Ángel Molina: «Fa més de 30 anys que soc ‘dj’ i no he passat per cap centre de rehabilitació»

No era el 1994 el millor moment per a la música electrònica a Espanya. L’anomenada ruta del bakalao valenciana s’havia convertit en sinònim, únicament, de drogues i accidents de cotxe, sobretot després de l’emissió dels reportatges ‘Hasta que el cuerpo aguante’ (Canal +, maig de 1993) i ‘Danzad, danzad malditos’ (TVE, juliol de 1993), i l’estigma afectava tot l’espectre de l’electrònica de ball. «No és que el món de la nit tingui ara una bona imatge, però llavors era considerat una cosa nociva –diu Molina–. I si eres ‘dj’, estaves condemnat. Bé, fa més de 30 anys que soc ‘dj’ i ni he pidolat ni he passat per cap centre de rehabilitació».

Serietat

Amb el Sónar, considera Molina, la música electrònica va començar a autoreivindicar-se a Espanya com una parcel·la creativa i un negoci «seriosos». Això de portes enfora. De portes endins, va permetre que s’establissin les connexions necessàries perquè emergís una comunitat en tota regla. «El primer Sónar em va canviar la vida –explica Molina–. Fins aleshores tenia la sensació de ser un bitxo raro; allà vaig veure que formava part d’alguna cosa. Conèixer un membre de Test Dept, un altre de SPK, Andrés Noarbe [fundador d’El Aviador Dro y Sus Obreros Especializados, mànager d’Esplendro Geométrico i impulsor de Rotor, llavors un butlletí de venda de discos per correu] i Uwe Schmidt [que va actuar com a Atom Heart] a la fira discogràfica que es va muntar al ‘hall’ del CCCB va ser molt emocionant». Com ho seria conèixer Nacho Canut, de Fangoria, el 1995 i Daft Punk el 1997.

Per Molina, van tenir més importància aquests i altres llaços personals –que li van fer veure que no estava «aïllat»– que les actuacions del Sónar. Tot i que poca broma amb les actuacions: Merzbow («El Japó serà un país de la Terra, però és un altre planeta musical», considera), The Knife i X-102 («em va impactar igual que quan vaig veure Depeche Mode al Palau Blaugrana el 1987») el van deixar bocabadat.

Espai de trobada

Amb tot, el Sónar és en primer lloc per a Molina un espai de trobada amb persones amb qui durant la resta de l’any es comunica per correu electrònic o WhatsApp. No és tant qüestió que puguin sortir bolos o projectes, que mai està de més, com de veure’s «les cares» en un territori amic.

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

¿Saps amb exactitud a quina hora sortirà el sol diumenge, 18 de juny? Molina sí. Continuem parlant amb Ángel Molina, no hem passat a Tomàs Molina. Entre les 6.17 i les 6.18, informa. Ell haurà començat a les 5.30 la seva sessió de tancament de l’escenari SónarPub, descobert. «Cal aconseguir que el públic s’emporti aquest moment especial de 30è aniversari en la memòria i, per tant, hi posaré algun clàssic techno», avança. Però no farà una sessió retro, per començar perquè els clàssics techno ja els va punxar quan acabaven de néixer. Les concessions consistiran en algun moment «lluminós» sense perdre ritme ni intensitat dins la seva estètica més aviat «fosca».

Tesi doctoral

Molina podria fer una tesi doctoral sobre els factors que té en compte per a les seves sessions en general i per a aquesta en particular. Club o festival; qualsevol festival o Sónar; interior o exterior; hora; aniversari o no; escalfament per a ídols pop o barra lliure d’autor... Per ara no s’ajuda d’una intel·ligència artificial per prendre decisions. I té clar que al Sónar pot ser més atrevit que a la majoria dels llocs, fins i tot a l’albada de l’any 31 del festival.