Pet Shop Boys obren el Primavera Sound amb un exquisit aquelarre de fites pop

Allà van ser, sis anys després de la seva última visita a Barcelona (quan els va acollir el Cruïlla), els cavallers Neil Tennant i Chris Lowe, estàtics i ‘cool’, com correspon, en contrast amb la maror emocional que, després d’exhibir a les pantalles la bandera d’Ucraïna, van desencadenar des del primer tema, ‘Suburbia’, eco dels seus primers temps i mirada romàntica als ravals. Abrics llargs, fanals de matinada i prismàtics de més enllà d’Orió. I una pantalla de ‘leds’ amb estètica de club dels vuitanta, primer en rigorós blanc i negre, a poc a poc més acolorit a mesura que el repertori avançava. Sessió a què prèviament va aplanar el terreny, de manera molt oportuna, una altra proposta de signe electro-pop, la del duo australià Confidence Man, amb sengles veus contorsionistes al capdavant i alguna fita ressenyable, com ‘Holiday’.

Un aforament ampliat

Tot i que Pet Shop Boys han donat en el segle XXI alguns àlbums notables, (com ‘Yes’, 2009, i ‘Electric’, 2013), aquesta gira, ‘Dreamworld’, va dels èxits, amb èmfasi en la seva edat daurada comercial, els anys 80 i 90. Aquí, la parella no va tenir conflictes per donar forma a un ‘setlist’ imparable, que va propagar una alegria ‘in crescendo’ en un Fòrum que, sense desplegar tots els seus dominis, va concentrar un públic multitudinari: esgotades les 26.000 entrades posades en circulació, l’aforament es va incrementar aquest dimarts, i el festival informarà de la xifra final d’assistència en la roda de premsa de balanç que oferirà dissabte.

Un xou una mica més sobri que aquell en termes estrictament escènics, confiant, sense errar, en el poder de les cançons (i en l’audaç, avantguardista, suport del vídeo). Repertori amb calculats equilibris, que malgrat el context festivaler no va sacrificar números subtils com ‘Rent’ («t’estimo, tu pagues el lloguer») i ‘Love comes quickly’, ni ‘hits’ potser poc canònics però reivindicables, com ‘Can you forgive her’ i ‘I don’t know what you want but I can’t give it anymore’, amb matisos electrònics posats al dia.

Els himnes i la melancolia

Notícies relacionades

Les pors de l’adolescència arriben al Teatre Apolo

Chris Ware, escriptor: "La neu és l’art perfecte: bonica i vulnerable, però també pesada i molesta"

Neil Tennant va anar socialitzant a poc a poc, primer exclamant l’històric eslògan de benvinguda («‘¡Good evening Barcelona, we are the Pet Shop Boys!’»), celebrant després que aquesta era la seva primera actuació del 2023 i dedicant, al final, el conjunt del concert a «la memòria de Tina Turner». Recanvi d’abrics, el gorro arabesc i un escenari cada vegada més ric en color a mesura que queien els himnes més universals, com ‘Domino dancing’, un ‘Always on my mind’ rebut com a mannà i el reguitzell final a costa del house d’‘It’s alright’ rumb a ‘Go west’, ‘It’s a sin ‘’’ i ‘West End girls’. 

I encara un bis últim, ‘Being boring’, joia de la corona de l’àlbum ‘Behaviour’ (1990), amb una lànguida fosa amb vista a la nostàlgia de la joventut en els dies previs a la sida (i amb el sensual vídeo de Bruce Weber en la nostra memòria). No era fàcil que el Primavera trobés un preàmbul tan exquisit de la seva nova edició, elevada avantsala d’aquest laberíntic mostrari de suggeriments que ens temptaran les tres pròximes jornades.