Riot Grrrl: revolta feminista a ritme punk

El Riot Grrrl de la dècada de 1990 va ser petit en dimensió i gran en impacte. Sara Marcus pràcticament es cola a les habitacions d’adolescents i universitàries on es va forjar a ‘Las chicas al frente’, crònica d’una revolta feminista vehiculada a través de fanzins, correspondència, reunions, festes de pijames, eslògans al cos i un grapat de bandes evangelitzadores. El llibre transmet l’emoció de dones molt joves al descobrir que no eren les úniques que se sentien oprimides per una cultura masclista, alhora que contextualitza i analitza el moviment.

L’esperit ‘Do It Yourself’ (DIY) del punk va arrelar especialment a Olympia (estat de Washington), bressol del crucial segell independent K Records, on era poc menys que obligatori fer una cosa creativa tot i que no tinguessis la tècnica per fer-la. A Washington DC, el ‘hardcore’, estructurat entorn de la no menys crucial ‘indie’ Dischord, havia arribat a altes cotes de solvència instrumental i politització. A la primera ciutat va néixer la rebel·lió i a la segona va agafar impuls. Des d’aquests dos pols va aconseguir adeptes en tota la geografia nord-americana. Tampoc és que fossin legió: a la primera convenció nacional del Riot Grrrl, celebrada a la capital dels EUA el juliol de 1992, van assistir menys de 200 noies. Però a actives no les guanyava ningú.

«Les escenes d’Olympia i de Washington DC diferien en estètica i sintonia –diu l’autora de ‘Las chicas al frente’–, però compartien algunes perspectives polítiques i socials profundes que van permetre una síntesi bastant harmònica. L’enfocament amateur característic d’Olympia va ajudar les noies de Washington a poder complir els seus ideals DIY, i l’enfocament polític més pragmàtic de Washington va formar bona parella amb l’idealisme d’‘Oly’. El moviment entre una ciutat i l’altra de les pioneres del Riot Grrrl va contribuir a donar-li la força que va tenir aquest moviment».

Hostilitat

Bikini Kill es van enfrontar a un esbirro en un concert seu a la sala Middle East de Boston, on van actuar amb diverses bandes masculines de hardcore el 1992. Un mes després van saber que aquell home havia assassinat la seva exnòvia i s’havia suïcidat. La tensió no era estranya a les actuacions del grup encapçalat per Kathleen Hanna, de Bratmobile i de Heavens To Betsy, els tres conjunts fundacionals de la divisió musical del Riot Grrrl, als quals aviat se sumaria la formació britànica Huggy Bear. I sort que vivien en la bombolla del punk, una subcultura progressista. El pogo a les actuacions era un testosterònic esport de risc. Les ‘riot grrrls’ van adoptar com a gest d’autodefensa i alhora proclama atrinxerar-se a les primeres files agafades de la mà. No tothom ho entenia.

«Hi havia una hostilitat total en alguns llocs –explica Marcus–. Crec que es devia que tenies un grup de punks dient-los a altres punks: ‘Dieu que sou diferents de la societat convencional, més justos, però alguns dels problemes socials que afecten el món exterior estan vius en l’escena punk’. No és per justificar aquesta hostilitat, però molts punks estaven realment convençuts que havien construït un utopia i els devia caure fatal que els diguessin que també hi havia conflictes en la seva escena».

Els inicis del Riot Grrrl van coincidir amb la bomba de Nirvana amb l’àlbum ‘Nevermind’ (1991), que va obrir la porta al ‘grunge’. De sobte, tot allò ‘underground’ es va fer atractiu per als grans mitjans de comunicació. I les ‘riot grrrls’ eren un caramel. Elles eren molt conscients dels riscos de l’exposició mediàtica per a una guerrilla juvenil (fins i tot adolescent) sense jerarquia i que utilitzava la confrontació i la provocació com a armes. Hi va haver intents d’establir una llei de silenci. Impossible. «L’actitud de la premsa cap al Riot Grrrl va ser sobretot condescendent –considera Marcus–. Els articles que van aparèixer a ‘USA Today’, ‘The Washington Post’, ‘Spin’ i altres diaris tenien com a punt de partida l’afirmació que les activitats de les adolescents són, per definició, lleugeres, superficials i absurdes. Si aquesta actitud condescendent va ser més afilada en alguns casos, crec que va ser reflex de la dificultat d’encaixar les activitats extremadament serioses, tot i que de vegades alegres, de les ‘riot grrrls’ en l’estereotip de les adolescents».

Al flanc discogràfic, Bikini Kill va rebutjar la temptadora oferta d’una multinacional. Allò «corporatiu» era el dimoni per al rock alternatiu, però el dimoni va pescar en aquestes aigües més o menys tant com va voler.

Revitalització del feminisme

El feminisme no estava en el seu millor moment als anys 90 als Estats Units. Les ‘riot grrrls’ el van revitalitzar i modernitzar. «Les feministes veteranes sabien que el moviment no podria sobreviure sense les aportacions de les joves, que eren les expertes en el feminisme que necessitaven en les seves vides», assenyala Marcus. De manera que el Riot Grrrl va ser rebut amb «excitació». La National Organization for Women (NOW) va organitzar una cimera del feminisme jove el 1995 per recolzar i canalitzar les noves energies, i la radical revista ‘Off Our Backs’ va dedicar un extens article a les amotinades el 1994.

Les ‘riot grrrls’ mai van buscar l’aprovació del món adult. «El seu objectiu era difondre eines d’educació política, empoderament creatiu i construcció de comunitat entre gent en l’adolescència o els primers 20 –indica Marcus–. El rock i els fanzins eren mitjans accessibles per a qualsevol estudiant d’institut. I, més important, podia fer-los qualsevol estudiant d’institut».

L’herència

¿Missió complerta? «El Riot Grrrl va reviure una forma d’activisme feminista que havia estat adormida des de finals dels 70: converses intensives entre dones afectades pel sexisme i el patriarcat –informa Marcus–. Aquestes converses permeten veure que les experiències quotidianes d’una persona estan connectades amb les de les altres i, per extensió, amb forces socials més importants. Aquest mètode de discussió i crítica cultural és molt viu en l’actualitat i forma part del llegat de les ‘riot grrrls’».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Més evident en la música popular: «Abans d’elles, era relativament estrany veure dones fent música sorollosa i agressiva. El metal, el punk i el hip-hop eren aclaparadorament masculins i les estrelles femenines formaven part d’estils més amables com el pop i l’‘r&b’, per regla general cantant i tocant el piano, com a molt. El Riot Grrrl va ser part d’un moment als primers 90 en què tot allò va canviar i va ser clau perquè adoptés una significació feminista». Va ajudar a normalitzar que persones de qualsevol gènere toquin qualsevol gènere».

Entre altres coses, una superestrella com Miley Cyrus és una espectacularització de certa actitud del Riot Grrrl.