Nuccio Ordine mirant l’horitzó amb Cavafis

A Taormina, la terra que sembla de mar, camí de Grècia, li vaig preguntar a Nuccio Ordine fa tres anys quin era el destí, on ens portava. Ens portava al mar de Cavafis, va dir, i llavors va començar a recitar, caminant, els versos del poeta grec. Jo anava darrere, com si aquests versos sobre l’illa que en definitiva som tots li caiguessin a ell dels pantalons negres, del cap ben rapat, dels seus soliloquis. A l’acabar el seu discurs de poeta va mirar cap enrere i va fer uns passos fins que em va preguntar: «¿Oi que sembla que ens acompanyi Cavafis?»

Quan el vaig conèixer, a Màlaga, amb Fernando Aramburu, ja era l’autor de ’La utilitat de l’inútil’, preparava altres llibres, sempre estava preparant altres llibres. Semblava conviure amb passions que van ser d’altres, dels clàssics, però que ell havia fet seves, una a una. Aquests llibres són subratllats que ell va regalar a una societat que es va sorprendre no tant de la seva erudició sinó del seu amor pel que d’altres van saber abans i que avui a ell li servia per explicar com la consciència del món estava en paraules que ja van ser escrites.

Quan ell passejava per Taormina, com si per la seva llengua parlés Cavafis, és que el poeta era allà, dient-li paraules que després eren a les prestatgeries, portades per ell, encoratjades per ell, disposades per ell com alfombres de pedra polida per les onades. Ell mateix era un poeta transmetent, com un noi, el que acabava d’aprendre. El seu breu camí per aquesta vida és ple d’amor pel que ja va ser escrit, però que sense ell, com animador del món clàssic, no hagués arribat a l’actualitat que ell va donar al que ara forma part d’un patrimoni que porta el seu nom i el seu cognom.

Aquí tinc, al costat, com si ell els estigués portant, alguns llibres seus: ‘Els homes no són illes’, ‘Tres coronas para un rey’, ‘Clàssics per a la vida’, ‘La utilitat de l’inútil’ ... Acantilado ha sigut la seva editorial en castellà (Quaderns Crema en català), Sandra Ollo va recollir el testimoni de Jaume Vallcorba, una editorial que forma part dels solcs que va anar obrint l’escriptor de Calàbria per explicar-li al món, des de la seva terra fins als confins dels oceans que també va solcar, des d’Espanya a Iberoamèrica, fins a quin punt els clàssics no són memòria sinó claredat, no són memòria sinó actualitat.

El premi que va obtenir a Astúries era per ell molt més que un guardó, una cosa que es trobés enmig d’una carrera per Taormina o per les platges de Calàbria. Era la conseqüència d’un viatge que el va portar, editorialment, a l’Espanya d’Acantilado, potser l’editorial que millor va entendre la cadència de les seves produccions filosòfiques i literàries, i des d’allà a tots els països d’Hispanoamèrica. Era ara mateix un filòsof en la nostra llengua, atret per traduccions puntuals que el va fer parlar amb claredat, transmetent filosofia, en tot l’àmbit de la nostra cultura.

Quan es va produir aquella notícia, l’última gran notícia que va rebre Nuccio abans de la notícia fatal que ja el va trobar sense veu ni vida, ell era la persona més feliç del món. Llegia per telèfon als seus amics el que pensava dir als periodistes quan aquests el truquessin per saber què pensava del moment actual de les lletres i les ciències, ja que ell pensava dir que els governs i els països, el món sencer, havien de tornar la vista cap a l’ensenyament dels clàssics perquè els joves abracessin una altra manera, no tan urgent, no tan banal, de veure la vida.

Era feliç com un noi. Després va haver d’internar-se a Milà, per a una intervenció sense importància, ell deia que estava a les millors mans. Li vaig dir, perquè a mi va ser a un dels que va trucar per donar-li la notícia de l’internament hospitalari, que anys enrere vaig veure allà, tornant de l’hospital, el seu mestre Leonardo Sciascia, el seu paisà, i vam estar parlant d’aquell sicilià i d’ell mateix, com a parts italianes d’una vida de genis, entre els quals hi havia Pavese, Calvino, i ell afegia noms propis, com Natalia Ginzburg, Pasolini o d’altres que li venien de més antic. I després assegurava que tot anava bé, tot aniria bé, i ens donava records per als grans amics i els grans mestres que va tenir, que tenia, a l’Espanya a què li devia gratitud, pel premi i per l’editorial i per la vida. Emilio Lledó era la llum principal d’aquest firmament de l’amistat que més estimava.

Per aquestes raons que només es posen de manifest quan ja venen les males notícies rodant com pedres negres sobre mars turbulents, després d’aquesta trucada d’espera, i d’esperança, va enviar un missatge parlat, ja sense conversa, com si fos una abraçada de paraules. En aquest últim missatge de l’amistat lletrejava vivències que havíem tingut, gestos recents d’un o altre, i acabava, com si estigués iniciant un comiat prematur que després em gelaria la sang. Agraïa, amb aquestes paraules granades, a tothom que en aquell moment li venia a la memòria el que cada un havia fet per fer-li tan alegre la vida. Sembla ara un comiat amplificat per la tristesa que sempre torna, una onada sense clemència, la realitat.

Era un personatge singular, una persona d’un entusiasme que només es pot explicar remetent-nos als seus llibres. Fora dels seus llibres, en la vida quotidiana, exercia un magisteri tranquil, juvenil, explicava el que anava sabent, sense pedanteria, amb el convenciment que ell estava aprenent a mesura que s’endinsava en els llibres. Era un ciutadà progressista, conscient que «la política neoliberal ha descuidat els pilars de la dignitat humana», persuadit que «és necessari mirar la història per entendre el present i preveure el futur»…

Notícies relacionades

Nuccio Ordine: «És fals que la dignitat de l’home estigui en els diners que té al banc»

Nuccio Ordine, premi Princesa d’Astúries d’humanitats

Sota la cúpula de l’hotel Palace, a Madrid, es va ajuntar al final de la pandèmia amb el seu mestre Lledó. Li portava al senyor Emilio bombons per a les seves netes, li portava paraules per expressar la seva admiració. Els dos s’havien ajuntat per parlar de la filosofia que els ajunta, i semblaven, Nuccio vestit amb les seves sabates d’esport, el senyor Emilio reposant la cara en les seves mans d’ensenyar, deixeble i mestre a les escales d’una universitat, compartint una llum que se li ha apagat a l’home que des de Calàbria li va explicar al món l’essència amb què els clàssics li van ensenyar a divulgar l’entusiasme. L’arrel del seu treball, el fonament de la seva alegria.

L’alegria és el que ens va donar. Fa anys el vaig presentar a Madrid a una amiga que ja va ser comuna, Mònica Margarit, la filla del poeta Joan Margarit. Ella va ser qui fa uns dies va transmetre una notícia que va semblar una pedra llançada contra el cor de la vida. Nuccio està malalt, un vessament cerebral, després de l’operació que va patir a Milà, el té entre la vida i la mort. Com es diu en el poema ‘Réquiem’ de José Hierro, com va passar quan va començar a ser veritat que Javier Marías era a punt de morir, aquesta vegada les notícies conspiren perquè el plor sigui l’únic subratllat possible a la tristesa. Escriure de Nuccio Ordine en passat és com trencar el tambor on guardava l’essència futura del seu talent.