Doble novetat editorial
Milo Manara, mestre del còmic eròtic, revisita ‘El nom de la rosa’
Periodista cultural
Especialista en art i llibres, en particular en novel·la negra, còmic i memòria històrica
Ubicada/t a Barcelona
ver +
«L’erotisme va més enllà de la nuesa, té un valor estètic», defensa sempre Milo Manara (Lüsen, Itàlia, 1945), indiscutible referent del còmic i probablement el dibuixant que amb els seus llàpissos millor ha retut culte a la bellesa de l’anatomia femenina. Un artista que veu «incomprensible i injustificable» que diàriament apareguin morts i guerres a la televisió i, en canvi, encara se censurin nus amb l’objecte de la correcció política.
Als seus 77 anys, l’autor de ‘Las aventuras de Giuseppe Bergmann’, ‘El clic’, ‘El perfume del invisible’ o la biografia de Caravaggio torna amb dues novetats de molt diferent calibre: el macrovolum ‘El arte de Milo Manara’ (Norma), on desplega eròtica i els seus coneixements d’història de l’art, i l’adaptació al còmic d’‘El nombre de la rosa’ (Lumen), el popular ‘thriller’ històric publicat el 1980 per Umberto Eco.
‘El arte de Milo Manara’ té dues parts ben diferenciades. Una és una reflexió sobre els arquetips de dones a través d’una selecció dels seus propis dibuixos, exemples del més pur erotisme. I en l’altra ret homenatge a les muses d’artistes que venera: Botticelli, Rubens, Picasso, Botticelli, Tamara de Lempicka, Klimt... Vol «reivindicar les models, els seus noms, la seva vida privada, a fi de demostrar que cap era un mer cos. Al contrari, totes i cada una d’elles van ser una autèntica font d’inspiració per als artistes», escriu en el pròleg. Vet aquí set d’elles:
La bellesa de Friné
És tota una declaració d’intencions que Manara comenci amb la «mítica Friné», la model favorita de Praxíteles. La van acusar de conducta llicenciosa, que es pagava amb la mort, i el seu advocat, Hipèrides, sense pronunciar una paraula, la va despullar davant els jutges, mostrant la seva bellesa. La van declarar innocent, «establint així que la bellesa és una virtut».
La model morta de Caravaggio
«El cas més commovedor», destaca Manara, és el de Filis, a la qual dedica el llibre. Era model de Caravaggio, que la va pintar a ‘La mort de la Verge’ (1606). Els carmelites es van escandalitzar perquè representava «la Madona exhausta, despentinada, descalça i amb el ventre lleugerament inflat». Però el quadro era l’últim homenatge del pintor a la seva musa, una prostituta que va aparèixer morta al Tíber, amb l’estómac inflat per l’aigua. «Continuava sent tan bonica que va inspirar l’artista, que la va pintar tal com estava». Al seu torn, Manara recrea al seu costat un afligit Caravaggio.
Els combatius autoretrats d’Artemisia Gentileschi
No oblida les artistes. Manara dibuixa Artemisia Gentileschi (1593-1653), que es va prendre a si mateixa com a model, autoretratant-se davant un mirall. «En tota la seva obra, va denunciar amb valentia la condició subalterna de les dones, sense autocompassió ni debilitat. Es va representar com a Susana molestada per vells, com a Judith decapitant amb gest decidit Holofernes [al qual va pintar amb el rostre de l’amic del seu pare que la va violar quan encara no tenia 20 anys] o com a Esther salvant el seu poble de l’extermini», destaca.
Abans de morir al cadafal
Rescata també una model involuntària, la desafortunada Sarah Malcolm, a la qual William Hogarth va pintar a la seva cel·la de la presó el dia abans de ser penjada, el 1733. Havia confessat estar vigilant mentre dos amics mataven tres dones a Londres. Ells van ser absolts...
¿Qui va ser la ‘Maja desnuda’?
