El millor Guinovart simfònic, amb l’OBC

La Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) torna a ser notícia aquesta vegada per partida doble, ja que ahir a la nit es va oferir l’estrena absoluta dels ‘Tre canti di Leopardi’ (2023) d’Albert Guinovart, recuperant de passada el projecte participatiu ‘Canta amb l’OBC’, en el qual prenen part intèrprets no professionals. L’obra ha implicat més de 170 veus les quals, al costat de l’OBC dirigida per Jordi Francés, han interpretat les tres peces per a cor mixt i orquestra que formen aquesta obra d’encàrrec.

Guinovart s’inspira en els poemes ‘Imitazione’ ‘L’infinito’ i ‘A se stesso’ de Giacomo Leopardi, un noble italià escriptor i pensador de principis del segle XIX exemple d’un Romanticisme carregat de pessimisme. Amb aquest material, la creativitat melòdica del compositor va impressionar per les seves solucions, pel respecte a la paraula cantada i per les adequades tensions que crea en un tríptic de gran inspiració. Concebuda per a una orquestra de grans dimensions a qui se li treu bon profit, es va comptar amb un cor de veus ben empastades, matisades, flexibles i de qualitat malgrat la condició d’aficionats dels seus membres. I si bé la dicció en una massa de tals dimensions no sempre resulta òptima, els unísons, almenys, van aconseguir l’objectiu. Del tríptic va sobresortir la bellesa gairebé mahleriana de ‘L’infinito’, teatral i suggerent. La preparació de les veus va córrer per compte d’Elisenda Carrasco, tenint com a base una cinquantena de membres del Cor Canta format en la primera edició del projecte ‘Canta amb l’OBC’, el 2018. L’orquestra va respondre de manera òptima i el mestre va mantenir sempre l’adequat equilibri sonor.

Notícies relacionades

Cristina Tamborero, dissenyadora: "Es porten molt els vestits de núvia dos en un"

Clara Peya, nou disc: "Des de la soledat per a altres soledats"

El programa també mirava al rescat del patrimoni local amb la recuperació del fins ara inèdit poema simfònic de Felip Pedrell ‘Trionfo d’amore’, d’‘I trionfi’, datat el 1880 i que inclou les seccions «Le ombre i gli spiriti», «Colloquio», «Madrigale» i l’espectacular «Estasi d’amore». L’obra és una mostra de l’ambició compositiva d’un autor que no només va deixar un important llegat a les seves partitures, sinó també a l’haver contribuït a formar l’esperit d’una música nacional sent reconegut com a precursor de la musicologia a Espanya. Però aquest ‘Trionfo d’amore’ mira més a Centreeuropa; de gran vena melòdica i d’esperit gairebé impressionista en els efectes i en una orquestració elegant i delicada, Jordi Francés va saber treure el millor de la partitura, remarcant frases i acolorint amb encert.

En la segona part es va incloure, gairebé com a contrast amb l’obra de Pedrell, la ‘Setena simfonia en Do sostingut menor, Op 131’ de Prokófiev, un encàrrec de la Divisió Infantil de la Ràdio Soviètica estrenada el 1952, un any abans de la mort del compositor. Des del sofisticat ‘Moderato’ inicial tot va semblar estar al seu lloc i les diferents seccions de la generosa orquestra que utilitza un autor nascut a Ucraïna van respondre polides i concentrades, coronant un gran treball des del podi de Jordi Francés.