Antonio Gala, rei de la paraula

Va ser el dia 5 de juliol del 2011 quan ens va arribar la notícia que ell mateix es va atrevir –perquè cal tenir valor– a donar-nos a la seva columna d’El Mundo: «Tinc un càncer de difícil extirpació»; i tan agafat a les seves vísceres que a la fi li ha engegat junt amb l’últim alè el que era en ell poderós imperi de la paraula. Avui la més maligna de les ombres, la mort que se’ns ve «tan callant», ha emmudit un rei de l’escriptura i un mag de l’argumentació. Antonio GalaVelasco va haver de néixer –era un 2 d’octubre de 1930– a Brazatortas, però des de la infància la seva mirada es va omplir del sol de Còrdova i de la bellesa que hi van llaurar els antics paletes i els místics sufís.

Prematur sempre, prolífic per a la creació, es diu que va ser a Còrdova, en el conegut Cercle de l’Amistat, on va pronunciar una conferència a la primerenca edat de 14 anys. Al mateix espai cordovès vaig tenir l’oportunitat de tornar a sentir el seu modulat i vigorós discurs –sobre el teatre de Lorca, vull recordar– quan l’escriptor tenia una edat aproximada de 40 anys, i en els seus nobles salons se’l va tornar a homenatjar el maig del 2014. Còrdova i Gala, Gala i Còrdova, una volença llunyana en la qual l’admiració i l’amistat es mantenen.

Ell va deixar dit que «escriure ha sigut el meu destí i el meu goig. Potser hauria d’haver treballat de genolls, atès el privilegi que la meva feina va significar i significa»; un privilegi que la immensa majoria, inclosos els seus detractors i crítics menys entusiastes, crec que li han reconegut davant la força insuperable del seu parlar pausat i la vigorosa passió amb què poetitza, dramatitza i narra o descriu un paisatge del qual sap fins i tot l’ondulació de les muntanyes i el nom de les flors. Per això «la paraula de Gala, organitzada dins de qualsevol dels gèneres que tan bé domina, és sempre un exemple de la validesa universal de la veritable literatura», segons va opinar Eduardo Mendicutti el 2000 quan Ánfora Nova li va retre el seu particular homenatge en el volum ‘Antonio Gala, cordobés universal’.

Estudiós ben documentat de la història i dels seus personatges, Gala ens va deixar llibres vibrants i plens de saviesa, com El manuscrito carmesí,Paisaje andaluz con figuras, El pedestal de las estatuas i Granada de los nazaríes, i després moltes altres novel·les en les quals va donar sentiment i protagonisme a la dona i a l’amor; però abans s’havia fet cèlebre autor teatral amb Los verdes campos del Edén, Anillos para una dama i Carmen Carmen; i sempre, des de la seva primera joventut fins a la maduresa, va tenir a la poesia –la qual, per cert, va fer resplendir allotjant-la dins de tots els seus textos– com a companya indiscutible i salvadora. Successivament amb Enemigo íntimo, Poemas de amor, Baladas y canciones i Testamento andaluz, Gala ha demostrat ser el poeta de l’amor i l’enamorat del paisatge i de les seves criatures. Ell, que ha fet de la seva gaiata suport i ornament i prolongació del seu gest, li va dir en una ocasió al xilè Sergio Macías el següent: «No em recolzo en el bastó que porto, em recolzo en dues crosses, una en la poesia i una altra en l’esperança».

La seva poesia i la seva veu s’han extingit, però la seva esperança de mantenir-se i de ser present en la literatura espanyola no han mort amb ell. Després d’ell es mantenen les seves novel·les, els seus llibres de poesia, els seus punxants diàlegs teatrals, els seus articles que es prenen a la rebel·lia, a la tendresa i a la precisió i filigrana de la seva paraula; també, des del novembre del 2012 –data en què a més va ser nomenat membre d’honor del Claustre de les Arts de la Universitat d’Alcalá– ens ha deixat l’essencialitat del seu llibre Quintaesencia, recopilació de les seves cites i pensaments «sobre temes essencials de l’ésser humà». Després d’ell queda a Còrdova, com a planter de creativitat, la seva pròpia Fundació Antonio Gala, erigida en un convent com a símbol del seu passat cartoixà i de la seva concepció inamovible de la importància de la convivència entre els pobles.

La hispanista francesa Françoise Dubosquet valora haver conegut la cultura espanyola i andalusa gràcies a la sensibilitat d’Antonio Gala. I el cert és que Andalusia –permanentment Còrdova– és la passió vital i literària de l’escriptor. En innombrables articles, comentaris de premsa, conferències i llibres, Antonio Gala aborda el caràcter del poble andalús, explicant-lo amb inigualable agudesa de penetració a través d’un encertat mostrari d’anècdotes i d’intuïcions. Amb la seva neta mirada, fixa en l’horitzó, va afirmar que formem part d’un «adolorit, exultant, feraç, ultratjat, invencible, prodigiós món andalús». Aquest és el món que en nombroses ocasions ha traslladat, atenent al seu transcurs històric i vital, als seus poemes, a les seves novel·les, al seu teatre... I pot aprendre’s història simplement llegint alguns dels seus llibres.

Acudim a El manuscrito carmesí: «‘Bajaban por la cuesta nuevos refuerzos enemigos. Eran los retrasados: Alonso de Aguilar, el alcaide de Luque, el de Doña Mencía, los peones de Santaella, los auxilios venidos de La Rambla, de Montilla, de Castro del Río, de La Puente de don Gonzalo y hasta de Antequera’». Les notes ambientals, a molts dels seus textos, són recreació del plàcid entorn andalús, com passa a Más allá del jardín: «‘Las ramas del frondoso laurel salpicaban con manchas de luz y de sombra la figura, vestida de claro, de Palmira Gadea. El mediodía de abril era una fulgurante cúpula azul sin una sola nube’».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

L’andalusisme de Gala espetega contínuament en la seva poesia. Aquesta emociona deixant rastres de la seva pura passió per Andalusia. Avancem per Poemas de amor, Sonetos de la Zubia, Testamento andaluz... i tot és inconfusible homenatge a espais concrets de la geografia andalusa: «‘Nada es sueño en el Sur/ sino realidad/ morena y desvelada’». Qui ha trobat lirisme en qualsevol entorn i volant, «‘vio la belleza que no atardece nunca. /.../ Al despedirse de la Andalucía,/ sintió el sabor salado de la muerte’». Per tot això, i pels seus mereixements i el seu culte a aquesta terra, el febrer del 2012 se li va entregar, precisament a Còrdova, el tercer Premi de les Lletres Andaluses Elio Antonio de Nebrija. Per la seva passió d’andalús se li va concedir també a Màlaga la Medalla de la Ciutat i el títol de Fill Adoptiu.

Sempre el considerarem un cordovès universal, un rei de la paraula, un encantador del que és bonic i del sublim. Per a ell, que no sabia a Ahora hablaré de mí «‘cuándo tendré, por fin, la voz serena/ sencillo el gesto, la ansiedad cumplida’», s’ha acabat la vida i ha començat la convivència amb Tobías, amb els arcàngels, amb Troylo. I la fama imperible.