Judit Neddermann: «M’agradaria ser una artista que canta en català, castellà i portuguès sense donar importància al percentatge»

La vam anar coneixent amb The Gramophone Allstars, Coetus, Clara Peya..., i ‘Lar’ ja és el seu cinquè disc enterament propi. ¿Sempre ha somiat a ser una artista en solitari?

Doncs no, fins al 2011, quan vaig haver de fer el treball de final de grau al Taller de Músics, no em vaig plantejar la possibilitat de fer música pròpia. A l’adonar-me que podia escollir jo la melodia, la lletra, els acords... vaig tenir una revelació. Fins aleshores, només havia fet una cançó, amb 15 anys, molt avorrida, i poc més.

‘Lar’ transmet confort des del seu propi títol.

Amb els germans Figueres (Pau i Arnau) hem indagat més encara en el que sempre estem buscant: un so acústic, càlid i alhora ple de detalls, que no soni a ‘live’, sinó produït. Una vegada acabat, veig que és un disc molt amorós i de celebrar el que tinc. Amb la pandèmia vaig canviar algunes coses en la meva vida, estic molt tranquil·la i això les cançons ho respiren. També transmeten obertura: després de curar-te, el procés d’obrir-te i deixar que la gent entri m’interessa molt.

‘Lar’ és ‘llar’ en castellà i portuguès (i en gallec), mentre que en català la paraula al·ludeix al déu protector de la casa a la Roma antiga.

És el lloc on em sento bé, i aquí l’obro. Aquestes cançons van néixer en una casa concreta, a Vilassar, on he viscut un any i mig. Ja no visc allà, em vaig mudar fa deu dies.

L’obre una vigorosa cançó popular, ‘La llave de la alegría’, en el qual intervé el gran teòric i practicant de l’iberisme Eliseo Parra. ¿Un homenatge?

Ara molts estem recuperant el folklore perquè ell va fer un treball previ. Eliseo mereix més reconeixement. Aquesta cançó la conec per ell, que la va gravar. És un ‘charro’ que crec que es toca a la comarca de Sanabria, a la zona de Zamora, pròxima a Portugal. La seva veu i l’energia que hem mirat d’imprimir al tema va més enllà de nosaltres. És ancestral.

Al disc hi ha noves picades d’ullet al Brasil i també a Cuba a ‘Llévame contigo’.

És una declaració d’amor que pots dir a cau d’orella, molt íntima. Pau va proposar posar-hi un cor perquè l’emoció és molt bonica i faltava la festa. Aquest cor és de luxe.

I ‘Els teus ulls’ es recrea amb el misteri de l’altre.

Estimar sense comprendre-ho del tot, que és una cosa que dona molta vida, perquè cada vegada pots comprendre-ho més i no saps quan arribaràs a la comprensió màxima. Està feta al principi de l’enamorament, els primers dies. Un estadi que és preciós però enigmàtic; una espècie de droga. Ara estem en un altre punt. Ja ens hem calmat.

Noa apareix com a convidada a ‘Pau’, el tema de tancament. Atès que ella és israeliana, ¿és una cançó enfocada a la qüestió palestina?

És més universal que això. La vaig compondre per cantar-la a la ‘mani’ contra la guerra d’Ucraïna. M’ho van proposar i estava a casa molt nerviosa: «¿què canto?». Cantar contra la guerra és una cosa molt seriosa. Es va fer de nit i la cançó em va sortir molt seguida, com si la tragués enfora més que crear-la. Vaig decidir incloure-la aquí perquè així quedava un disc d’amor, alegria, connectar amb el que et fa bé... i pau. Després de ‘Pau’, el disc podria tornar a començar.

L’àlbum conté quatre temes íntegrament en català. Ara va de bracet d’una multinacional, Universal, i les seves últimes gires s’estenen per tot Espanya. A més, va cantar amb Alejandro Sanz un tema bilingüe, ‘Este segundo’. ¿Com encaixa la llengua catalana en els seus concerts fora de Catalunya?

A Madrid vaig començar a justificar-me: «Ara, una altra cançó en català, que parla de tal...», i una dona em va interrompre: «T’estimem en català i en qualsevol idioma». I va ser bonic. El de Madrid és un públic molt obert, almenys el que ve als meus concerts. I el mateix a Sevilla, Granada, Galícia... I Euskadi, per descomptat. M’he sentit molt acollida. El comentari més repetit és sobre la meva veu. Crec que no és tan important en quin idioma canti, sinó el timbre i la manera de cantar. M’agradaria molt ser una artista que canta en català, castellà i portuguès indistintament sense donar importància al percentatge. Com Mayra Andrade, que canta tant en portuguès com en el crioll de Cap Verd.

¿Una ‘major’ pot tenir paciència i construir una carrera sense urgències en aquests temps de ‘talent shows’, TikTok i vídeos virals?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Veig que ells entenen el que faig i que tenen paciència. Els projectes que dius responen a un altre recorregut, altres xifres i un altre tipus d’impacte. La meva ambició és poder viure tota la vida d’això, i és un altre plantejament. Ara que tothom fa vídeos curts per a YouTube i TikTok, jo n’he fet un de 36 minuts, el disc sencer. No he fet cap concessió.