Crítica de ‘Marlowe’: agradable cal·ligrafia de cine negre, per Quim Casas

Àrea de Los Angeles, 1939. Una dona rossa i misteriosa. Un veterà detectiu de nomPhilip Marlowe. Una família adinerada i mesquina. Un assassinat. Un negoci de drogues emparat amb uns estudis de cine. Poques veritats i moltes mentides. Portes amb vidres esmerilats. L’ombra d’unes persianes que tallen el rostre dels personatges. Llums de neó reflectits en un bassal. Som al terreny del cine negre –en color– més pur, sense mitges tintes: Neil Jordan ha fet amb Marlowe una pel·lícula cal·ligràfica, més que correcta, amb atmosfera, tot i que sense la densitat dels clàssics del gènere dels 40 i 50. Liam Neeson és un Marlowe –el personatge etern creat per Raymond Chandler– envellit i desencisat, més que Robert Mitchum a ‘Adeu, nena’ i ‘Detective privado’. Ara cita l’altre Marlowe, Christopher, i Joyce. Però fa el que sap fer més bé: investigar, ficar-se en embolics i resoldre’ls.

La pel·lícula adapta la novel·la ‘La rubia de ojos negros’, escrita el 2014 per John Banville amb el seu altre nom quan firma novel·la negra, el de Benjamin Black. Van ser els hereus de Chandler que l’hi van demanar, encantats amb la seva sèrie del patòleg forense Quirke. Banville-Black va escriure amb l’estil de prosa sec de Chandler i Jordan ha adaptat la novel·la, alambinada com totes les històries de Chandler, amb el mateix respecte a la imatgeria clàssica del gènere.