Postporno, ‘bondage’ i dominació: la trangressió del Marquès de Sade s’instal·la al CCCB

S’ha de ser molt extrem per provocar una gran incomoditat al segle XVIII, tant en l’Antic Règim com en la llibertat que va portar la Revolució francesa, i seguir resultant incòmode en un segle XXI en què ja ho hem vist tot, incloses dues bombes atòmiques i un Holocaust. Donatien Alphonse François de Sade (1740-1814), el Diví Marquès –així el van batejar els surrealistes– es manté avui com «l’elefant a l’habitació» de la nostra cultura. I tot i que no va ser en la seva vida íntima tan sàdic com la tradició popular el vol pintar, es va atrevir, com a bon llibertí que era, a imaginar sobre la pàgina escrita les més abjectes i transgressores expressions de l’erotisme extrem, aquest que troba plaer en el patiment de l’altre a cop de submissió i de fuet. 

¿Com es pot llegir i interpretar Sade en aquests temps de correcció política, lectures literals i cancel·lacions diverses? Una valenta exposició al CCCB sota el títol ‘Sade, la llibertat o el mal’, que es podrà visitar fins al 15 d’octubre, rescata i filtra a través d’una mirada contemporània la filosofia i els textos del francès, que va ser ignorat durant el segle XIX i recuperat al segle XX, molt especialment per les avantguardes artístiques, que el van convertir en un profeta capaç de traspassar els límits del que es pot dir i en un màrtir de la repressió oficial, ja que es va passar una mica més d’una tercera part de la seva vida purgant els seus escrits i fantasies en presons i institucions psiquiàtriques. 

Per a més grans de 18

La mostra, qualificada per a majors de 18 anys –perquè s’hi inclou porno–, no s’interessa tant per la figura històrica del marquès com pel seu pensament filosòfic. Avui alguns aspectes de l’obra de Sade, en paraules de Jordi Costa, cap d’exposicions del CCCB, poden ser perceptibles al nostre voltant «com el cas de Jeffrey Epstein o els discursos conspiranoics del Pizzagate». Però junt amb aquests trets negatius ja coneguts, la mostra, comissariada per la catedràtica d’història de l’Art a Cambridge Alice Mahon i el catedràtic de Teoria de la Literatura Antonio Monegal, ofereix la possibilitat de llegir les novel·les de Sade com ‘Justine’, ‘Juliette’o ‘La filosofia del tocador’ com distopies socials que poden il·luminar alguns aspectes de la nostra contemporaneïtat. Aquest seria l’objectiu de ‘Salò o los 120 días de Sodoma’, la pel·lícula de Pier Paolo Pasolini que utilitza el llegat de Sade per denunciar la manera amb què «el cos humà s’ha convertit en objecte de consum», com destaca Monegal. 

Il·lustracions, gravats i pintures de Salvador Dalí, Otto Dix, Alberto Giacometti o Roberto Matta, així com una pel·lícula tan fonamental per al surrealisme com ‘La edad de oro’, de Luis Buñuel, saluden el visitant i il·lustren el fervor per l’obra de Sade, que es prolongarà en els anys de la contracultura i la revolució sexual. 

Llibertines i dominants

També hi ha una potencial mirada feminista que s’exemplifica en la frase d’Ángela Carter: «Sade va posar la pornografia al servei de les dones», potser pensant en les heroïnes llibertines i dominants només preocupades pel seu plaer. Aquí convé posar la lupa en una edició de ‘Juliette’ del 1944 il·lustrada per l’argentina Leonor Fini que fa que al visitant l’assalti una pregunta: ¿com una obra com aquesta es va poder imprimir al Vaticà quan, a més, la guerra encara no s’havia acabat? 

Sade també aporta molt material per enfrontar-se al binarisme sexual i de gènere, ja que molts dels seus personatges són fervorosos partidaris del travestisme. Ho testifiquen fotos de Mapplethorpe, Carles Santos –molt amant del fuet i les crucifixions– o de Susan Meiselas –que va fer un llegendari reportatge de moda d’inspiració sadomasoquista per a la revista ‘Garage’–, així com el còmic ‘Los invisibles’, amb què l’escocès Grant Morrison va construir una censurada utopia ‘queer’ de ciència-ficció. El CCCB també ha produït una ‘performance’ dels creadors de postporno Quimera Rosa i Post-op que recuperen els personatges del Diví Marquès situant-lo, diuen, en un context de «consentiment, amistat i cura». 

 Particularment curiós és el Qüestionari BDSM (o el que és el mateix, ‘bondage’, dominació, submissió i masoquisme) en què es convida el visitant a contestar anònimament en una cabina les seves preferències o repulses de determinades pràctiques. Vint-i-quatre hores després, els resultats es mostren en una pantalla annexa que informa de com un 4% dels enquestats estan oberts a fer sagnar el seu amant (sempre en un context de sí és sí), mentre que un 12% confessen haver jugat a fantasies de dominació i un 16% fantasiegen amb el ‘bondage’ que lliga i restringeix el moviment del ‘partenaire’.  

La banalitat del mal

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La part més fosca del llegat sadià té a veure amb la pràctica de la crueltat i l’abús practicat pel més fort. Una cosa que cineastes com Stanley Kubrick a ‘La taronja mecànica’ o Michael Hanecke a ‘Funny games’ van representar gairebé agònicament i que té la seva concreció més absurda i banal en l’experiment de Milgram. El 1961 a la Universitat de Yale es va instar una sèrie de persones a obeir cegament les ordres perquè administressin corrents elèctrics a uns subjectes, que per descomptat no les rebien, només simulaven sentir un dolor extrem. L’experiment va demostrar que, malgrat contemplar el suposat patiment, cap dels participants va deixar de complir ordres i administrar el màxim voltatge. 

De com totes aquestes pulsions han trobat lloc en la política ho explica un googlegrama de Joan Fontcuberta que reconstrueix la tristament famosa imatge d’una soldada humiliant un reclús o la molt impactant instal·lació ‘PM 2010’, de Teresa Margolies, que recull les portades d’un diari sensacionalista mexicà que sistemàticament situa un nu femení al costat d’un fet delictiu, cosa que fa evident l’associació de sexe i violència.