LA GRAN CITA MUSICAL

Fever Ray, una festa al marge de les normes al Sónar

Fever Ray, una festa al marge de les normes al Sónar

Martini Ariel / Sónar

1
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Cap al 2013, gairebé una dècada abans dels debats sobre el ‘Motomami world tour’, aquell cèlebre duo synthpop suec anomenat The Knife va causar divisió en el Primavera Sound amb el seu concert en defensa, el títol del disc ja avisava, de ‘Shaking the habitual’ (‘Sacsejant l’habitual’): qualsevol idea d’autenticitat musical saltava per la finestra i ballarins i il·luminació cobraven protagonisme. 

Aquell grup és història, però el seu cinquanta per cent, Karin Dreijer, continua mantenint viva la seva flama musical i intel·lectual amb el projecte personal Fever Ray, que a la matinada de divendres a dissabte vam poder veure en viu a l’escenari SonarPub. Sense arribar a la teatralitat extrema de què parlàvem, els concerts de presentació de ‘Radical romantics’, disc de dissecció ballable de l’amor, són pura fantasia, tant pel que veiem en escena com pel so que emergeix d’aquesta. 

Notícies relacionades

D’entrada, Dreijer apareix en escena no amb roba de carrer, sinó com l’espècie de rata d’oficina mig zombi que protagonitza el vídeo de ‘What they call us’, també tall d’obertura després d’una de breu intro. Coneguda (o millor, conegudi) per modular la seva veu en formes de vegades andrògines, de vegades extraterrestres, Dreijer es fa acompanyar per dos coristes que ajuden a recrear els timbres vocals més inagafadissos, a més de servir de suport en lentes coreografies pròpies d’un xou de varietats somiat per Lynch. Dos artistes excel·lents, Romarna Campbell i Minna Koivisto, persona no binària, s’encarreguen respectivament de la percussió i la part més electrònica, incloent-hi el tret de ‘samples’ en directe. 

Al principi, ni tan sols la fascinant dramatúrgia ni cançons com ‘New utensils’ o ‘When I grow up’ van servir perquè bona part del públic deixés de parlar o fins i tot donar l’esquena a l’escenari. Però pel que sembla, a poc a poc la majoria dels assistents van començar a adonar-se del que s’estaven perdent, i quan Dreijer i la seva banda gens habitual van començar a remarcar l’element ballable amb ‘To the moon and back’, allò va anar agafant forma de festa respectuosa. ‘Shiver’, aquesta remescla d’‘I’m not done’ o, sobretot, el drama ‘trance’ de ‘Carbon dioxide’ ens van portar de viatge a la lluna sense opció de retorn