Juan Diego Flórez i el seu fraseig senyorial reconquisten el Palau

Són pocs els cantants que, malgrat el pas del temps, aconsegueixen mantenir gairebé intactes les seves capacitats vocals. Un és el tenor peruà Juan Diego Flórez, un dels preferits del públic des de fa gairebé tres dècades i que, des d’aleshores, continua oferint una prestació musical incomparable. La veu evoluciona, canvia, com també ho fa el cos humà, però gràcies a la feina i la cura d’aquest intèrpret excepcional el seu acompliment continua sent impressionant, desbordant de talent.

Així ho va demostrar en el seu esperat retorn al Palau de la Música Catalana, escenari on va actuar acompanyat per un fidel i entregat Vincenzo Scalera, una llegenda del piano. El programa va incloure àries de saló i d’òpera barroca en la primera part, amb cançons del seu adorat Rossini, per després endinsar-se en el repertori francès i verdià que Flórez ha anat incorporant en l’última dècada.

Amb Gluck i una ària de ‘Paride ed Elena’ Flórez va obrir la vetllada aplicant ja des del començament la marca de la casa: fraseig elegant, seguretat tècnica i facilitat en la zona aguda. I si va començar cuidant el ‘fiato’ per no cansar-se, en un no-res es va posar al dia. Després d’un parell d’‘ariette’ d’estudi portades dalt de tot gràcies al seu poder, va arriscar una mica en el capítol dedicat a Gioachino Rossini, autor belcantista de qui Flórez és un expert –per alguna cosa és el director artístic del Rossini Opera Festival de Pesaro (Italia)–, de qui es van incloure dues peces de la seva col·lecció ‘Péchés de vieillesse’, ‘L’esule’ i ‘La lontananza’, abans de dues àries més, ‘Deh! tu m’assisti amore’, d’‘Il signor Bruschino’ i ‘La speranza più soave’, de l’impossible Idreno de ‘Semiramide’. Línia de cant perfecta, dosificació de mitjans, ornamentació impecable... Flórez va brindar una classe magistral de ‘bel canto’ rossinià tancant amb la primera ovació de nit.

Notícies relacionades

Romàntic Flórez

Juan Diego Flórez : «M’agrada que el Festival de Cap Roig s’obri a la lírica»

Amb Édouard Lalo i una escena del seu ‘Le roi d’Ys’ va començar una excel·lent segona part seguida d’una impressionant versió d’«Ah! Lève-toi, soleil,» de ‘Roméo et Juliette’ de Gounod, portant el públic a l’entusiasme. La no menys exposada ‘Ange si pur’, de ‘La favorite’ de Donizetti va semblar esculpida en or en la veu del cantant, abans d’endinsar-se en dues àries de Verdi que el cantant va brodar, donant-ho tot. Primer va interpretar una escena d’‘Un ballo in maschera’ –en què no es va trobar a faltar més capacitat de projecció– i, més tard, la popular «Quando le sere al plagut» (amb la seva ‘cabaletta’), de ‘Luisa Miller’, portant-la al seu terreny.

Per al final va deixar un solitari Puccini amb què, després d’un solo de piano de Scalera, Flórez va acomiadar la vetllada amb ‘Torna ai felici dì’, de ‘Le villi’ provocant una altra ovació abans d’entrar en el sempre generós capítol de propines arribant a oferir fins a cinc cançons, dues acompanyant-se de la guitarra.