Rufus Wainwright, esteta folk i cantautor protesta a ‘Folkocracy’

Fa temps que la carrera de Rufus Wainwright va canviar de cicle i, entre òperes, acostaments clàssics i la seva última tornada a Judy Garland, resulta que aquest novaiorquès crescut a Mont-real només ha entregat dos discos de tarannà pop en una dècada (‘Out of the game’, 2012, i ‘Unfollow the rules’, 2020). En aquesta tessitura cal col·locar la seva nova obra, ‘Folkocracy’, decantada cap a una parcel·la, la cançó de caire popular i tacte acústic que ha esquitxat la seva producció des dels seus inicis.

El folk figura al codi genètic de l’artista, fill de dos trobadors, Loudon Wainwright III i Kate McGarrigle. Aquí hi ha una mica de refugi en materials segurs (i de firma aliena) que alimenta la impressió que el Wainwright autor de cançons no està tan en forma com fa 20 anys. ¿Era un creador més genial el Rufus torturat i drogat de llavors? Segurament sí, tot i que la seva versió madura, de pare de família feliç (a punt de complir els 50), no ha perdut l’instint per donar forma a àlbums exquisits plens de detalls adorables i d’una precisa execució, començant pel seu cant, cada dia una mica més depurat.

Esperit de comunitat

‘Folkocracy’ proclama des del seu títol una democràcia folk en la qual Wainwright es llueix modelant un cançoner que admira, compartint el focus amb moltíssims convidats. Obra de cert esperit comunitari i amb un velat fons polític: més enllà de les boniques veus i de l’espectre de cuidades instrumentacions, és també un disc de cançó protesta.

Que desfilin per aquí diverses veus negres (de John Legend a Chakha Khan, aquesta a la peça tradicional del sud ‘Cotton-eyed Joe’) ja envia un missatge, igual que l’elecció, en qualitat de primer ‘single’, de ‘Down in the willow garden’, ni més ni menys que una ‘murder ballad’ dels Apalaches. I què dir de la cançó hawaiana, interpretada en aquesta llengua, ‘Kaulana na pua’, lament de la pèrdua de sobirania de les illes i virtual himne anti nord-americà. Com ho és també, a la seva manera, ‘Going to a town’, l’única auto ‘cover’ del disc, compartit amb Anohni (ex Antony).

Disc de guitarres acústiques, mandolines i violins, però no només això, combina incursions ‘bluegrass’ (‘Harvest’, de Neil Young) amb una altra classe de sonoritats: els ecos assolellats, molt folk-pop, de ‘Twelve-thirty (Young girls are coming to the Canyon)’, de The Mamas and the Papas (als cors, Susanna Hoffs, Sheryl Crow i Chris Stills, fill de Stephen Stills), la desviació teatral de ‘Black gold’, de la mà del seu estimat mentor Van Dyke Parks, i el tàndem amb David Byrne al somiador ‘High on a rocky ledge’ (del poeta, músic i inventor Moondog). Vèrtexs d’un àlbum amb forma de mosaic de marcats relleus, substanciós i amè, tot i que no se situï entre les obres capitals de l’autor. Jordi Bianciotto

Altres discos de la setmana

El cinquè elapé en solitari de l’exlíder de Rilo Kiley va néixer en resposta a un repte virtual llançat per Beck durant la pandèmia. Obligada a compondre una cançó al dia sota unes directrius concretes, Lewis va acabar armant una col·lecció de fons homogeni però rica en textures (country-pop, americana, indie rock i fins i tot disco a ‘Cherry baby’) que aborda els desafiaments de la mitjana edat amb intel·ligència lírica i envejable optimisme. Rafael Tapounet

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Després de ‘Razón de son’ (2014) i ‘La raíz eléctrica’ (2017), el músic i antropòleg sevillà tanca un cercle arribant a una màgica síntesi amb l’accent desplaçat cap a l’africanitat. Cançoner exuberant amb paisatgisme oníric i molt temperament en el qual creua el seu instrument únic, el tres flamenc, amb la kora, el balàfon i el ngoni, i aconsegueix el seu propòsit de portar-nos a un país imaginari, de sabors inèdits, més enllà del temps i de l’espai. J. B.

Estudiós del jazz i de la seva història, el jove trompetista Joan Mar Sauqué busca amb amor als calaixos on ja ningú mira i hi troba joies que ningú recordava i les llueix de nou en forma de miniatures. En el seu segon disc a trio hi ha una entremaliadura de Duke Ellington o cançons que van ser èxits en boca de Sinatra i Peggy Lee, aquí només amb trompeta, guitarra i contrabaix però sense que els falti de res. Claredat, un bon so i ‘feeling’ per fer brillar melodies que són or. Sense clixés però sense pretensions de reinventar la roda del ‘swing’, curt i al peu: clàssic en el millor sentit. Roger Roca