Andrés Calamaro al Liceu: Un molt bon costum, per Rodrigo Fresán

Tot això per dir que Calamaro ja és un d’aquests afavorits artistes que descansa (però no es relaxa) sobre repertori ‘vintage’ però no envellit. És a dir: la seva feina, en directe, es presenta com un corpus a posar que té el millor d’una llarga experiència no exempta de benvinguts i juvenils rampells.

Així, dins el marc del Festival Guitar 23, el Calamaro Model Liceu’23 és un cantautor que se sap d’antologia. I, per tant, és conscient de la seva obligació de ser antològic amb sabors variats però constant bon gust (cosa que, també, implica inevitables absències com res de la seva etapa primera i argentina que potser hauria de regravar i posar al dia qualsevol nit d’aquestes, com Dylan en el seu recent Shadow Kingdom). Però, s’entén, aquestes són queixes que de seguida van en retirada davant l’imparable avanç de tot el que sí que acudeix a la cita i a l’atac. 

A casa

Un Liceu ple fins a la bandera (bandera mixta celeste i blanca i vermella i groga) va rebre Calamaro com si tornés a casa i, amb un ben greixat quartet rockós, va arrencar amb ‘Output-Input’ d’El salmón com tota una declaració d’intencions amb el «‘Mejor hijo de puta conocido / Que boludo por conocer’». De seguida van seguir la més delicada ‘Cuando no estás’ i l’emotiva ‘La libertad’, definint el que seria una vetllada de contrastos en el temps i els ànims. Calamaro es va passejar per la seva vida i obra amb generositat i excel·lent ànim sent fidel al seu material sense per això privar-se d’aquestes gràcies d’enciclopèdic maníac referencial amb què es permet empeltar aquí i allà, en el que es coneix, inesperades i entremaliades i benvingudes picades d’ullet al Gato Barberi i el seu ‘Último tango en París’, ‘Smoke on the Water’ o fins i tot al seu propi passat més remot amb ‘Mil horas’.

Alguns hauran estranyat les seves loquaces diatribes a la Lenny Bruce del cantant entre tema i tema (Calamaro va ser parc i va limitar les seves provocacions toreres a moviments de jaqueta/capa) però, de ben segur, tothom va celebrar la guitarra convidada de Niño Josele en un tram magnífic que va incloure ‘Media Verónica’, ‘Estadio Azteca’, ‘Los aviones’ i ‘Para no olvidar’ (els dits del d’Almeria tornarien per a ‘Sin documentos’).

Marxa futbolera

Així, la vetllada va fusionar beat de Buenos Aires (les ‘Carnaval del Brasil’ i ‘Mi gin tonic’ del formidable La lengua popular) amb rock mesetari (‘Me quema’ o ‘Alta suciedad’) arribant al cim amb sengles i brillants ‘medleys’ en què el Calamaro va fondre amb gràcia i perícia ‘La parte de adelante’ amb ‘Corte de Huracán’ i ‘Loco’ i ‘Mi enfermedad’ amb ‘Todavía’, ‘Te quiero’ i ‘Dulce condena’ per rematar-ho tot amb la gairebé orgàsmica marxa futbolera que és ‘Maradona’.

Sobre el final, dues cares (i ‘standards’ inqüestionables) d’una mateixa i amorosa moneda amb el narrador desprotegit de ‘Flaca’ i el protector de ‘Paloma’ (desembocant en la coda del ‘Layla’ d’Eric Clapton) més els bisos de ‘Crímenes perfectos’ (rematada amb l’‘I Want You (She’s So Heavy)’ dels Beatles i el comiat amb el lololo-lololo-loló d’estadi de ‘Los chicos’ a tots els colls de la concurrència com a aficionada a l’equip que enyora els amics absents i en què tard o d’hora tots jugarem. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Mentrestant i fins aleshores, Andrés ‘Cross Over’ Calamaro com un costum que ja no és argentí (¿és argenyol? ¿és espanyí?) sinó que és de tothom i a tot arreu i que, sí, com ja és el seu costum, és un molt bon costum.