Berlinale
Tina Turner torna a l’infern de la seva primera vida
El documental ‘Tina’ reviu de nou la història de supervivència a l’abús i la violència de la cantant
Malgrat els seus aclaparadors èxits artístics, tant el triomf personal de Tina Turner com la seva condició d’heroïna feminista tenen un fonament majorment extramusical; i tant és així que, escoltades en perspectiva, les cançons més cèlebres de la seva carrera –títols com ‘Proud Mary’, o ‘Nutbush City limits’, ‘What’s love got to do it’ o ‘(Simply)the best’– sonen més a fragments autobiogràfics de la banda sonora d’una vida que a meres peces d’un repertori. Sí, Turner va ser la primera dona a ingressar en el viril club d’estrelles del rock, a una edat –45 anys– que per a gairebé totes les dones del gremi significava el declivi; i va vendre gairebé 200 milions de discos sense necessitat d’escriure les seves pròpies cançons però apropiant-se de les escrites per d’altres amb incendiària autoritat. Però si la seva veu felina i la seva presència sobre l’escenari –perruques elèctriques, faldilles curtíssimes i talons llarguíssims, passos de ball propis d’un estat de tràngol– són la imatge mateixa del poder i la sensualitat que el rock emana, alhora són inseparables de la seva èpica història de supervivència a l’abús i la violència.«Vaig patir una tortura sistemàtica i vaig arribar a estar morta en vida, però ho vaig superar», afirma la cantant al principi del documental ‘Tina’, presentat aquest dimarts a la Berlinale fora de competició. Vehiculada principalment a través de les paraules d’ella mateixa, procedents tant d’una entrevista realitzada ‘ad hoc’ com de la que va concedir el 1981 a la revista ‘People’ –va ser llavors quan va parlar per primera vegada del seu calvari–, la pel·lícula ofereix un exhaustiu repàs vital puntuat per abundants interludis musicals i marcat per la presència aterridora i patètica d’Ike Turner.
Força i electricitat
Ella tenia només 17 anys quan va assistir a un concert d’Ike i els seus Kings of Rhythm i va aconseguir que el líder de la banda l’escoltés cantar. Poc després, recorda ‘Tina’, ell ja s’havia casat amb ella, li havia canviat el nom –l’original era Anna Mae Bullock– i havia modelat la seva imatge per presentar-la sobre l’escenari com una fera salvatge. Des que The Ike and Tina Turner Revue van publicar ‘A fool in love’ (1960), aquella jove va assaltar l’escena musical no només amb una actitud vocal que combinava la força emocional de reines del blues com Bessie Smith i Big Mama Thornton amb l’electricitat del rock’n’roll, sinó també amb una manera de moure’s sobre l’escenari –sovint flanquejada per les coristes de la banda, les Ikettes– que trencava amb la rigidesa de les coreografies popularitzades per la Motown. Davant el públic, Tina semblava exorcitzar el turment que patia en privat.
«Em va rentar el cervell», confessa la cantant en un moment de la pel·lícula, i tot seguit es recorda a si mateixa consolant el seu marit just després de rebre una de les seves pallisses, coberta de sang, por i culpa. Al llarg del metratge, així mateix, es recorden episodis durant els quals Ike li va trencar el nas, o li va tirar a la cara cafè cremant, o la va castigar amb penjadors i calçadors mentre la violava. També s’esmenta l’intent de suïcidi que ella va protagonitzar el 1968, ingerint 50 pastilles de Valium.
Un sàdic
Mentrestant, això sí, ‘Tina’ evita el traç gruixut, i reconeix que Ike Turner no només va ser un sàdic intolerable sinó també un pioner que gairebé mai va rebre el reconeixement merescut; molts historiadors, de fet, li adjudiquen l’autoria del considerat primer disc de rock’n’roll, ‘Rocket 88’ (1951), malgrat que el va firmar el cantant Jackie Brenston. La pel·lícula el retrata com a algú turmentat perquè els seus mèrits sempre acaben sent atribuïts a d’altres, inclosa la seva dona; contemplant-lo durant la gravació del monumental himne ‘River deep, mountain high’ (1966), i veient com el productor Phil Spector –un altre canalla il·lustre– el deixava de banda per centrar-se en la veu de Tina, gairebé resulta fàcil empatitzar amb ell. La parella es va trencar el 1976. Després de l’última pallissa, ella va fugir amb la cara matxucada i 36 centaus a la butxaca, i mai va tornar la vista enrere. A principis dels 80, després de publicar diversos discos que ningú va comprar, la seva carrera semblava estar acabada. I llavors, gràcies a ‘Private dancer’ (1984), el món es va rendir als seus peus. Aquell àlbum va implicar premis, concerts a grans estadis, el memorable paper de dolenta a ‘Mad Max i la cúpula del tro’ (1985) i la història d’amor amb el seu actual marit, l’executiu musical Erwin Bach. Res d’això, no obstant, va foragitar els dos fantasmes que l’han sotjat tot aquest temps: el seu marit, per qui la premsa va continuar preguntant-li fins a la seva retirada el 2009 –ell va morir dos anys abans–, i la seva mare, que també va patir maltractaments del seu marit i que va abandonar la llar sent les seves filles unes nenes. Segons confessa a la pel·lícula entre sanglots, Turner mai es va sentir estimada per ella. No és la primera vegada que en parla. De fet, tot el que s’explica aquí ja es va explicar en les tres autobiografies publicades per la cantant, el ‘biopic’ ‘Tina’ (1993) i l’espectacle musical del mateix nom (2018), que va viatjar per teatres de diverses ciutats del món. I això no només limita el seu valor documental –sobretot considerant el poc que aporta formalment– sinó que convidarà alguns a qüestionar els motius de Turner. Siguin quins siguin, d’altra banda, s’ha guanyat el dret a parlar de la seva vida tant com li plagui.
La competició: Hong Sangsoo, ni més ni menys
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
