Coldplay, màgia i eufòria col·lectiva a l’Estadi Olímpic

Escenari descobert, com si s’obrís al conjunt de l’estadi, sengles esferes amb símbols esotèrics i un vídeo mediambiental de benvinguda. I el primer tema, amb el seu ànim enfortidor: ‘Higher power’, sobre els nostres poders extraordinaris i l’astronauta que portem dins (o una cosa així). Chris Martin ho va cantar desplaçant-se a l’escenari alternatiu a través de la llarga passarel·la, envoltat d’uns primers ‘big bangs’ dels milers de polseres led (retornables) que feien de l’Estadi una mena de volta celeste.

 

Encantador de serps

Però l’estil Coldplay és més majestuós que aclaparador, i ric en tonalitats: obert a la sanefa ‘afrofunky’ a ‘Adventures of a lifetime’ i a punt per a l’encantament de serps a ‘Paradise’ (Martin dominant les masses sense cridar, xiuxiuejant). I amb tarannà per imposar el recolliment emocional, amb piano i guitarra acústica, d’una estimada peça antiga com és ‘The scientist’, retret a un mateix per haver sigut massa racional en una relació.

Aquí Chris Martin va prendre la paraula, dient-nos «bona nit i ‘buenas noches’» i mostrant-nos el seu agraïment per ser allà «malgrat el trànsit i les cues». Després d’augurar «el millor xou de les nostres vides», va tenir unes paraules per a la llegendària artista desapareguda aquest dijous amb la dedicatòria del concert a «‘the beautiful Tina Turner’».

 

Una castellera en acció

El grup va saber crear una seqüència ben resolta d’aturades i joia, parcel·les de foscor i tonades disposades per al confeti, els globus i la invitació a saltar en comunitat (que, a les alfombres cinètiques, filant molt prim, es convertia en energia neta). Va atacar aviat el ‘hit’ barceloní (i barcelonista) per excel·lència, ‘Viva la vida’, seguit d’un èxit més pròxim, ‘Something just like this’ (la seva gravació amb The Chainsmokers), i no va escatimar els gestos de proximitat amb l’audiència. El més xocant potser, l’aturada en sec de ‘Yellow’, peça del seu primer àlbum, quan Martin va veure una noia elevada, com si fos una castellera, a uns metres del seu nas. «És el millor que he vist en un concert».

Basculant entre un escenari i l’altre, però sense donar-se-les de superhome, Chris Martin va dominar el terreny amb l’actitud d’estar disfrutant tant de l’espectacle com els assistents. Podrien semblar cursis aquests cors vermells formats a les grades per les polseres (a ‘Human heart’), però en el context del concert van respondre a la seva amorosa i envoltant raó de ser. I no van arribar a embafar: els va seguir un musculós ‘People of the pride’ (amb Martin fent seva una bandera amb l’arc de Sant Martí) i una peça, ‘Clocks’, llunyana i turmentada, per a delit dels fans del primer Coldplay.

 

Rumba al poder

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Al cap i a la fi, són quatre tios anglesos que canten a l’amor (‘My universe’, la seva entesa amb els coreans de BTS) i que volen que siguem feliços en els seus concerts. Martin va estar hàbil en ocurrències tals com reiniciar ‘Sky full of stars’ demanant que guardem els mòbils, perquè siguem només «cossos i ànimes» (i pirotècnia). I va descol·locar, ja entrats en els bisos, amb el gran truc final, quan, després de ‘Sunrise’, la rumba va ocupar el poder.

Ni més ni menys que els Gipsy Kings van entrar en acció per marcar-se amb Coldplay un enèrgic ‘Proud Mary’, de Creedence Clearwater Revival, en un gest cap a Tina Turner, que al seu dia va adaptar el tema amb èxit. I tot seguit, aplicant-se el ritme rumber, un rotund ‘Bamboleo’ (el venerable ‘Caballo viejo’ del veneçolà Simón Díaz), i el ‘Volare’ de Domenico Modugno (títol oficial, ‘Nel blu dipinto di blu’). El públic, més aviat atònit, però afegint-se a la festa (més o menys), i celebrant que Coldplay reprengués el seu rumb amb un ‘Fix you’ amb gust de glòria.