Especula Manara amb l’autèntica identitat de la ‘Maja desnuda’ i la ‘Maja vestida’ de Goya. Ofereix dues hipòtesis: una, que la va pintar a petició d’un sacerdot a qui anomenaven ‘El Agonizante’ i que va ser executat amb garrot per assassinar una jove. Una altra, que era la duquessa María del Pilar Teresa Cayetana de Alba, que va ser amant de l’artista.
L’obra inacabada de Klimt
De Gustav Klimt, retratista oficial de les dones vieneses de la Belle Époque, a les quals abans obligava a posar despullades, es recrea Manara a la seva última obra inacabada, ‘La nòvia’, una jove despullada amb la roba cobrint-li estratègicament el sexe.
¿Existeixen les sirenes?
I recorda que les muses poden encarnar-se en sirenes, representades per infinitud d’artistes, de Waterhouse a Magritte. «Tot porta a creure que la sirena sí que existeix. Només la contaminació actual dels mars impedeix que encara pugui creuar-se al nostre camí», assegura Manara.
Encàrrec dels fills d’Eco
La trajectòria de l’italià inclou il·lustres col·laboracions amb amics com Hugo Pratt –‘Verano indio’ (1983), ‘El gaucho’ (1995)– i Federico Fellini –‘Viaje a Tulum’ (1990). I amb altres grans, com Alejandro Jodorowsky–‘Los Borgia’ (2012)– i Neil Gaiman. Ara marida a títol pòstum amb el reconegut semiòtic i escriptor Umberto Eco (1932-2016). A la Fira del Llibre de Madrid lamentava precisament la desaparició de Pratt, Fellini i Eco, «grans intel·lectuals» que avui podrien haver servit de salvavides davant el «terratrèmol cultural» que pateix, «un món que no estem salvant igual que no estem salvant la bellesa». «Són dies veritablement molt difícils i hauríem de comprometre’ns a donar un altre model de desenvolupament, perquè ara els rics són més rics, i els pobres són més pobres, tenim un món ple de plàstic, estem en un camí equivocat (...) si no canviem crec que ens n’anirem a l’aigua tots», augurava en una entrevista a l’agència Efe.
Van ser els fills d’Eco els que van decidir encarregar al dibuixant l’adaptació d’‘El nom de la rosa’, tenint en compte que l’autor d’‘Apocalípticos e integrados’ va ser un gran lector, especialista i defensor del còmic, a més d’admirador de Manara. No en va, la cita d’Eco que el dibuixant ha triat per obrir l’àlbum parla per si sola: «Quan vull relaxar-me llegeixo un assaig d’Engels, si en canvi vull mantenir-me ocupat, llegeixo Corto Maltés».
De Connery a Marlon Brando
Notícies relacionadesA ‘El nom de la rosa’, premiat ‘long-seller’ amb 60 milions d’exemplars venuts en 50 idiomes, un avi Adso de Melk recorda com sent un novici el 1327 va acompanyar el savi i detectivesc frare franciscà Guillem de Baskerville a una abadia benedictina en la qual se succeïen unes cruentes morts. Manara, que a les primeres pàgines d’aquest primer volum de dos (el segon s’espera per al 2024) es permet un cameo del mateix Eco, s’allunya de l’aplaudida versió cinematogràfica de Jean-Jacques Annaud, on Sean Connery va encarnar el frare Guillem, recreant-lo al còmic amb el rostre de Marlon Brando.
«El clàssic d’Eco continua sent actual pel seu enfocament sobre tres temes encara vigents: els límits de l’humor, el debat sobre la pobresa i la consideració de la dona en la societat», afirmava aquests dies un Manara que admetia que l’imaginari de la novel·la, amb «monjos vestits amb robes» i gairebé nul·la presència femenina, dista molt del que té acostumats els seus lectors. «L’Edat Mitjana no és tan grisa i crec que la il·lumina una llum nova, va ser el període on la fantasia va tenir més importància en la història, ja que allà on no arribava la ciència, que en aquella època no estava gaire avançada, se suplia amb la fantasia desmesurada».
