Pòdcast: Santiago Rusiñol, l’artista amb ànima d’artesà

Hi ha llocs del nostre país que formen part d’una geografia col·lectiva que va molt més enllà dels mapes. Són llocs que, al pronunciar-ne el nom, immediatament evoquen un munt d’imatges, com qui obre una porta a altres temps. Això passa a Sitges, una localitat que forma part de la geografia cultural del país. I si això és així és sobretot gràcies a Santiago Rusiñol, pintor i escriptor que va convertir el municipi en referent del modernisme. I el curiós és que ni va néixer ni va morir allà. Va obrir els ulls a Barcelona el 1861 i els va tancar 70 anys després a Aranjuez, però a Sitges va fer el més important: viure.

Abans que ell, altres pintors ja havien quedat seduïts per la llum tan especial que regala el Mediterrani en aquesta part del Garraf i tots somiaven poder atrapar-la a les teles en una època en la qual la fotografia s’obria pas i havia robat la feina de retratar la realitat a la pintura. Ara bé, per més tecnologia que hi hagués, les càmeres no podien fer el mateix que els vius pinzells de gent com Rusiñol, que quan no plantava el cavallet al costat del mar ho feia en algun pati particular, això sí, després de demanar permís als seus propietaris.

Els quadros d’El Greco

¿A qui no li hauria agradat ser testimoni de l’escena? Imaginar un artista de Barcelona amb tots els seus trastos instal·lat en una modesta casa sitgetana... No és estrany que les famílies amb més solera del poble tinguin infinites anècdotes rusiñolianes que han passat d’una generació a l’altra. Evidentment, la majoria de les històries que s’expliquen són més llegenda que veritat, però ajuden a fer-se una idea de l’estima que sentien pel senyor Santiago aquella gent més acostumada a la vida dura de treballar al mar i al camp que no a les delicadeses artístiques. I mirin que va tenir algunes ocurrències... ¿La més sonada? Potser organitzar, el 1894, una processó cívica pels carrers de Sitges per exhibir els dos quadros del Greco que havia comprat a París i que ara estan penjats a les parets del Cau Ferrat.

Allò no va ser un disbarat per fer-se notar, sinó un acte reivindicatiu per posar en valor aquell pintor del segle XVI que ara tothom admira però que havia caigut en l’ostracisme i al segle XIX era un complet desconegut. El cap de col·leccions dels Museus de Sitges, Ignasi Domènech, ens explica en el pòdcast El Tren de la Història que Rusiñol va ser capaç de contagiar l’entusiasme pel Greco als sitgetans, que el 1898 fins i tot li van dedicar un monument que continua situat al passeig de la Ribera. I ¡alerta! El van pagar entre tots rascant-se la butxaca a través d’una subscripció popular, igual com ara ho faríem a través d’un ‘verkami’ per internet. I tot això passava fins i tot abans que Toledo homenatgés el pintor grec.

Notícies relacionades

A Monserrat ha plogut molt els últims 1.000 anys

Catalunya, mapa de tinta

Aquests quadros continuen formant part de la col·lecció del Cau Ferrat, que ara és un museu públic però que va començar com una col·lecció privada de Rusiñol, sobretot de ferros forjats (per això té aquest nom). Ara ens pot semblar un caprici de bohemi ric això de passejar-se per les masies de Catalunya recollint ferros vells, però la seva biògrafa Vinyet Panyella (no es perdin el seu magnífic llibre ‘Santiago Rusiñol, el caminant de la terra’) ens n’explica el perquè. Rusiñol era conscient que amb la revolució industrial, que ell coneixia bé per ser fill d’una família de fabricants, hi havia un món d’artesans que desapareixia. I per evitar que el progrés se’l carregués tot, es va preocupar de salvar-lo. Per a ell no hi havia diferència entre un artesà i un artista, per això quan s’entra al Cau Ferrat un es pot sentir una mica desconcertat i té la sensació que allò és un desgavell colossal sense ordre ni concert. De cap manera. Cada peça està ubicada on Santiago Rusiñol la va voler posar. Això fa que quan passegis pel museu tinguis la sensació que en qualsevol moment et creuaràs amb ell.

De fet, quan aneu a la taula de l’escriptori que va ser de Rusiñol, hi haurà un ram de flors fresques perquè dos dies per setmana una dona del poble s’encarrega de portar-lo, com si fos una ofrena a un altar. En total són més de tres-centes sitgetanes agrupades en una espècie de confraria laica anomenada l’Associació del Ram de tot l’any i que va néixer el 1932, poc després de la mort de l’artista, per continuar demostrant el carinyo que li tenien en vida. Aquesta és la grandesa de Rusiñol: no és que se l’hagi admirat per ser un artista amb un talent descomunal sinó que la gent per damunt de tot l’estima, com s’estima un artesà.