Astrud Gilberto, en cinc cançons de bellesa indestructible

Astrud Evangelina Weinert amb prou feines tenia experiència com a vocalista quan el seu marit, Joao Gilberto, la va animar a cantar unes estrofes en anglès del clàssic d’Antonio Carlos Jobim i Vinícius de Moraes durant les sessions de gravació de l’elapé ‘Getz/Gilberto’. Gairebé sense voler-ho, Astrud es va apropiar de la cançó amb una subtil i captivadora interpretació que acabaria resultant fonamental en l’expansió internacional de la bossa nova i que va brindar a la jove bahiana la possibilitat d’inaugurar una brillant tot i que no sempre fàcil carrera professional com a cantant.

Al seu elapé de debut, ‘The Astrud Gilberto album’, la cantant, alliberada de la influència una mica tòxica de Stan Getz, consolida plenament la seva personalitat artística explotant la dolçor d’una veu que es mou amb la mateixa facilitat en el terreny sentimental que en el registre més juganer. Aquí torna a ensenyorir-se d’una composició de Jobim i Moraes amb una interpretació irresistible que passa del despreocupat ‘scat’ inicial a la sensual calidesa d’uns versos que parlen de la importància de mantenir el cor obert a l’amor si un no vol morir deshidratat.

Astrud Gilberto s’havia convertit ja en l’epítom del ‘cool’ dels 60 quan va gravar per al segell Verve ‘Look to the rainbow’, un àlbum presidit pels exquisits arranjaments orquestrals de Gil Evans (i Al Cohn). A ‘Berimbau’, la cançó de Baden Powell i Vinícius de Moraes que obre el disc, l’entesa entre la veu de Gilberto i els arranjaments d’Evans arriba a cotes d’emoció poc freqüents, dibuixant un paisatge de nostàlgia i innocència sobre una lletra estranya i transcendent. «Qui diu sovint que se’n va, no se’n va, i com que no se’n va, no ve».

Sota la seva aparença d’artefacte ‘cool’ per amenitzar festes en pisos de solter, l’àlbum que el 1966 va aparellar Gilberto amb l’organista brasiler Walter Wanderley està travessat per un corrent de melancolia difícil de defugir. En cap número aquesta tristesa resulta tan punxant com en aquesta composició de John Court i Carlos Lyra en la qual Wanderley es passa al piano i guia amb elegància la desolada i evocadora interpretació vocal de la diva bahiana. Ideal per sentir-se acompanyat una tarda de pluja i records.

Com tants joves brasilers de la seva generació, Astrud Gilberto va créixer escoltant els discos de Chet Baker, i per això no és estrany que cités sempre aquesta cançó –una de les seves primeres composicions pròpies, gravada a duo amb el seu ídol de joventut per a l’elapé ‘That girl from Ipanema’– com un dels moments més gratificants de la seva carrera. L’encisadora bellesa de la melodia i l’alquímia de les veus i la trompeta converteixen ‘Far away’ en la joia intocable d’un àlbum amb què Gilberto va intentar reinventar-se com a diva disco. Sense èxit.