¿La premsa ha de començar a ignorar els artistes que la maltracten?

Beyoncé es va dignar a imposar-nos als mitjans, l’altra nit, les fotos que havíem de publicar per il·lustrar les nostres cròniques del seu concert a l’Estadi Olímpic. Les seves, disparades per un fotògraf de la seva agència. Res nou, tot i que sí que ho va ser una limitació indesxifrable: la prohibició als redactors de portar ordinadors a la zona de premsa, parcel·la de la grada anomenada així no per caprici sinó perquè disposa de la seva parada de pupitres i endolls. Ens vam veure tots escrivint amb el mòbil (utilitzant els dos polzes els més avesats: no és el meu cas), i la mesura no va impedir que es publiquessin les corresponents cròniques exprés: tan sols va fer que l’escriptura fos més incòmoda.

Amables lectors m’insinuen que ens hauríem de negar a informar d’aquests espectacles en què tot són traves i travetes. De ganes de vegades no ens falten, però si cada vegada que als periodistes no se’ns posen les coses fàcils llancéssim la tovallola, ¿què seria d’aquesta professió? L’observació denota que pot confondre’s la tasca informativa amb la promocional, quan l’article no ha de respondre a la glorificació del divo de torn, sinó al dret a la informació i a la llibertat d’opinió. Precisament per això, sol ser una interferència enutjosa per als artistes en els seus plans de dominació mundial.

Notícies relacionades

Mor Astrud Gilberto, la noia d’Ipanema

Beyoncé, imperial en la seva tornada a l’Estadi Olímpic

Les mesures imposades per Beyoncé (pel seu equip, no per la promotora, Live Nation, a qui no veig cap voluntat de tocar-nos els nassos) plouen sobre mullat: des de fa alguns anys, artistes com Adele, Bryan Adams, Lorde, Rufus Wainwright, Ben Harper i molts més han anat estrenyent el cèrcol, en particular, als fotògrafs. D’aquí a uns dies, Bob Dylan immobilitzarà els mòbils al Liceu: els del públic i els de la premsa, que no tindrà possibilitat d’escriure ni de prendre notes, ni tan sols en una llotja allunyada.

Campa en el gremi la sensació fatalista que els mitjans cada vegada som menys necessaris per a les grans figures musicals, que cultiven les seves vies de comunicació directa amb els seguidors, sense intermediaris. Cert, tot i que els exemples de gegants que han ‘pontejat’ la premsa tot el que han pogut són abundants des de sempre: ja en els 70, Led Zeppelin va alimentar a consciència l’animadversió mútua. Ara cal afegir la conya d’aquests milers de fotos i vídeos capturats cada nit amb el mòbil per qualsevol assistent, sense restriccions, i solcant les xarxes. No importa: el periodisme és una altra cosa, i allà ha de seguir, actuant amb la riallera complicitat dels artistes o sense ella.