Daniel Fernández: «La cultura de la cancel·lació no només canvia la història, ens fa més ignorants»

Amb més de 30 anys en el món de l’edició, Daniel Fernández (Barcelona, 1961), director general d’Edhasa i Castalia, presideix la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya (FGEE), CEDRO, i el Reial Patronat de la Biblioteca Nacional. Opina que «la pandèmia ha anat bé al sector del llibre», que hi ha «superproducció» i, davant el procés de concentració editorial, augura que «les editorials mitjanes no desapareixeran si fan les coses bé». 

Sembla que es manté el ‘boom’ lector de la pandèmia. Les vendes a Sant Jordi van augmentar un 5%, xifres de rècord. 

Va ser un Sant Jordi de diumenge esplèndid; des de divendres les llibreries estaven molt plenes. És estrany dir que la pandèmia ha anat bé al sector del llibre però és cert que molta gent va recuperar l’hàbit de la lectura. El mercat del llibre funciona: es ven més en llibreria i es presta més en biblioteques. 

Hi havia por davant la crisi d’Ucraïna, la dels subministraments, que va afectar el paper, ara la inflació...

La crisi de subministraments va venir agreujada per una llarga vaga d’una paperera a Finlàndia. I preocupava la inflació. Però fins ara els editors no han traslladat aquest augment de costos al preu. 

¿Ho faran?

Hi ha unes barreres psicològiques de preu que ho fan difícil, almenys ara mateix. 

¿Com explica que, com ha apuntat el pedagog Gregorio Luri, el 36% de menors catalans admeten que a casa seva només es llegeix un llibre a l’any?

La millor conseqüència de la pandèmia és que Espanya ha fet un salt important i significatiu a índex lector i que una bona part és de literatura infantil i juvenil. Però encara hi ha un terç de la població que mai compra un llibre, són els mateixos que mai van a museus ni biblioteques. Aquesta xifra continua sent escandalosa en comparació amb la majoria de països de la Unió Europea, però per contra un altre terç de la població és lector constant i fidel que llegeix entre cinc i sis llibres a l’any. Després hi ha una minoria de heavies readers que llegeixen un mínim d’un llibre al mes. Hi ha molta feina a fer amb els que no llegeixen gens. 

Els últims informes confirmen el descens de la comprensió lectora. Si llegir ajuda a tenir esperit crític, ¿anem a una societat més endarrerida, superficial i ignorant?  

En els 80 parlàvem de la ‘generació zàping’, que ja augurava un problema de falta d’atenció i concentració. Ara tenim la cultura de l’‘scroll’ i la societat té una síndrome de dèficit d’atenció per excés d’estímuls. L’estimulació que provoca la pantalla és reptiliana: estímul-recompensa. Era una utopia que internet i les noves tecnologies ens portarien a una vida més lliure, feliç i democràtica. Som en un món, que hem de regular, dominat per empreses tecnològiques amb interessos comercials i econòmics claríssims. I on les exageracions i mentides es propaguen de forma brutal per internet i les xarxes socials. En comptes de construir més llibertat, construïm més prejudicis. La lectura, en canvi, és un moment d’introspecció i soledat, en el qual et concentres en la teva veu interior, que és també la de l’autor. El llibre és el pilar fonamental de la cultura occidental. Es parla de la revolució d’internet, però la més important, cultural i social, va ser la de la impremta.  

La intel·ligència artificial (IA), Chat GPT: ¿És una amenaça per al sector?

El monstre de la IA... Impressiona la seva brutal velocitat d’aprenentatge. Els inventors del ChatGPT diuen que fa por i cal regular-lo. De moment, és una acumulació d’una base de dades, i no té sentit moral. Ningú li està dient que aquesta imatge, aquest text, aquesta foto tenen un autor i no el pot manipular ni modificar. Perquè va contra la legislació, sobretot en el model europeu, basat en el dret moral del creador sobre la seva obra. Però no s’ha de témer la tecnologia. Sempre hem aconseguit dominar-la i domesticar-la. És complicat no veure la IA com una amenaça però també podem veure-la com una oportunitat. Veurem què passa. Quan va aparèixer la Viquipèdia, aviat van veure que necessitaven experts que en validessin els continguts: van descobrir la figura de l’editor. Amb aquesta allau d’informació i desinformació barrejada, els editors seran més necessaris que mai. També els traductors continuaran sent necessaris. 

