Cremeu-ho després de llegir-ho
¿Per què matar el pare quan pots recordar-lo?, per Laura Fernández
Clarence Day va edificar la seva obra mestra, la divertidíssima ‘Vivir con papá’, a partir d’un grapat de desopilatius records familiars, que evidencia, com en el cas de la també humorística ‘La caja negra’, d’Alek Popov, de quina manera la figura del pare no cal que es destrueixi, es pot rehabitar.
No fa gaire, Gustavo Viselner, un fascinant pintor en píxels, va compartir quatre dels seus quadros. És una cosa que fa sempre, però en concret, aquests quatre quadros –actualment continuen fixats al seu compte de Twitter– estaven dedicats a escenes viscudes amb el seu pare. Els quadros de Viselner –artista nascut a Buenos Aires i establert a Tel Aviv– no són exactament quadros. Es mouen. Són una sorprenent barreja entre vinyeta i fotograma. No utilitza pinzells per fer-los, perquè no són quadros pintats. Són quadros pixelats. Que no sempre es mouen –Viselner és un mestre de la reconstrucció d’escenes mítiques de la televisió i el cine– però que, de vegades, com en el cas d’aquests records amb el seu pare, ho fan. I el resultat afegeix una nova capa al concepte pintura.
Perquè en el moviment captat per l’escena hi ha una altra emoció, el record és complet, el record es pot reviure. I així fem un cop d’ull a un dia en què va nevar i pare i fill es van aturar amb el cotxe en un cafè i el nen va jugar amb la neu a soles mentre el pare, amb la mirada perduda sota les ulleres, es bevia un cafè balb de fred. A quan llegien junts asseguts al terra, a mitja tarda. A un dia en què, mentre fosquejava, nevava i ell mirava per la finestra, pujat al televisor –el mate sempre de fons– mentre el seu pare teclejava a l’ordinador. I a quan, ell sobre les espatlles del seu pare, va creure veure al cel, entre els núvols, una enorme balena, i la va assenyalar.
Contemplant aquestes escenes que semblen estar tancades en un pot de vidre –i que es reviuen en ‘loop’–, no puc evitar pensar en Clarence Day i la seva novel·la –o grapat d’escenes– més famosa, la divertidíssima, l’acabada d’editar ‘Vivir con papá’ (La Fuga). Publicada originalment el 1935, el mateix any en què el seu autor va morir sense que pogués arribar a imaginar la classe d’èxit en què es convertiria –va estar més de deu anys a la cartellera a Broadway, i ara per ara la seva versió teatral és una de les obres no musicals més representades de la història–, és, a la seva manera, també un pot que conté records amb un pare delirantment obtús, invencible, infantil. Un pare que va ser agent de borsa, i que era incapaç de concebre que alguna cosa no fos possible.
Desde ese momento hasta que cumplió setenta y cuatro años y tuvo neumonía, no padeció otras dolencias graves. Decía que las enfermedades eran en su mayoría imaginarias y que no creía en ellas. pic.twitter.com/HmdGITkLSc
— lafugaediciones (@lafugaediciones) 7 de enero de 2022
Per exemple, era el pare de Day –per cert, un avançat al seu temps, va néixer el 1874, va ser un actiu defensor del sufragi femení i del canvi de rols entre homes i dones– incapaç d’imaginar-se a si mateix malalt. No creia que fos possible. No creia, deia, en la malaltia. Si es trencava un dit del peu era el dit del peu l’inútil, i no l’hi faria gens ni mica de cas. Si volia sopar amb aigua gelada i no hi havia gel, comprava una col·lecció de blocs de gel i se’ls feia portar fins a casa seva al turó costés el que costés. Les situacions a ‘Vivir con papá’ són addictivament delicioses, l’individu era un autèntic guillat que el seu fill va rehabitar –va redibuixar– prenent la seva temeritat infantil com a motor per edificar la seva obra mestra.
Hi ha un pare també, i és un pare absent, suposadament finat, a l’única novel·la del búlgar Alek Popov que s’ha publicat a Espanya: ‘La caja negra’ (Automática). De fet, la caixa negra del títol –el subtítol és Los perros vuelan bajo– és el mateix pare en si, que va arribar des dels Estats Units a Bulgària en una caixa negra, ja que suposadament havia mort i estava tornant a casa convertit en cendres. La seva tornada canvia per complet la vida dels seus dos fills, el Ned i l’Ango, que, com una mena de dos trossos d’aquell gens fiable individu –tots dos creuen que podria ser en realitat a qualsevol lloc, i no haver tornat mai, ni tan sols mort–, intercanvien els seus destins –Nova York i Sofia– i se superposen, autoimpulsant-se des del mateix centre.
Sátira social y comedia negra, Bulgaria y USA, dos hermanos (Ango y Ned), paseadores de perros y yuppies de Wall Street, las cenizas de un padre. Todo esto cabe en nuestra novedad de marzo: "La caja negra" del autor búlgaro Alek Popov, traducida a 8 idiomas y ahora en castellano. pic.twitter.com/YzRbp6wQuY
— Automática Editorial (@AutomaticaEdit) 11 de febrero de 2020
El Neg i l’Ango no necessiten matar el pare perquè les seves vides, a la fi, s’enlairin en algun sentit. Perquè el pare ja està mort. I és a partir d’allò que els ha deixat –la seva bicefàlia, aquest viure entre dos mons– que un i l’altre es rellancen. El Ned, al cim de Wall Street, convertit en un BTE (Búlgar que Triunfa a l’Estranger), fa un pas enrere i torna a Sofia, i porta a sobre un secret –relacionat amb el menjar per a gossos– que podria canviar-li la vida. L’Ango escapa d’una ruïnosa vida d’editor a Bulgària per passejar gossos per Central Park, i reinterpretar l’èxit del seu germà a Nova York, tan lluny de si mateix que és incapaç de disfrutar de tot allò que té. I a la seva manera, aquesta és la moral en els tres casos –Viselner, Day, Popov–, sempre s’ha de disfrutar d’allò que es té perquè algun dia serà una mina de records.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
