Bret Easton Ellis: «Els homes són homes i les dones són dones. Jo vull un tio de veritat, un tros d’home»

Amb la seva nova novel·la, que molts saluden com una obra mestra, s’enfronta al més difícil encara: explicar els seus anys d’institut, introduir-se ell mateix com a narrador i personatge gens fiable i unir tot això al gènere que més li agradava a Ellis llavors, l’‘slasher’, en el qual un psicòpata fa literalment miques els joves. De visita a Madrid, presumeix de ser un retrògrad i no es talla quan se li pregunta pel seu odi furibund a l’esquerra liberal. Ellis és ‘too much’. Partidaris de la correcció, abstinguin-se’n. 

A Bret Easton Ellis la crítica sol rebre’l amb consideracions molt polaritzades, però aquesta vegada ha rebut opinions molt favorables, es parla fins i tot d’obra mestra. ¿Se sent venjat? 

La veritat és que als Estats Units la sensació no és aquesta. Aquest entusiasme mai l’he vist. Si mires a Amazon o GoodReads les opinions són o cinc estrelles o una. A Europa, sí que tens raó, la reacció ha sigut molt diferent. Als Estats Units continuo sent fins i tot amb aquesta novel·la una figura de polarització i l’‘establishment’ literari als Estats Units mai m’han pres seriosament, des de fa 40 anys. Mai m’han donat cap premi. Sempre m’han considerat una bitxo raro. 

La crítica del ‘The New York Time’ era favorable. 

Però acusa la novel·la de ser massa llarga. Va ser una crítica poc important que no va sortir en l’edició diària i no em van fer un article com a prèvia. 

Es pot dir que les seves novel·les han anat reflectint la seva pròpia biografia, seguint les diferents etapes de la seva vida. Però aquesta novel·la és una mica diferent perquè projecta la mirada d’un home madur cap a la seva adolescència. 

He buscat durant anys la manera d’escriure ‘Los destrozos’ i no la trobava. Ho vaig fer als 18, als 26, als 34, als 42. Volia fer-ho des del punt de vista d’un Bret que explica la seva història quan en tenia 18. I un dia d’abril del 2020, iniciada la pandèmia, vaig escriure: «Recordo que era un diumenge». I allà se’m van obrir les comportes de la creació. Em vaig dir: això ho estic escrivint jo ara amb l’edat que tinc, pensant en aquell any. És una novel·la sobre el passat i d’aquí van sorgir totes aquestes sensacions que aquell 1981 va ser millor. La música era millor. El sexe era millor. Aquesta mirada és el que dona el sentit al llibre. 

¿Es pot sentir nostàlgia d’una època que també va ser salvatge i destructiva?. 

És clar que hi havia coses dolentes, però en aquell moment no ho percebíem així. 

El diverteix jugar amb el lector fent-lo pensar què és real o no d’aquesta novel·la. 

Mai penso en el lector, no és part de l’equació. Escric per a mi, el lector soc jo. Escric perquè necessito escriure. Fixa’t que he estat 13 anys sense sentir la necessitat que em llegeixi ningú. No sé si això denota alguna cosa, però sempre ha sigut així en el meu cas. 

Doncs digui-li a aquesta lectora quines coses són reals en aquesta novel·la. 

El 60% és real i l’altre 40%, no. Molt del que explica de l’assassí en sèrie a qui anomenen ‘el Arrastrero’ prové d’aquella època, quan hi havia assassins en sèrie per tot arreu i feien moltíssima por. No hi havia càmeres de seguretat, no hi havia mòbils, i això facilitava el que feia. La part més genuïna és la reconstrucció de la ciutat de Los Angeles en aquell període. Els amics del Bret del llibre eren els meus amics. Tot va passar o tot això es basa en el que va passar. Vaig començar escrivint una novel·la de formació sobre el pas a l’edat adulta i pel camí s’hi va introduir la novel·la negra.

¿Aquests amics han llegit la novel·la? ¿Els ha semblat bé? 

Jo no soc a Facebook, no sé com utilitzar-lo, m’hi ajuda el meu nòvio. Un dia vaig rebre un missatge allà i no vaig reconèixer la dona que m’escrivia perquè s’havia casat i havia canviat de nom. Quaranta anys després em va dir: «De tots els noms que hi ha, per què coi m’has hagut d’anomenar Debbie».

Debbie és la nòvia que va tenir a l’escola i amb qui fingia ser heterosexual. 

Això és. Li vaig escriure, ens vam reunir i em va dir: «Jo sí que sé el que és cert i el que no, però és que has posat tota la nostra relació al llibre. ¿Com pots recordar-te’n?». Hi ha un altre amic de llavors amb el qual no he perdut el contacte i em diu: «Ni m’he llegit ni em penso llegir aquest totxo, que la vida és molt curta».

La novel·la també és la crònica d’una sortida de l’armari, una cosa que no ha aparegut a penes a les seves novel·les. ¿Per què aquesta necessitat ara?

Crec que perquè ja m’és igual. Abans no era així. En la dècada dels 80, ser un escriptor famós i gai sota l’ombra de la sida no era una cosa que et beneficiés. No volia que els meus llibres acabessin a la secció LGTBI de la llibreria. Mai ho vaig voler perquè no em semblava que ser gai fos tan important. Primer era escriptor i després gai. Així que no vaig sortir de l’armari llavors. Mai els vaig dir als meus pares que era gai. Mai em va molestar ser-ho. Oficialment, vaig sortir de l’armari el 2005 en una entrevista del ‘The New York Times’. Ara, amb 59 anys, tot això és una cosa que me la sua. Però no ho amagava, mai vaig dir que tenia nòvia, no mentia als periodistes, mai vaig dir ‘soc bisexual’, que bàsicament vol dir: tio, ets gai.