La Unió Europea ja ha dictat normes. ¿Preveu el sector a Espanya vigilar l’IA?

El Parlament europeu proposa que sigui imprescindible dir què ha creat una màquina i què ha creat una persona, però caldrà anar més enllà. Aquí tindrem una trobada de juliol amb representants de cultura de tots els partits polítics a Sigüenza. Des de la Federació i des de CEDRO, hem posat la tecnologia al costat d’autors i editors: cada text, llegit per una màquina, genera una empremta digital que permet descobrir els actes de pirateria. 

Amazon semblava la bèstia negra del llibre però s’ha convertit en un dels principals clients de les editorials. Per als llibreters és l’enemic.  

Amazon és un imponderable. Existeix, forma part de l’equació del mercat i del sector i cal conviure-hi i tenir-lo en compte. Amazon, de forma molt intel·ligent, va agafar el llibre com a bandera i reclam inicial, però en realitat és el gran distribuïdor online de tot, des d’un matalàs a menjar. De fet, quan la pandèmia va esclatar, va descuidar bastant el llibre i es va centrar en coses que li donaven més rendibilitat. I avui les estadístiques diuen que el comprador de llibre prefereix les llibreries, que continuen sent el comerç fonamental. L’experiència d’entrar en una llibreria, tafanejar, tocar els llibres i que t’aconselli un llibreter i no una màquina, és difícilment substituïble.  

Segons un informe que es va presentar en el congrés de les llibreries del 2022, el 86% de títols venen menys de 50 exemplars a l’any. ¿S’edita massa i la lectura es concentra en uns quants títols?

No tant com sembla. La llista de llibres més venuts de Sant Jordi suposa entorn del 10% de la facturació del dia del llibre. El mercat és molt més divers i ampli del que sembla. Però sí que hi ha, des de fa molt, una superproducció editorial a Espanya. 

El grup Penguin Random House acaba de comprar Roca, enèsima adquisició en els últims anys després de La Campana, Salamandra, Ediciones B, Alfaguara... ¿perjudica el sector aquest procés de concentració editorial? 

Hi ha dos grans grups, Planeta i Penguin Random House, però han aparegut altres editorials, més petites i joves, que funcionen bé. El mapa és divers i ric. En la majoria de segells que han passat a formar part d’un gran grup, aquest n’ha intentat conservar el catàleg. Els conglomerats de gran grup tenen una economia d’escala que els permet estalviar costos, ser independents econòmicament i diversificar les seves apostes. Per això no m’atreveixo a dir que això empobreixi el panorama i l’oferta editorial. Quan vaig començar, la regla era que amb el 80% dels llibres que publiques no guanyes diners i amb el 20% sostens l’editorial. No m’agrada gaire el terme ‘editors independents’, i això que Edhasa ho és, perquè les editorials són empreses i la independència te la dona el tenir beneficis, la capacitat econòmica de sobreviure. 

¿Sobreviurà la classe mitjana editorial?

A Occident es diu que hi ha espai per als més grans i els més petits i que la classe mitjana és la que patirà, però si fa bé les coses, té moltes possibilitats de sobreviure: ha de ser més àgil i ràpida que els seus competidors però té un múscul financer que no tenen projectes que comencen, amb menys capacitat econòmica. No crec que les editorials mitjanes desapareguin. L’índex de supervivència és molt alt: Acantilado, Siruela, RBA, Asteroide, Impedimenta, Nórdica, Edhasa mateix... En aquest ofici l’èxit o el fracàs el marquen els llibres que publiques. 

