Kate Darling, experta en IA al Sónar+D: «No podem evitar ser amables amb els robots»

Si hi ha algú capaç d’analitzar amb rigor i sense fatalisme tecnòfob l’actual obsessió per la intel·ligència artificial, ella és Kate Darling (Rhode Island, 1982), investigadora en el MIT, experta en ètica robòtica i una de les grans divulgadores sobre les sorprenents relacions entre humans i màquines que aquest divendres ha sigut una de les convidades estrella al Sónar+D. Darling, d’entrada, és una fanàtica dels robots («¡Són la meva cosa favorita del món!») i la prova és que fa mitja vida que es dedica a investigar «què passa quan agafes la tecnologia i la poses en mans de la gent en la seva vida diària». «La meva conclusió és que la gent sol tractar la IA com si fos un ésser viu, malgrat que molts diguin el contrari», explica.

L’ésser humà, explica Darling, tendeix a empatitzar amb el moviment per una qüestió evolutiva i se sol encaterinar amb les màquines que té més a prop, fins i tot quan el seu aspecte no és antropomòrfic. Un exemple: el 80% d’amos d’una Roomba li posen un nom al seu aspirador, com si fos un animal de companyia, i en senten llàstima quan es queda encallada. Segons el fabricant, quan s’espatllen i s’ofereix la possibilitat als clients de reemplaçar-la per un aparell nou, molts es neguen a desfer-se de la vella aspiradora: «Oh, no, volem que la Mary torni a casa amb nosaltres», respon més d’un. 

 «La nostra relació amb els robots també té un punt de generacional», reflexiona. «Tots hem vist les pel·lícules d’‘Star Wars’ i recordem el simpàtic R2D2 quan veiem un robot en acció. La influència de la ciència-ficció en la cultura pop hi té molt a veure. Per a les noves generacions, la IA serà un artefacte més», pronostica. 

La conclusió és que l’empatia que sentim com a éssers humans influeix en com tractem les màquines i que això hauria de ser vist com una cosa bona, no dolenta. Darling ho va comprovar amb un experiment fet el 2017 amb uns petits robots en forma de dinosaures nadons d'allò més adorables, programats per respondre a les carícies, plorar i jugar. Després d’una sessió de 45 minuts de joc, es va instar els participants de l’experiment a destruir-los amb una destral. Cap va ser capaç (fet que no va passar amb els robots-escarabat), i un fet semblant passa amb els robots antiexplosius que solen acompanyar l’exèrcit, als quals els soldats concedeixen medalles d’honor i «funerals» quan «cauen en servei». «Tendim a ser amables amb els robots, no ho podem evitar». 

«L’ésser humà té una tendència innata a trobar emocions humanes en éssers que no ho són, igual que els amos de gossos que creuen que les seves mascotes se senten culpables quan han fet una cosa dolenta, malgrat que no és una emoció que els gossos puguin sentir», explica Darling. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La nostra obsessió per comparar-ho tot amb nosaltres ens porta a fer-ho també amb la IA, tot i que la intel·ligència humana no hi tingui res a veure. «Fer que la IA sigui humana no hauria de ser el nostre objectiu, perquè la IA és capaç de fer coses que nosaltres no podrem fer mai, igual que els animals», afirma Darling. «L’ésser humà ha utilitzat els coloms com a missatgers, els canaris a la mina, els dofins com a detectors de submarins», enumera Darling, una de les poques persones que, per cert, s’ha banyat amb un robot en forma de dofí de l’empresa Edge Innovations dissenyat per recrear l’experiència sense maltractar exemplars en captivitat. 

Però els robots, al contrari que els animals, són capaços d’explicar els nostres secrets als altres. «La meva preocupació no és que un robot pugui acabar sent el teu company sentimental, sinó que aquest robot pugui compartir informació compromesa de la teva vida sexual», apunta Darling, que advoca per utilitzar la tecnologia de manera responsable. «Quan veig un infant sent amable amb un aspirador penso que aquest és un sentiment que no hauríem d’erradicar. Els robots no determinaran el futur, nosaltres ho farem».