Glenn Hughes: «No he escoltat el que fa Deep Purple des de fa gairebé 40 anys»

«Ritchie s’havia enfadat perquè no volia actuar tan aviat, encara amb llum de dia, i això li va crear molt estrès, però no sabíem res dels seus plans a l’escenari. Va ser un autèntic xoc. Actualment es pot veure en el vídeo que va ser un gran xou, poderós i dramàtic», recorda, encara impressionat, una de les persones que va poder seguir l’espectacle més de prop, amb el perill fins i tot de quedar socarrimat, el baixista cantant Glenn Hughes. Ell era llavors un jove d’uns vint anys i ara, amb 71 de fets, es disposa a celebrar un aniversari rotund, el 50è del primer àlbum que va gravar amb Deep Purple, ‘Burn’, gira que passa aquest dimecres per Razzmatazz. «És la celebració d’una època», explica en conversa per Zoom des de la seva residència a Los Angeles, «i una cosa que poca gent pot fer, perquè molts ja no són allà; soc dels pocs que poden celebrar el 50è aniversari d’un àlbum».

Sense Paul Rodgers

Recordem la seva peripècia: Hughes havia ingressat a Deep Purple el 1973, quan la formació que va fer famosa la banda (el Mark II) es va esquerdar i David Coverdale i ell van suplir Ian Gillan i Roger Glover. Venia d’un combo emergent, Trapeze, però la trucada dels autors de ‘Smoke on the water’ era difícil de rebutjar. Sobretot, quan li van dir que la plaça de cantant solista havia de ser per a Paul Rodgers, el grup del qual, Free, s’havia dissolt. «Era emocionant la idea de cantar amb ell. Rodgers era un bon amic meu», explica. Però Rodgers va optar per crear la seva pròpia banda, Bad Company, i el micro va anar a parar el desconegut Coverdale. ¿Motiu de frustració per a Hughes? «Jo soc cantant solista i per a mi el primer és cantar, i compondre, però en aquell moment, unir-me a Purple era el correcte». I al cap i a la fi, Coverdale s’acabaria convertint en el seu «amic de l’ànima».

Aquell Mark III de Deep Purple era gairebé com un grup nou, assenteix Hughes. «Hauria sigut un error agafar un cantant semblant a Gillan i un baixista similar a Glover. Ells volien una cosa diferent i va ser bona idea apostar per un so diferent, amb dos cantants. Es va crear un escenari interessant», reflexiona. Un altre factor nou va ser la incorporació de sintetitzadors per part de Lord, un gran teclista i un autèntic geni.

Un toc ‘funky’

I, després, el factor ‘funky’: a Hughes s’atribueix aquell gir rítmic tan poc desitjat per Ritchie Blackmore, que «va deixar la banda (per crear Rainbow) perquè volia tocar un rock més clàssic». Mirant més cap a Jon Lord i Ian Paice, estima que «el canvi va ser una progressió natural per a ells». Respecte a Blackmore, diu no recordar episodis de xoc respecte a això. «Quan fèiem aquests àlbums, ‘Burn’ i el següent, ‘Stormbringer’, ell era allà, tocant meravellosament en temes ‘funky’ com ‘You can’t do it right (with the one you love)’, però de sobte va voler fer una cosa diferent i va deixar la banda».

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

La seva actual gira ret honors al Mark III en general i ‘Burn’ en particular, un àlbum en la composició del qual va contribuir, tot i que només fa uns quants anys es van reconèixer per fi els seus crèdits d’autoria en cinc cançons. «Jo era un còmplice silenciós com a coautor, raons que ara no puc explicar», assenyala, al·ludint a remotes qüestions contractuals. D’aquells temes, els que més disfruta són «probablement, ‘Sail away’ i ‘Might just take your life’, tot i que ‘Burn’ és també una gran cançó».

I mentrestant, Deep Purple continua operant, amb les seves constants gires per mig món i un trio clàssic al capdavant, Gillan, Glover i Paice. Banda que Hughes observa amb enorme distància. «No he escoltat res del que ha fet Deep Purple des de ‘Perfect strangers’, fa gairebé 40 anys, i no sé ni què no fan ni com sonen en l’actualitat».