¿Les mitjanes són les més llamineres per als grans grups?  

Si tenen un bon catàleg, sí. I, és clar, són una forma de guanyar quota de mercat i espai a les taules de novetats.

Als EUA, el tribunal de la competència va impedir a Penguin comprar Simon&Schuster. Stephen King i Margaret Atwood, entre d’altres, s’hi havien oposat. 

Als EUA les lleis antimonopoli i anticàrtel són molt dures i això significava un grau de concentració molt més alt que el que tenim a Espanya. Aquí, i a Europa, alguna cosa d’aquest nivell passaria pel Tribunal de defensa de la competència, que controla l’abús de posició de dominant.  

Fa poc la CEGAL ha firmat amb l’Associació Col·legial d’Escriptors (ACE) un conveni perquè els autors puguin consultar les vendes dels seus llibres a la seva xarxa de llibreries sense passar pel seu editor ni esperar a liquidacions a final d’any. ¿És símptoma de la històrica desconfiança entre autors i editors?  

La desconfiança històrica ja no té sentit ni raó de ser. Els editors avui estem cada vegada més per la transparència i recolzem aquest conveni, que ajudarà a guanyar transparència i dissipar desconfiances. Tot i que és una eina parcial [sense dades d’Amazon, l’Fnac, ni el Corte Inglés]. L’única que mesura la sortida per caixa és d’una empresa privada, GfK, i és de pagament. És lògic que l’autor vulgui saber al més aviat possible quant ven, però el sistema comercial del llibre a Espanya funciona amb dret a devolució. A l’autor pots dir-li: t’he imprès 3.000 exemplars, i te n’he ‘col·locat’ en llibreries 2.800. I tu factures i liquides l’autor pel que col·loques, però l’any següent poden tornar-te’n 800 que no s’han venut. En altres països en col·loquen menys i es factura sobre el venut.

A Espanya, alguns autors reivindiquen augmentar la seva part del pastís a la cadena del llibre, entorn del 10%, quan distribuïdors, llibreters i editors se’n porten el 30% cada un. ¿Es pot modificar? 

És una batalla complicada, perquè els marges de benefici de cada part són molt estrets. L’editor, que és el que fa la inversió més important, té un marge de benefici mínim. Els autors hi posen el seu talent i el seu temps, però tenen pocs costos. La modificació del percentatge de dret autoral arribarà o no en funció de com funciona el mercat. Alguns ja estan en el 12% i el 15%.   Tot i que està clar que sense autors no hi ha llibres. 

Roald Dhal,Agatha Christie..., víctimes de la cultura de la cancel·lació que edulcora i modifica obres originals per racistes, sexistes... ¿És lícit o un sacrilegi? 

La legislació espanyola no ho permetria. És la diferència entre el món anglosaxó i l’europeu. Estic en contra de manipular l’obra d’un autor. Allà l’editor té el poder econòmic de fer-ho si creu que així ho vendrà millor, no existeix la figura del dret moral que ho impedeixi. El problema de la cultura de la cancel·lació no és només que distorsioni i canviï la història, és que ens fa més ignorants, és la cultura del desconeixement. La cultura de la cancel·lació, que apareix com una cultura ‘woke’, és una bona idea que ha acabat donant resultats espantosos.  

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿La clau és en l’educació? 

El que vertebra un Estat no són les banderes ni l’exèrcit, sinó l’educació i la sanitat. L’educació és un dels grans fracassos de la democràcia espanyola. No hem aconseguit pactar entre totes les autonomies una educació homogènia i que arribi a nivells d’excel·lència. Aquesta obsessió per les pantalles a l’escola i no pels continguts fa oblidar que les societats més lectores són les més pròsperes econòmicament i les més lliures i capaces de suportar aquests temps de confusió. Que s’estiguin perdent les humanitats de la majoria de plans d’estudis és un afront al futur del país i al sentit comú.