La triomfal tornada de Jacobs al Liceu

Al tornar al Liceu després del seu debut l’any passat amb l’òpera ‘Orpheus’ o ‘Die wunderbare Beständigkeit der Liebe’, de Georg Philipp Telemann, el director, investigador i contratenor René Jacobs va continuar desgranant la trilogia que recrea el mite òrfic, aquesta vegada de la mà del popular ‘Orfeo ed Euridice’ (1762) de Gluck, un projecte que conclourà l’any vinent al Gran Teatre amb l’‘Orfeo’ monteverdià.

Comptant amb els acreditats RIAS Kammerchor i la Freiburguer Barockorchester, el mestre belga va oferir una versió fidel a l’original vienès d’aquesta òpera, fonamental en la història de la música, amb què va començar la reforma del gènere gràcies a l’aconseguit llibret de Ranieri de’ Calzabigi –que mira directament al drama dels protagonistes– i a una partitura amb màxima contenció musical quant a artificis efectistes, tan sol·licitats per dives i ‘castrati’.

Jacobs es va moure precisament en aquests termes, tot i que sense perdre de vista la generositat amb els solistes, que van poder ornamentar a voluntat. L’orquestra de Friburg, amb instruments d’època i solistes més que virtuosos, va oferir tota una classe d’interpretació estilística i, malgrat que en l’energètica simfonia hi va haver algun desajust, durant les gairebé dues hores posteriors d’òpera tot va estar al seu lloc, sense estridències i amb moments excelsos setinats d’un vellut que no va eliminar la brillantor.

A aquesta excel·lència va ajudar, i molt, el RIAS Kammerchor, un conjunt que va tornar a impressionar per la seva qualitat, pel prodigiós empastament de les seves veus i per la flexibilitat dels seus membres. La massa coral en aquesta òpera és un protagonista més, i en aquest cas el Liceu va comptar amb un fitxatge de luxe.

Exigents ‘fioriture’

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Per sort, a l’apartat dels solistes vocals tot va funcionar sense més problemes, tot i que segur que s’escoltaran millor als altres escenaris de la gira que està portant la proposta per diferents ciutats, ja que, per amplitud, la sala del Liceu no és la més adequada per a aquest estil. Molt adequat l’Orfeu d’Helena Rasker, de veu fosca, àgil, de tècnica virtuosa i capaç de les ‘fioriture’ més exigents; la seva projecció va ser la suficient excepte en la zona greu. L’Amore de Giulia Semenzato, a més de mostrar-se com una esplèndida ballarina, va aportar el timbre indicat per al rol amb una zona aguda brillant i lluminosa, tot i que limitada quant a volum, molt al contrari de la potent Euridice de Polina Pasztircsák, que va lluir una vocalitat generosa i tan atractiva com adequadament dramàtica.

Malgrat oferir-se en versió de concert i d’un públic bastant desconcentrat (una part va fugir a la segona part), va ajudar a crear atmosfera cert plantejament escènic (cor inclòs) i una ben pensada il·luminació.