El Bret de la seva novel·la pateix bastant a l’hora d’amagar la seva homosexualitat. Reivindica els 80 com els anys amb més llibertat. ¿No hi ha aquí una contradicció?

És que aquest va ser l’any dolent per a mi. L’únic any que em va molestar ser gai quan vaig mirar de ser popular a l’escola, quan vaig tenir una nòvia per mantenir les aparences. Em va semblar que sent gai no aconseguiria les coses que volia. D’això va ‘Los destrozos’, de reconciliar-me amb aquell any en què ser gai feia molt mal. 

Són molt conegudes les seves relacions gens cordials amb el feminisme. Així que resulta curiós que al llibre expliqui un MeToo, de com va acceptar passar pel llit d’un productor perquè li comprés un guió seu. Aquell Wenstein de torn tenia 40 anys i vostè era menor. 

Això va passar. Un productor va fingir que li interessava un guió que jo tenia. Amb 17 anys era guapo i atlètic i no m’adonava que era desitjable. Em va convidar al seu hotel i quan hi vam arribar vaig saber que allò no anava del guió. Vaig decidir ficar-me al llit. Però no em va atacar ni em va violar. Ara es consideraria un abús, però en aquell moment sentia que jo tenia el poder. 

¿Ara, amb 59 anys, continua pensant el mateix?. 

El poder que em va portar a aquesta habitació va ser la meva joventut i la meva bellesa. Però això no em va traumatitzar. El que sí que em va traumatitzar va ser l’amor no correspost d’un amic, això va ser molt pitjor que mamar-la-hi a un vell en un hotel. Ara hi ha una generació diferent. Una amiga actriu, companya de generació, em va dir l’altre dia: mare meva, si jo hagués sabut que l’únic que calia fer era ficar-se al llit amb el productor, ho hauria fet contentíssima. 

Les seves novel·les són bastant pertorbadores per als lectors. ¿També ho són per a vostè a l’hora d’escriure-les? 

[Gran silenci] Sí i no. Aquesta urgència d’escriure és tan forta i sento una satisfacció de poder admetre aquests fets i confrontar-m’hi, la sensació és d’alleujament. Hi pot haver moments puntuals, com aquell moment en què el protagonista creu veure la llanterna d’un rondaire a casa seva, en què vaig sentir por. Però en general, quan ja he abocat a la pàgina tot el que és emocional, la reescriptura final és tan sols un aspecte tècnic. Però vaja, a mi no em pertorba. 

Al seu anterior llibre, ‘Blanco’, insisteix que es van entendre malament les seves al·lusions a Donald Trump. 

Els Estats Units estan vivint temps difícils, crec que els últims vuit anys són els pitjors de la història. Abans prestava més atenció a aquests assumptes, dels quals vaig parlar en aquest llibre. Crec que l’‘establishment’ i els mitjans de comunicació liberals em van mal interpretar. El que vaig dir no tenia a veure amb Trump sinó contra aquesta idea que si t’agrada Trump ets un reaccionari i no et convidaran a sopar en certes esferes. No vaig votar per Trump ni la primera ni la segona vegada però la reacció davant el personatge m’interessava moltíssim i em sembla molt divertit que, ara ve el 2024, i estiguin tots pendents d’ell una altra vegada. Això de Trump és populisme i jo no aguanto el populisme ni de dretes ni d’esquerres. Per viure més tranquil cal no escoltar els mitjans de comunicació. A la tele només veig els canals dedicats al menjar. 

A ‘Blanco’ criticava bastant els mil·lenistes, la seva parella ho és. ¿No li ha suposat algun problema domèstic? 

Fa ja 13 anys que soc amb un mil·lennista. Vaig escriure sobre ells amb empatia, però en els titulars només van sortir els comentaris negatius. El meu nòvio es va molestar una mica, sí, però res comparable als molts amics liberals que van deixar de parlar-me. És clar que alguns es van disculpar perquè moltes de les advertències que donava allà, amb la cultura de la cancel·lació, per exemple, s’han acabat complint. 

El cert és que porta una croada contra el que és políticament correcte. 

És que el que és políticament correcte és perillosíssim. I està passant arreu del món, especialment en la classe cultural elitista dels Estats Units, on estan cancel·lant revistes i autors per tenir les opinions ‘incorrectes’ i caldrà reaccionar-hi. I sense voler ser conspiracionista, estan passant coses que no entenc. Just abans de venir a Michigan, un noi era a l’aula del seu institut i va dir: «Els nois són nois, les noies són noies, i no hi ha res en mig, cap to de grisos». No el van deixar graduar-se amb la resta dels seus companys. Crec que la correcció se’ls ha escapat de les mans. 

¿Però com a homosexual no pensa que reduir el sexe a un assumpte de blanc i negre no es correspon amb la realitat?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

[S’excita moltíssim.] Crec que el món és binari. Els homes són homes i les dones són dones. Jo vull un tio, no vull una cosa a mig camí, algú no binari, vull un tio de veritat, un tros d’home. No soc de mitges tintes, posa això de titular al teu article. Tots els tios amb qui surto són mascles. ¿Què et creus, que anem per allà buscant efeminats? No, volem trossos d’home amb un bon tipus.