Tot sobre Cormac McCarthy, per Laura Fernández

L’entrevistadora era una especialment pudorosa, gairebé tímida, Oprah Winfrey. Winfrey sembla conscient d’estar davant algun tipus de miracle. El primer que li pregunta és per què aquesta és la seva primera vegada. ¿L’escriptor té al·lèrgia als mitjans? «No», respon McCarthy, i riu. «Només crec que no és bo per al teu cap», diu.

«Passes massa temps pensant quan escrius un llibre. I crec que no és bo sortir d’allà per parlar sobre com ho has fet. En comptes d’això, hauries de continuar escrivint», diu a continuació. Llavors, McCarthy acabava de guanyar el Premi Pulitzer per ‘La carretera’. Explica a Oprah que en realitat La carretera no és tant una història sobre la fi del món com la història d’un pare i un fill. Quan se li va ocórrer estava a El Paso, Texas, amb el seu fill de llavors quatre anys. S’allotjaven en un motel. Era de matinada. El nen dormia, ell mirava per la finestra i tot estava quiet fora. Se sentia el tren. «Vaig imaginar un foc cremant al turó, ¿què en seria d’aquest nen?», diu. Ell tenia 70 anys. Es va adonar que deixaria al seu fill un món que ell mai veuria.

Pot ser que McCarthy no hagi concedit entrevistes, però mai s’ha amagat com ho ha fet des del principi Thomas Pynchon. Se sap tot d’ell.

Va créixer a Knoxville, Tennessee, on, curiosament, transcorre la seva última doble novel·la ‘El passatger/Stella Maris’ (Random House / Edicions 62), una porta a un altre món on la seva hipnòtica veu construeix, una altra vegada, un viatge. De fet, tot en la literatura de McCarthy és viatge. La seva pròpia concepció de l’escriptura ho és: no sap on va, tot creix mentre avança, la història es troba a si mateixa, en la mesura que ho fa l’escriptor una vegada i una altra, ja que cada novel·la sembla contenir una versió de si mateix diferent. «Prefereixo la companyia de científics que d’escriptors», li diu a Oprah, i sembla que parli de Western.

Polsosos locals

Western és el protagonista d’‘El passatger’. El seu pare va treballar amb Albert Einstein. Hi ha saberudes converses sobre la teoria de cordes a polsosos locals de tot tipus. També hi ha un avió sota l’aigua, un passatger potser mort desaparegut, i una noia esquizofrènica que mai estarà sola perquè l’envolta sempre una col·lecció de desconeguts que coneix cada vegada millor. «Un no sap d’on ve un llibre. Simplement és allà. Apareix. I s’hi avança, a la recerca d’una perfecció que sap que no assolirà, i està bé que no ho faci», li diu McCarthy a Oprah, en la conversa que va tenir lloc en una biblioteca. La de l’Institut de Santa Fe.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

També li diu que les va passar magres mirant de no fer altra cosa que escriure. Que va ser extremadament pobre. Va anar enllaçant una beca rere l’altra, quan les aconseguia. Va publicar la seva primera novel·la, ‘El guardián del vergel’, el 1965. Tenia 32 anys, vivia a Chicago, ja s’havia separat de la seva primera dona, i conegut la segona en un viatge amb barco a Irlanda. Era la cantant del barco. Va ser amb ella que, com Aldous Huxley en el seu moment, va recórrer mitja Europa. Van passar un temps a Eivissa, on, curiosament, va acabar la seva segona novel·la, La oscuridad exterior. Després van tornar a Texas, es van instal·lar a Louisville, i van passar totes les altres coses, inclòs el naixement de John Francis, el seu fill, el 1999. «Sense ell no existiria ‘La carretera’», confessa a Oprah.

Un tornado

Avui McCarthy té 89 anys. John Francis, 23. I l’un i l’altre són d’alguna manera dins d’‘El passatger/Stella Maris’. La narrativa de McCarthy és un tornado que conté tot el viscut i el sentit, de la manera en què simplement, com li diu a Oprah, «apareix». Des d’aquell dia a la biblioteca de l’Institut de Santa Fe, McCarthy ha concedit alguna entrevista més. Però es diria que aquella primera condensa les claus del seu inacabable univers i la seva relació gairebé de supervivència amb la literatura. Oprah vol saber en un moment donat com se sent al tenir per fi milions de lectors. I ell diu que exactament igual que quan no els tenia. «Del que es tracta és d’asseure’s cada dia a escriure el millor que has escrit mai», li diu. Així és com funciona.