Addictes al Sónar: tres històries d’entusiasme pel festival

És clar que hi havia vida creativa rara a Barcelona abans del Sónar. Però una cosa és arrencar a l’ajuntament la cessió de l’espai Transformadors per celebrar el festival, amb perdó, multidisciplinari Salvar Júpiter i una altra que l’acabat d’inaugurar Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) et posi l’alfombra verda per fer el primer Sónar. Les dues coses van passar el 1994 i en totes dues hi va ser Rosa Pera, comissària d’art, que des d’aleshores no s’ha perdut ni una edició del Sónar. Tampoc del Salvar Júpiter: no va tornar a celebrar-se.

Pera destaca del Sónar que sempre ha sigut un festival que ha equilibrat «el descobriment i la diversió». Que és per a llestos i per a salvatges, vaja. Des de les campanyes promocionals fins a la gespa artificial o l’escenari «vermell Lynch» del SónarHall, passant per la programació, és la mostra alhora icònica i desconcertant, considera. Ningú sap gaire bé a què atenir-se en el Sónar perquè barreja circuits artístics comunament estancs. «No hi ha res igual», considera Pera.

Com a creació rodona, en la qual concepte i resultat van de la mà igual que en el Barça de Guardiola, l’equip del Sónar ha forjat i mantingut una proposta «total». L’equip són els directors, és clar, però també successives fornades de joves que fins ara han mantingut el pols, remarca Pera.

En una primera etapa el Sónar va civilitzar Barcelona via importació. Fa temps, no obstant, que la mostra exporta una imatge de Barcelona com a ciutat «creativa i innovadora», opina Pera.

La imatge de pare i fill en comunió en un concert dels Rolling Stones o Bruce Springsteen és un clàssic i segurament la representació més clara que el rock no pinta res com a força rebel. Potser ja s’ha afegit la neta a la foto. Al Sónar també hi ha públic familiar, més enllà dels nens amb auriculars protectors de les orelles.

El pare de l’actor Nao Albet (1990) és David Albet, exdirector artístic del grup de música contemporània BCN 216. En més d’una ocasió va col·laborar el conjunt instrumental amb espectacles del Sónar. I en més d’una ocasió el Nao va estar amb els seus pares al Sónar. Com la cosa més normal del món. Als progenitors els agradava el Sónar i hi portaven el Nao. «Als Beastie Boys [2007] encara els vaig veure en família i va ser èpic», diu el també autor i director teatral.

Primer el portaven al Sónar de Dia, després al Sónar de Nit i més tard el Nao ja anava on volia.

L’intèrpret freqüenta així mateix el Primavera Sound i el Cruïlla, però el Sónar li sembla una cita que va «més enllà del normal». 2manydjs el van entusiasmar, devia ser a l'actuació del 2005. Aquest any no hi anirà perquè és al teatre Valle-Inclán de Madrid representant l’obra ‘Falsestuff. La muerte de las musas, escrita i dirigida per ell en comandita amb Marcel Borràs.

Mentre el món conté l’alè davant la irrupció popular de la intel·ligència artificial (IA), fa una dècada que Fernando Cucchietti s’ho passa bomba amb els experiments que el Sónar el convida a fer amb la IA i rodalies. El vaticini del líder de l’equip d’Anàlisi i Visualització de Dades del Barcelona Supercomputing Center (BSC) és: «En el fons no serà més que un canvi d’eines creatives». De la mateixa manera que l’artesania analògica de George Martin com a productor i arranjador dels Beatles és una filigrana ja superada, creu Cucchietti, els estàndards de producció musical seran senzillament propulsats per la IA. El factor humà continuarà manant, pronostica. Tot i que, això sí, amb una bretxa entre qui sàpiga utilitzar la IA i qui no.

Freds com el progrés, Cucchietti i el seu equip han ficat en un motor experimental d’IA 40.000 cançons amb lletra de més de 1.000 dels 2.600 artistes que han actuat al Sónar en 30 anys. Un experiment cenyit a l’àmbit «líric» per mostrar en dades com funciona la «caixa negra» de la IA. Posats a fer, han extret unes quantes conclusions. Per exemple, que «la tristesa ha anat creixent al Sónar al llarg dels anys», marcadament des de l’entrada en la programació de les músiques urbanes. Amb tot, el nivell d’alegria de les cançons és molt superior al de la parla normal. Pots comentar-ho en una sobretaula o tenir-ho en compte per a ves a saber què.