la nostra vida diària.

Una de les coses que revela aquesta novel·la és que el poder té la seva pròpia manera de narrar els esdeveniments.

Jo encara en diria més. El que defineix el poder és la seva habilitat de presentar un de diversos relats com l’únic possible. En general pensem que la literatura té una funció servil respecte del poder polític que pot controlar-la a base de patronatges o mecenatges. Però també cal pensar que el poder polític necessita relats per poder mantenir-se vigent. És aquesta anada i tornada la que m’interessa.

¿Explicar un mateix esdeveniment a través de quatre tipus de relats amb narradors molt diferents suposa desconfiar de la veritat?

La veritat sempre és una construcció i és mudable. Els historiadors ens ensenyen això tota l’estona, fets que semblaven ser absolutament veritables i indisputables resulten, després d’un treball crític, mers efectes discursius. Fins i tot no fa gaires dècades tots crèiem que hi havia una veritat objectiva en el nostre passat i ara descobrim que potser això ha de ser reexaminat. En línies generals, desconfio dels que diuen que la veritat no existeix, però també dels que creuen estar en possessió d’aquesta. Diria que la veritat rau en certa incomoditat entre aquests dos llocs.

Aquesta incomoditat és un camí per a narracions no oficials i que en el cas d’aquesta novel·la té a veure amb la història de les dones.

Per a mi va ser molt important destacar que les dones han sigut excloses d’una manera absoluta, almenys als Estats Units que és la part que més conec, d’aquests procés d’acumulació de capital. El món de les finances és un món molt masculí. Els arxius de les dones dels grans magnats estan totalment relegats a les biblioteques. Estan sense obrir. Ningú els consulta. Fins al present continuen silenciades. Això va ser així perquè històricament a les dones només se’ls va assignar el paper de dona o el de víctima. Fins que van aparèixer les secretàries.

Les secretàries són les que guarden els secrets... dels homes. Una d’elles, Ida Partenza, és la narradora d’una d’aquestes històries.

El de les secretàries és un fenomen nou que neix als anys 20 del segle passat quan les dones poden sumar-se a la força de treball. Són empleades que poden aspirar a una vida de classe mitjana per compte propi sense haver de casar-se. És un fenomen important.

L’Ida se sent exclosa com a dona tant del discurs del poder com del discurs del seu pare, un home vinculat a l’anarquisme i al marxisme.

Aquesta és una novel·la sobre el patriarcat i per tant per a mi era clau que el patriarca s’encarnés també en un home d’esquerres per veure com aquesta política profundament misògina travessa tot l’espectre ideològic i de classe. Existeix un masclisme d’esquerres amb un perfum particular que conec molt bé.

Suposo que deu haver disfrutat molt escrivint aquesta novel·la que funciona com un joc de construcció i la veritable figura de la qual no es veu fins al final.

Va ser divertit, m’interessen les novel·les que s’interroguen sobre la seva pròpia forma. Un dels meus moments favorits de la literatura mundial és quan el Quixot, a la segona part del llibre té a la seva mà la primera part del ‘Quixot’. Això és una cosa que en la meva adolescència em va volar el cap i la meva novel·la és plena d’aquest tipus de detalls. També vaig poder sentir el plaer de fer una novel·la a l’Henry James o Edith Wharton en la primera part, una cosa que seria impossible fer sense inventar-me un marc que ho justifiqués.

Aquesta novel·la acabarà sent una sèrie en el projecte de la qual s’ha implicat Kate Winslet. L’adaptació no serà fàcil.

No ho serà, però una sèrie sí que s’ajusta en certa forma al format del llibre, amb totes aquestes parts diferents que permetran traduir els diferents tons i textures a diferents gèneres cinematogràfics. Així la primera part podria ser una pel·lícula de King Vidor i la segona, una cosa semblant a un documental.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Veig que s’ha implicat en el projecte.

No l’escriuré però sí que he sigut part del procés de selecció de qui serà el guionista i podré treballar molt a prop del director, Kate i els productors. Tothom utilitza deliberadament la paraula ‘genial’ quan parla d’aquest projecte, així que sí, n’espero molt.