Scott Spencer i l’eternitat de la parella imperfecta, per Laura Fernández

Leslie Jamison, futura peça clau de la literatura nord-americana del segle XXI, llavors ja era alcohòlica, però encara havien de passar uns anys abans de poder edificar la seva obra mestra sobre l’addicció i les seves conseqüències, aquest ‘memoir’ que sembla alhora un clàssic pertorbat del ‘coming of age’ anomenat ‘La huella de los días’ (Anagrama).

La huella de los días de Leslie Jamison.
Un testimonio sobre el alcoholismo como adicción y un ensayo sobre el mito literario que lo envuelve. Un libro valiente y deslumbrante.#OcéanoPanamá #Anagrama pic.twitter.com/lJPEeS49Qm

— OCEANO Panamá (@EdOceanoPanama) 5 de mayo de 2021

El cas és que Jamison volia escriure sobre com de malament se sentia. Sí, ella mateixa acabava de trencar. I, com va explicar més endavant, no li costava en absolut escriure sobre com era d’horrible no poder tornar a despenjar el telèfon per trucar-li. Tampoc sobre el punxant buit que semblava que l’estava devorant. I, no obstant, semblava impossible recordar allò que trobava a faltar. És a dir, les coses bones de la història d’amor que havia arribat a la seva fi. Com si, mirant d’evitar un patiment més greu, el seu cervell hagués descartat fins a l’últim bon record del que havia viscut per obligar-la a continuar endavant sense lamentar allò que havia perdut. Va preguntar llavors al seu professor què podia llegir per recordar-ho i ell li va respondre que, sens dubte, ‘Amor sin fin’, de Scott Spencer.

"Miré esa luna como había hecho tantísimas otras noches, porque los prisioneros aman la luna, aunque en ese momento no la miré como un prisionero, la miré no solo como soñador, sino como hombre libre, un peregrino, un navegante que trazaba su curso." pic.twitter.com/Wbdxo7FTm8

— Muñeca Infinita Editorial (@MunecaInfinita) 13 de junio de 2023

Scott Spencer és un individu curiós. També ho és ‘Amor sin fin’, la novel·la que acaba de publicar per primera vegada en espanyol l’editorial de nom impossible i fons suculent i addictiu, Muñeca Infinita. Lorrie Moore va perdre el cap per ella fins al punt de llegir compulsivament, a continuació i a partir de llavors, tota l’obra de Spencer. Spencer va néixer, per cert, com Jamison, a Washington D. C., només que 38 anys abans, el 1945. De fet, ‘Amor sin fin’ es va publicar el 1979, quatre anys abans que naixés Jamison. Va ser la seva tercera novel·la. El va seguir el seu altre clàssic, ‘Waking the Dead’ –també sobre una ruptura, o un amor condemnat i etern–, del qual parla amb Moore en una imperdible entrevista telefònica publicada al ‘site’ de ‘Bomb Magazine’.

En ella, l’escriptora que més ha fet i desfet la parella –no es perdin els seus ‘Cuentos completos’– exerceix de fan i li pregunta des de com se li acuden les idees –gairebé sempre conduint, diu Spencer, i sí, porta una llibreta a la guantera i la treu als semàfors o quan està sol a la carretera per prendre notes– fins a quant hi ha de ‘Lolita’ i la fascinació pel narrador no fiable en ‘Amor infinit’ –molta; Nabokov és un escriptor que li encanta i que, creu, no parla de res més a ‘Lolita’ que de com es crea una novel·la– i per què els seus personatges sembla que sempre estiguin embruixats. «En cert sentit», li diu, «les teves històries són històries de fantasmes». I ell no ho nega. Tampoc nega que quan escriu entra en una espècie de trànsit ni que idealitza irremeiablement l’Altre.

Notícies relacionades

Tot sobre Cormac McCarthy, per Laura Fernández

Barcelona, capital de la innovació social

Però el que passa a ‘Amor sin fin’ no té res d’idíl·lic. De fet, Jamison es va sorprendre al topar a la primera pàgina amb un pertorbat amant capaç de fer cremar la casa de la seva xicota perquè ella havia trencat amb ell. El noi en qüestió, David Axelrod, té 17 anys i la certesa que l’amor «havia agafat un camí equivocat dins meu i m’havia empès al caos». L’únic que vol el David és estar amb la Jade, malaltissament i innocentment alhora. La primera persona en què es narra la novel·la és una primera persona similar a la que J. D. Salinger utilitza a ‘El vigilant en el camp de sègol’, només que infinitament menys pícar. El David viu en un món ocupat per una sola cosa: la Jade i la seva família, els raríssims i libèrrims Butterfield.

La idea d’eternitat de l’amor que el professor de Jamison pretenia que ella extragués de la lectura d’‘Amor sin fin’ té a veure amb aquest camí equivocat del qual parla el David. El camí de l’obsessió, el de la necessitat d’una connexió perdurable, el desig de no deixar de pertànyer. Deia Jamison a ‘Make It Scream, Make It Burn’, el títol del volum on s’inclou l’anècdota amb la novel·la de Spencer, que l’Altre és sovint opac, un ens «misteriós, com un bosc», per a aquell qui el contempla fascinat i decidit a endinsar-s’hi. Trobar la manera com es va estar perdut allà dins –la manera com per sempre continuarà perdut David Axelrod– és trobar la manera de tornar a viure-ho tot des del principi per poder explicar-ho.