Assalt techno a Montjuïc

Aphex Twin fa història al Sónar amb una ‘rave’ enciclopèdica

JORDI OTIX

Aquest any no hi ha al Sónar una atracció pop per a tots els públics, a l’estil Duran Duran o Pet Shop Boys (grups que van desfilar en altres edicions), però ha anat quedant clar que el festival no les necessita, que pot fortificar-se sense conflictes entorn de la seva pròpia marca i a un desplegament de figures sortides, en bona part, de l’electrònica més nuclear. I així, un artista segurament aliè al gran públic, com és Aphex Twin, gran guru del techno (i voltants), i enciclopèdia errant, es veu domant les masses, com estrella del rock d’estadis, en ‘sets’ atòmics com el que aquest divendres va oferir al recinte de Fira Gran Via l’Hospitalet, obrint la parcel·la nocturna d’aquest 30è Sónar.

Abundant públic, ocupant tots els escenaris, en aquesta segona jornada del festival (a l’espera que aquest dissabte es donin les xifres d’assistència). I un nom fetitxe de l’afició, Aphex Twin, l’àlies del britànic Richard David James, recordant-nos que porta en això (professionalment) tants anys com el Sónar (dos més, per ser precisos). D’això va anar el seu aclaparador xou, de repassar, en mode metralladora i amb ampli marge per a la improvisació, les seves aportacions a la música electrònica des dels temps del seu baptismal i molt influent ‘Selected ambient works 85-92’ (llançat el 1992 i que recollia temes creats quan tenia 14 anys) fins a l’actualitat.

El cub psicodèlic

Sessió imperativa, amb detonacions inicials que ens van advertir del trajecte poc dialogant que faltava per arribar. Aphex Twin va fer del concert una ‘rave’ amb què no deixar canya dreta a costa de la textura techno més invasiva i la invocació més aparatosa de la clàssica IDM, amb passatges de breakbeat perfectament acoblats, capricis de drum’n’bass, rampells industrials... L’artista, operand des d’un cubicle gàbia, sota d’un enorme cub convertit en psicodèlic artefacte audiovisual. Se suposa que el seu fort és música de ball intel·ligent, o cerebral, però al Sónar va ser sobretot un aquelarre, una celebració física per a més glòria d’aquest logo icònic, la A abstracta que tant significats pot suggerir.

Abans del ritu catàrtic d’Aphex Twin, a les franges diürnes, el ‘village’ de Fira Montjuïc va acollir, com és costum, les sessions més extravertides i/o lleugeres de la jornada, i allà es va emportar la palma The Blessed Madonna, amb el seu infecciós combinat de techno, house i altres espècies. I amb el seu sentit de l’espectacle: tropa de gogós, ballarins i saltimbanquis digna de la desfilada de l’Orgull LGTBI, tot això sota el lema de ‘we still believe’. I un homenatge a Laurent Garnier (que havia d’actuar aquest dissabte i va suspendre la gira per motius de salut) a cop d’una de les seves fites, ‘The man with the red face’.

Veu entre ombres

Situat als antípodes de tant galimaties, el concert del duo barceloní Desert, amb aquesta sort folk digital, o electrònica amb espectres de la cançó popular, vaporós i amb contrastos abruptes, que fa una dècada que elabora, tot i que les seves obres més determinants són les recents (l’àlbum ‘Caos sota el cel’, 2022). Veu insinuant i d’esquiva posada en escena, la de Cristina Checa, amagada a terra i fonent-se entre les ombres per cantar, com a rematada del concert, una sentida adaptació de ‘Me n’aniré de casa’, una de les primeríssimes composicions de Maria del Mar Bonet.

Però el Sónar porta sempre un ball d’extrems, i allà, l’experiència més desafiadora (i feridora) per als sentits va ser la del japonès Ryoji Ikeda, sense pietat en el maneig dels seus ‘ultratonics’ (així es titula el seu disc del 2022). Algna cosa així com una evolució de l’estètica de l’error tecnològic (el ‘glitch’) basada en la poc cordial idea de disparar sense pietat tota classe de cruixits, sorolls industrials i greus gruixos amb un robòtic suport audiovisual.

L’experimentació electrònica, menys criminal, es va manifestar també amb Lorenzo Senni i aquesta inclinació seva per crear una espècie de trance sense trance, un estat hipnòtic disruptiu i sense èpica. Afí als propòsits del seu recordat ‘Rave voyeur’, un tema en què es presentava com a turista de les ‘raves’ i que va veure la llum per la porta gran: el segell Warp. Altres actuacions mencionables: Amor Satur amb el seu trepidant ‘cyberdelia’ (i els seus ‘samples’ de Whitney Houston) i l’espectacle en 3D d’aquest biòleg computacional anomenat Max Cooper, amb imatges macro (del cosmos) i micro (protozous) embolicades en músiques amb vestigis del minimalisme del segle XX. Agafem aire. El Sónar culmina aquest dissabte la seva carregada 30a edició.

Notícies relacionades