Elton John, dolç i vibrant melancolia en el seu comiat de Barcelona

Gaudi, melancolia i una mica d’alleujament en una audiència que havia adquirit les seves entrades a la remota tardor del 2019 i que s’havia hagut de menjar l’ajornament dels xous en dues ocasions. D’aquest esperit va participar el mateix Elton John, que al poc d’obrir l’actuació (amb piano l’‘staccato’ de ‘Bennie and the Jets’) va celebrar, respirant profund, «ser per fi aquí després de tot aquest temps». 

Blues de videoclip

Tot i que la seva producció s’estén al llarg de més de 50 anys, l’escrutini final que representa aquesta gira, ‘Farewell yellow brick road’, circumscriu el període de glòria a una dècada i mitja: 19 de les 23 cançons seleccionades són dels anys 70 (i tres més, dels 80). Anant al gra, ‘Philadelphia freedom’ va desplegar ben aviat les seves brillantors proto ‘disco music’, tot efervescència a la pantalla de vídeo gegant reclinada, camí del llagrimós però infal·lible ‘I guess that’s why the call it the blues’. 

Aquesta vegada no feia falta dissimular que es tractava de mirar cap enrere. D’això es tractava, i ‘Border song’ va portar el record de quan Aretha Franklin va adaptar la cançó. «Probablement va ser un dels dies més feliços de la meva vida». Sir Elton, amb el seu gruix vocal en bon estat als 76, delectant-se en les improvisacions al piano (‘Rocket man’, molt estirada) i disfrutant dels racons de peces relativament fosques com ‘Have mercy on the criminal’ i ‘Take me to the pilot’. I la serpentejant ‘Someone saved my life tonight’, evocadora dels dies en què va arribar a sospesar el suïcidi per escapar-se d’un festeig insatisfactori. 

Tornada a Marilyn

Abundància d’aquests ‘deep cuts’ al cor de la nit: ‘Levon’ càntic sobre el tipus que s’avorreix inflant globus, metàfora d’un ritual familiar. I després d’un ‘Candle in the wind’ que va recuperar la seva dedicatòria original a Marilyn Monroe (ni rastre de Lady Di a la pantalla), la seqüència de ‘Funeral for a friend / Love lies bleeding’, amb boira carbònica i vistes al prog-rock, i un ‘Burn down the mission’ en flames. No va ser la millor nit per als fans de ‘hits’ de maduresa tipus ‘Nikita’, ‘Sacrifice’ o ‘The one’, desallotjats del faristol. Sí que hi va haver lloc per a ‘Sad songs’ (amb discutible tacte rocker) i un esbojarrat ‘I’m still standing’.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La banda no és un assumpte menor en els concerts d’Elton John, que es va aturar en l’elogi de cadascun dels músics, amb èmfasi per al recuperat percussionista Ray Cooper i els tan o més veterans Davey Johnson i Nigel Olsson. Moment per prendre aire abans del sotrac final, culminada pel trot rocker (banyat en confeti) de ‘Saturday night’s alright for fighting’. Ovacions recíproques: també d’Elton John al públic, inclinant-se davant d’ell.

L’única de les 23 cançons de la nit datada al segle XXI, ‘Cold heart’, no és sinó un ‘medley’ de vells èxits en complicitat amb Dua Lipa i el duo electrònic Pnau. Va sonar en el bis, amb un Elton John en bata ‘kitsch’ a l’estil Liberace, acompanyat dels pesos pesants, ‘Your song’ i ‘Goodbye yellow brick road’, donant a entendre que el seu artpop transcendeix generacions i que, tot i que ell es retiri, no faltarà qui continuï cantant-lo.