Crítica d‘Extraña forma de vida’: Almodóvar i la seva història d’amor ‘westerniana’

El títol d’‘Extranya forma de vida’ em recorda al que va rebre entre nosaltres el primer film com a director de Sean Penn, ‘Extraño vínculo de sangre’, que versava sobre la relació d’amor/odi entre dos germans. Però Pedro Almodóvar ha pres el títol del seu curt d’una altra relació similar, en aquest cas entre dos expistolers que es retroben 25 anys després d’haver-se estimat durant 60 dies, del preciós fado d’Amalia Rodrigues que, en versió cantada per Caetano Veloso, veiem i escoltem en la primera seqüència de la pel·lícula. També és el títol d’una novel·la d’Enrique Vila-Matas. Formes de vida. Vincles de sang. No es pot escapar del destí, una cosa que està implícita en la història d’un gènere, el ‘western’, que Almodóvar porta al seu terreny.

 El director respecta la iconografia del gènere, la relació de l’home amb el medi on viu, sigui un ranxo aïllat o una ciutat al mig del desert. La banda sonora d’Alberto Iglesias, la manera de compondre els enquadraments dels homes a cavall o empunyant les seves armes en un duel tens, ens tornen la vitalitat d’un gènere mai perdut del tot. Però és en la seva visió ‘queer’, en la seva reivindicació de l’afecte entre homes més enllà del component homoeròtic d’alguns ‘westerns’ d’abans, que per descomptat emana personalitat i emoció aquest relat de 31 minuts: la fosa en negre que precedeix el retrobament sexual entre Pedro Pascal i Ethan Hawke o el pla mitjà de tots dos en l’última escena del film, quan un li diu a l’altre que dos homes sols en un ranxo s’han de cuidar a si mateixos, són d’una bellesa inigualable.